dissabte, 13 de juny de 2009

Toponimia, el valor dels noms de lloc


Quan arriba aquesta época el meu cap se me’n va cap als Pirineus. Aquest any li estic donant voltes a tres tresmils que m’agradaria tornar a fer: Aneto, Posets i Punta Alta de Comalesbienes. Els estic donant voltes, literalment en sentit digital, gràcies al google earth i quan m’hi poso obro també els mapes de l’Alpina i ressegueixo vies i camins i repeteixo aquells noms de lloc tan evocadors. Com que he col.laborat en força mapes d’aquesta editorial m’he hagut de plantejar el problema dels topònims ( complicat ja que hi ha tres llengües en contacte; català, occità i aragonés , a més hi ha noms tradicionals i altres posats per pirineistes moderns, especialment francesos, cosa que fa que apareguin patronímics més o menys exòtics i corrupcions que ja no tenen cap significat).
Hi ha coses de la toponimia bastant curioses. Vet aquí el cas d’un important coll que comunica la vall de l’Artiga de Lin, a l’Aran amb l’alt Éssera. El trobareu sovint en les mapes com el coll de Toro. Als anys 30 un conegut espeleòleg francòfon, occità per cert, en Norbert Casteret, va voler comprovar que el naixement de la Garona estava a la gelera d’Aneto i que les aigües que es filtraven per l’engolidor del forat d’Aigualluts a la capçalera del riu Éssera eren capturades subterràniament cap al vessant nord i ressurgien a l’Aran, als güells, o millor ueths de joeu i formaven la font més alta del riu Garona. Casteret amb la seva dona, la mare i unes amigues,van travessar la frontera pel port de Benasc i es van adreçar cap al forat o forau d’Aigualluts i van abocar 60 kg de fluoresceïna, un potent colorant, a les seves aigües aconseguint tenyir tota la Garona fins la frontera francesa. Referint-se al coll que domina aquells paratges el va anomenar coll de Toro, explicant a més que se’n diu així perquè el vent que hi passa fa tant de soroll com el bram d’un toro. Des de llavors tothom , fins i tot alguns coneguts mapes excursionistes van asumir aquest nom. La realitat és el que el famós coll es diu , en aranès, deth Hòro. L’Hòro en qüestió és un forat ( en aranès horat) que hi ha al mateix coll per on s’infiltra l’aigua del Lac deth Còth deth Hòro, així mateix hi ha altres forats i coves prop del mateix coll, al barranc de la Ribera, al nord, i a la vall de l’Escaleta, al sud. I ja que estem tant a prop de la Maladeta, un altre comentari. Aquell massís dominant pel cim dels Pirineus, l’Aneto ( 3404 m) mai s’ha dit Montes Malditos. Verdaguer, en el seu poema Canigó parla poèticament d’aquells llocs com les Muntanyes Maleïdes, assumint una llegenda que va convertir ramats sencers en pedres per haver anat a treballar en diumenge el pastor. Maladeta no té res a veure amb maleïda, no és l’italià maladette, sinó amb mala, mal o mall, arrel d’origen potser ibèric que es refereix a muntanyes pelades o zones rocoses com ara: Bachimala, Vignemale o Viñamala, Puigmal i altres més camuflats com Mal Pas, Malgrat, Maians, Mallaeta, etc. Al llibre “l’Aneto i els seus homes” s’explica que un pastor benasquès quan se li pregunta si la Maladeta són muntanyes maleïdes diu que es diuen així perquè no tenen herba.
I parlant de l’Aneto ( curiós, cap a l’est, a cada vall des de la Noguera Pallaresa fins a la Ribaborçana hi ha un topònim repetitiu: Ainet, Port Ainer, Aineto, Aneto…, que assenyalaria un lloc de mercat d’ases i cavalls, asinus, en llatí). Cap a l’Aragó ja no es troba aquest toponim, en tot cas altres del mateix llinatge com Ainsa. Sembla que el cim més alt de tota la serralada havia passat desapercebut als pirineistes francesos que volien que el més alt fos el Mont Perdut, ja que fa frontera, però a acomençaments del segle XIX li van posar el nom de la població que sobre el mapa quedava més propera, Aneto, a la vall de la Noguera Ribagorçana, grafiada Néthou pels francesos. Si pugeu l’Aneto pel sud, des de l’estany de Llosars, us trobareu amb un replà abans d’arribar al cim: l’espatlla d’Aneto. En francés també és corrent l’ús de la paraula épaule per aquest tipus d’avantcims en una via d’escalada. En espanyol s’ha traduït com “espalda” que no és el mateix malgrat la semblança fonética, la traducció seria hombro i, en català espatlla i esquena no són el mateix.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada