dijous, 10 de desembre del 2009

El carst de Garraf

Cova de can Sadurní i el seu registre sedimentari

Aquí teniu un treball sobre el carst de Garraf publicat a Espeleòleg núm 42, l'any 2001. Comença tot dient:
Garraf, gran espai càrstic al costat de Barcelona, ha estat aquest laboratori de recerca per als estudiosos del carst durant cent anys en els quals ha esdevingut l'escenari d'una exhaustiva exploració del medi subterrani. Aquest article és un intent, no només de posar en ordre les idees referents al Garraf, sinó també els sentiments que afloren després de tantes jornades de treball o de simple vagar per un llooc tan proper i tan singular.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Les coves del Salnitre. Revistes digitals




El Centre excursionista de Catalunya, l'entitat degana de l'excursionisme català, edita dues revistes de gran qualitat, una de generalista pel que fa a excursions, viatges, geografia, alpinisme, etc, MUNTANYA, i una altra especialitzada en espeleologia i carst, ESPELEÒLEG. A la web del CEC, apartat publicacions, podem descarregar en pdf el contingut sencer d'aquestes publicacions. Us adjunto en d'una d'elles, on podeu llegir un parell d'articles que vaig fer ara fa un any sobre Montserrat, el seu carst en conglomerats i les coves del Salnitre.


divendres, 14 d’agost del 2009

El massís de Vinhamala












Vinhamala, Vignemale o Comachibosa, com preferiu. Massís a la capçalera del riu Ara, a l'Aragó, fronterer amb Occitània, forma part del Parc National des Pyrénées. Una ascensió de 1200 m de desnivell, des de la vall de Gaube ( Gavarnie), permet observar les seves característiques geològiques, l'efecte del darrer cicle glacial pleistocè, les morrenes de la Petita Edat del Gel i la reculada actual del front glacial que encara ocupa el circ sota els cims, tots ells pel damunt dels 3000 m. El punt cimer és la Pique Longue, a 3298 m.s.n.m.

Es pot observar tanmateix la variada petrologia de les sèries carbonatades, marbres i pissarres paleozoiques i el net contacte amb la intrusió granítica a la cara nord i capçalera de la vall de Gaube.

dissabte, 25 de juliol del 2009

El refugi vell d'Ull de Ter, cent anys.


Avui fa cent anys que es va inaugurar el refugi vell d'Ull de Ter, el primer refuigi de muntanya guardat de tot el vessant meridional pirinenc. Va ser obra de l'arquitecte modernista Jeroni Martorell sota encàrrec de César August Torras, president aleshores del Centre Excursionista de Catalunya. La bellesa de l'edifici i del seu emplaçament el fan un referent, i no només històric, pel que fa a les construccions de refugis de muntanya al nostre país. Per commemorar el centenari podríem recomanar alguna excursió per la zona, pernoctant al refugi actual, també propietat del CEC i situat una mica més avall de l'anterior, en una zona ara coneguda per les pistes d'esquí. Ull de Ter, com el seu nom indica, és el naixement del riu Ter, és corrent en tot el domini de la llengua catalana, el topònim ulls o ullals, per indicar fonts singulars, algunes poblacions tenen noms derivats d'ull en aquest sentit de punt de sorgència d'aigües ( Ulldecona, Ullastret, Ulldemolins...).

Si disposeu de dos o tres dies hi ha la clàssica Núria-Ull de Ter, passant pel Noucreus, Pic de l'Infern, Bastiments, coll de la Marrana i Ull de Ter. Si heu de tornar cap a Queralbs o Ribes es recomanable tornar pel coll de la Marrana, entre el pic de Bastiments i el Gra de Fajol i baixar la magnífica vall de Coma de Vaca i per les gorges del Freser tornar a Queralbs per la Farga. Haurem vist néixer dos rius: el Freser, que reb les aigües procedents de la vall de Núria sota les Roques de Tot lo Món , a Queralbs, i el Ter, que reb el Freser a Ripoll i que riu avall surt dels Pirineus i formant un colze de 90º cap a l'est, s'encaixa entre el Collsacabra i les Guilleries i segueix cap Girona i l'Empordà, abocant-se a la mar al peu del Montgrí i davant de les illes Medes.

dissabte, 13 de juny del 2009

Toponimia, el valor dels noms de lloc


Quan arriba aquesta época el meu cap se me’n va cap als Pirineus. Aquest any li estic donant voltes a tres tresmils que m’agradaria tornar a fer: Aneto, Posets i Punta Alta de Comalesbienes. Els estic donant voltes, literalment en sentit digital, gràcies al google earth i quan m’hi poso obro també els mapes de l’Alpina i ressegueixo vies i camins i repeteixo aquells noms de lloc tan evocadors. Com que he col.laborat en força mapes d’aquesta editorial m’he hagut de plantejar el problema dels topònims ( complicat ja que hi ha tres llengües en contacte; català, occità i aragonés , a més hi ha noms tradicionals i altres posats per pirineistes moderns, especialment francesos, cosa que fa que apareguin patronímics més o menys exòtics i corrupcions que ja no tenen cap significat).
Hi ha coses de la toponimia bastant curioses. Vet aquí el cas d’un important coll que comunica la vall de l’Artiga de Lin, a l’Aran amb l’alt Éssera. El trobareu sovint en les mapes com el coll de Toro. Als anys 30 un conegut espeleòleg francòfon, occità per cert, en Norbert Casteret, va voler comprovar que el naixement de la Garona estava a la gelera d’Aneto i que les aigües que es filtraven per l’engolidor del forat d’Aigualluts a la capçalera del riu Éssera eren capturades subterràniament cap al vessant nord i ressurgien a l’Aran, als güells, o millor ueths de joeu i formaven la font més alta del riu Garona. Casteret amb la seva dona, la mare i unes amigues,van travessar la frontera pel port de Benasc i es van adreçar cap al forat o forau d’Aigualluts i van abocar 60 kg de fluoresceïna, un potent colorant, a les seves aigües aconseguint tenyir tota la Garona fins la frontera francesa. Referint-se al coll que domina aquells paratges el va anomenar coll de Toro, explicant a més que se’n diu així perquè el vent que hi passa fa tant de soroll com el bram d’un toro. Des de llavors tothom , fins i tot alguns coneguts mapes excursionistes van asumir aquest nom. La realitat és el que el famós coll es diu , en aranès, deth Hòro. L’Hòro en qüestió és un forat ( en aranès horat) que hi ha al mateix coll per on s’infiltra l’aigua del Lac deth Còth deth Hòro, així mateix hi ha altres forats i coves prop del mateix coll, al barranc de la Ribera, al nord, i a la vall de l’Escaleta, al sud. I ja que estem tant a prop de la Maladeta, un altre comentari. Aquell massís dominant pel cim dels Pirineus, l’Aneto ( 3404 m) mai s’ha dit Montes Malditos. Verdaguer, en el seu poema Canigó parla poèticament d’aquells llocs com les Muntanyes Maleïdes, assumint una llegenda que va convertir ramats sencers en pedres per haver anat a treballar en diumenge el pastor. Maladeta no té res a veure amb maleïda, no és l’italià maladette, sinó amb mala, mal o mall, arrel d’origen potser ibèric que es refereix a muntanyes pelades o zones rocoses com ara: Bachimala, Vignemale o Viñamala, Puigmal i altres més camuflats com Mal Pas, Malgrat, Maians, Mallaeta, etc. Al llibre “l’Aneto i els seus homes” s’explica que un pastor benasquès quan se li pregunta si la Maladeta són muntanyes maleïdes diu que es diuen així perquè no tenen herba.
I parlant de l’Aneto ( curiós, cap a l’est, a cada vall des de la Noguera Pallaresa fins a la Ribaborçana hi ha un topònim repetitiu: Ainet, Port Ainer, Aineto, Aneto…, que assenyalaria un lloc de mercat d’ases i cavalls, asinus, en llatí). Cap a l’Aragó ja no es troba aquest toponim, en tot cas altres del mateix llinatge com Ainsa. Sembla que el cim més alt de tota la serralada havia passat desapercebut als pirineistes francesos que volien que el més alt fos el Mont Perdut, ja que fa frontera, però a acomençaments del segle XIX li van posar el nom de la població que sobre el mapa quedava més propera, Aneto, a la vall de la Noguera Ribagorçana, grafiada Néthou pels francesos. Si pugeu l’Aneto pel sud, des de l’estany de Llosars, us trobareu amb un replà abans d’arribar al cim: l’espatlla d’Aneto. En francés també és corrent l’ús de la paraula épaule per aquest tipus d’avantcims en una via d’escalada. En espanyol s’ha traduït com “espalda” que no és el mateix malgrat la semblança fonética, la traducció seria hombro i, en català espatlla i esquena no són el mateix.

divendres, 1 de maig del 2009

La Serra d'Ataix i les mines de plom











La serra d’Ataix, pel damunt de Martorell i del congost del Llobregat, és un bonic mirador de la depressió prelitoral, de les serres litorals i prelitorals, com el Puigventós i dels relleus pertanyents a la conca terciària de l’Ebre com Montserrat. El seus cims culminants són el Montgoi, a 328 m i el Turó del Castell a 369 m. sobre el nivell del mar. Geològicament és l’aflorament més nord-oriental del bloc del Garraf, amb un basament paleozoic format aquí per pissarres, esquistos i quarsites cambroordovicianes i silurianes, amb intrusions tardihercíniques que ocasionen un metamorfisme de contacte superposat al metamorfisme regional que aquí arriba a la fàcies d’esquistos verds. Aquest marge del bloc del Garraf està limitat al nord per la vall de l’Anoia, el congost i vall del Llobregat, a l’est i per la depressió tectónica de Corbera- Sant Andreu de la Barca al sud.
Al congost del riu Llobregat, apareixen, especialment visibles al marge esquerra on hi ha el tall de l’autopista, les pissarres grises amb quarsites cambroordovicianes i al marge dret les pissarres silurianes, totes dues formacions geològiques encaixen les terrasses quaternàries Qt3, Qt4 i Qt5, del Pleistocè superior, mitjà i inferior respectivament.
Damunt els materials paleozoics i damunt d’una discordança erosiva hi ha els materials de la base del mesozoic, els conglomerats i gresos vermells del Buntsandstein ( Triàsic inferior) que coronen la carena, formen els cims més elevats i donen formes encinglerades.

Les mines
Un element de gran interés geològic del sector és la mineralització de galena i baritina, producte del trànsit de fluids hidrotermals, d’origen profund i portadors de minerals com el Pb, Ba, Cu i altres, i de fluids d’origen superficial procedents de la lixiviació de nivells carbonats i evaporítics de la cobertora mesozoica i portadors de sulfats. La interacció en el si de fractures obertes a les pissarres va produir una precipitació successiva de minerals: Coure natiu, Plata nativa, Sofre, Galena, Calcopirita, Pirita, Marcasita, Goethita, Limonita, Pirolusita, Quars, Calcita, Malaquita, Cerusita, Siderita, Ankerita, Atzurita, Baritina, Eritrina, Linarita i Piromorfita. De tots ells el més significatiu és la galena, amb cristalls cúbics i octaèdrics de plom amb acompanyament de plata i la baritina en macles i cristalls tabulars. La calcita amb grossos cristalls en dent de gos també és abundant.
El plom i la plata es van explotar des dels temps iberoromans. Significativament el paratge on es troben les mines més antigues s’anomena l’Argentada. En la resposta local al qüestionari de Francisco de Zamora de finals del segle XVIII, Sebastià Santacana escriu: "En tierras que possehen en el mismo término [Castellví de Rosanes] los señores Dn Mariano Lleopart y el Sor. Dn. Miguel Solá hay un paraje nombrado la Argentera, que en los papeles más antiguos siempre se ha nombrado assí, sin duda porque de allí sacarían la plata los romanos. Yo he visto beneficiar esta mina: sacaron de ella abundancia de alcol y de cobre; y como los mineros no gobernaron bien la mina, se hondió ésta y quedaron muertos y sepultados dos trabajadores. Y dende aquel tiempo no se ha trabajado más en dicha mina".
Les explotacions mineres del segle XIX van interceptar antigues galeries i es va excavar un pou de 114 m de fondària i quasi un quilòmetre de galeries per a seguir els filons mineralitzats i extreure el mineral a la superficie. A començaments del segle XX es van extreure unes 500 tones de mineral ( amb una llei de 81-82% de plom i 0,65 unces per quintar de plata, extretes pel pou mestre, enmig de greus problemes amb l’aqüifer. Es va decidir posteriorment obrir un nou accés al fons de la vall de l’Anoia, a cal Pasteller, al costat de la carretera de Castellví i Gelida, obrint més de 800 m de galeries per enllaçar amb la base del pou mestre i treure el material a peu pla. La mina després de problemes de rendiment a causa de la baixada de preus del plom, va tancar definitivament l’any 1962. En tota la historia documentada de la mina s’han extret 10.000 tones de galena, amb 7500 tones de plom i 5000 kg de plata. A les galeries abandonades hi ha zones inundades per l’aigua i profusió d’espeleotemes ( cristal.litzacions de calcita) per goteig i percolació.

Excursionisme
Ataix és un topònim antic, potser íber, relacionat amb porta o muntanya de la porta, o potser àrab, de contenir, aturar ( http://es.geocities.com/jaquemot/baixllobregat.html ). Totes dues idees s’adiuen molt bé amb la situació geográfica de la serra i del congost de Martorell. És molt recomanable fer un itinerari circular des de Martorell, que pot començar a l’estació del carrilet, passant pel pont del Diable i enfilant-se cap a la muntanya per passar per les restes de fortificacions medievals i pel priorat de Sant genís de Rocafort, del segle XI.
Una excursió per la zona també pot començar pel sud, pujant per Can Sunyer, cap a Valldaina i d’allà per un sender ben senyalitzat cap a Quatre Camins, on podem anar cap a la zona de les Torretes o seguir la carena en direcció al Montgoi i tornar per les mines abandonades, o si tenim esperit de grans recorreguts i grans panoràmiques podem allargar una hora més i arribar fins el punt culminant del Turó del Castell.

dilluns, 13 d’abril del 2009

Forat de l'Or




La cova del Forat de l’Or, o de l’Orb segons les fonts, és una cavitat que trobem al costat mateix de la carretera que va a Tremp en el pas de Terradets, una impressionant gorja excavada per la Noguera Pallaresa i que separa el Montsec d’Ares ( a l’oest) del Montsec de Rúbies ( a l’est). El caràcter calcari del Montsec fa que la infiltració de les aigües i la neu precipitades damunt del massís sigui ràpida i hagi produït un carst amb cavitats verticals i horitzontals distribuïdes en diferents nivells del massís; el carst del Montsec és polifàssic i conserva formes molt antigues. La geologia li ha donat un gran potencial de carstificació i aquest ha anat acompanyant el modelat de la serra i l’encaixonament de la xarxa fluvial que la talla a ganivet. El Montsec i el Pas de Terradets, com també el pas de Montrebei, més a l’oest, és una magnífica porta d’entrada al Pallars, que com va escriure Ramon Folch és l’expressió més wagneriana de la nostra alta muntanya. El Forat de l’Or ( o de l’Orb) és una cavitat interessant, que forma part del desguàs actual de les aigües subterrànies del massís. Després de períodes plujosos respon com una surgència càrstica amb gran capacitat d’evacuació. Les aigües que de manera permanent brollen a nivell de riu en temps més secs, en crescuda van reactivant conductes superposats i finalment sorgeixen per la mateixa cavitat, inundant les galeries superiors. El conjunt és una surgència càrstica amb sobreixidors esglaonats, dels quals, la cova del Forat de l’Or és el que anomenem una font temporal, fenomen hidrogeològic que en alguns llocs reb noms força il.lustratius com font mentidera, o font falsa.
Si voleu fer un tast del món subterrani del Montsec hi ha la possibilitat de la visita organitzada a la cova dels Muricecs, des de l’alberg de l’antiga estació del tren de Cellers, o també a la cova Negra de Tragó, a la presa de Canelles ( Noguera ribagorçana), el Forat de l’Or és també explorable quan no hi ha crescuda i, per a esperits més aventurers i cossos habituats a l’exploració espeleològica vertical, és una experiència inoblidable el descens a les gralleres Gran del Corralot i del Boixaguer a les parts més elevades del massís. Vaig passar pel Forat de l'Or, dijous d'aquesta setmana santa, i sortia un cabal no inferior als 600 litres per segon.

dissabte, 11 d’abril del 2009

L’Estret de Roques

L’Estret de Roques, és més que un nom evocador per a un geòleg, és el llindar entre dos mons separats per una estreta carena que baixa del Puig de l’Angle i que, travessant el coll de l’estret de Roques, s’enfila pel cordal fins l’ermita de Sant Ramon, al cim del Montbaig, a 292 m sobre el nivell del mar, magnífic mirador del delta, del pla de Barcelona, del Garraf i de la mar catalano-balear. Si des del camí carener mirem cap a l’est, cap a Sant Boi, veurem la vall baixa i l’àpex del delta del Llobregat, retallat pel Montjuïc al fons; és l’espai de la connurbació metropolitana, del continu urbà i del garbuix d’infrastructures viàries a l’entrada sud de Barcelona. Si adrecem ara la vista cap a l’oest el paisatge és muntanyenc, forestal i agrari, amb conreus de cirerers que, si hi passeu ara, a l’abril, els veureu amb tota la seva floració blanca; és el relleu de serrats i valls que formen el sòcol geològic del massís del Garraf , que tanca el paisatge cap a ponent. El punt de l’estret de Roques també és el límit entre les aigües que van al Llobregat, cap a l’est ( Sant Boi) i les que s’apleguen a la riera de Sant Climent, travessen la plana deltaica, cap als antics aiguamolls asssecats de Les Filipines i desemboquen a l’estany del Remolar, és a dir directament a la línea de costa. L’estret de Roques és per tant un llindar paisatgístic de primer ordre entre la ciutat metropolitana i la ruralitat, entre la plana fluvial i la muntanya. Per aquest punt estratègic passava l’antic camí ral que sortia de Barcelona, travessava el riu a Sant Boi, s’enfilava per Begues i Olesa de Bonesvalls cap a Vilafranca i més enllà. Encara es conserven fragments d’aquest camí , paral.lels a la carretera que surt del raval del Bori cap a a Sant Climent i, en arribar al coll el camí queda penjat a les dues bandes pel damunt del traçat nou de la carretera. S’ha conservat, mig amagat dins del bosc, el pas antic encaixat entre les pissarres que formen una petita gorja – l’estret- que ha estat testimoni del pas de viatgers, traginers i bandolers durant secles.