dimarts, 2 de març de 2010

Històries del camí ral 3. Via Fora, lladres!


Carles Martí, cronista de la vila, ens ha deixat una multitud d’escrits sobre la història local. Aquest el trobem dins de Notes Històriques (V). L’esclavitud a la vila. El retaule de Lluis Dalmau i altres a assaigs. Va ser editat l’any 1979. Sant Boi dins del camí ral era el punt de pas del riu Llobregat, el pont o la barca eren de peatge, el pont propietat del Consell de Cent barceloní i considerat la porta sud de la capital. De nit el pont estava tancat i la vila de Sant Boi era plena d’hostals i de gent viatgera que esperava l’endemà per a prosseguir el seu viatge cap a Barcelona o cap a Vilafranca, enfilant-se muntanya amunt pel camí ral. Un lloc perillós, sens dubte.

Un fet de l’hostal de Sant Boi al segle XV

Un curiós document del nostre Arxiu Parroquial deixa entreveure el nombre de passavolants i gent indesitjable que freqüentava fires i mercats i els contorns de la ciutat de Barcelona. I potser més encara, les incomoditats i perills que comportava viatjar en temps antic.
Davant d’En Joan de Casagualda, notari de la nostra vila i que actuava en representació del Vicari perpetual, aquí corresponia per raó del seu càrrec l’escrivania de la casa rectoral, es presentaren diversos vianants i mercaders, junt amb Berengues Vidal, hostaler de l’hostal de la plaça de Sant Boi, on havien passat la nit del 27 al 28 de març de l’any 1474.
Arribaren tan queixosos i exaltats que el notari, per posar enclar el que havia esdevingut i aixecar-ne acta, els féu declarar per ordre.
El primer fou Esteve Tamarit de Ballbona i digué que havia arribat el dia abans, a la vesprada, des de Barcelona i que portava tretze parells de sabates de dona, dues barretes o boixets negres dobles, una lliura de salses: pebre, clavell i gengibre i a més divuit florins d’or i que havia dormit a l’esmentat hostal, en una cambra de dos llits, ben aprofitats per cert. En el que ell ocupava hi dormiren quatre homes: el declarant, en Salvador Sedó de l’Espluga de Francolí, en Pere Lorach de l’Hostal de Buire i en Matíes Vicens del lloc d’Ondara.
A l’altre llit eren tres que no sabia com es deien.
En despertar-se es trobà que havien desaparegut, de les sabates: vuit parells; diverses robes i els divuit florins d’or. I encara tot el vestit, deixant-lo en bragues.
Salvador Sedó confirmà el que declarava el seu company de llit i afegí que també li havien pres unes sabates noves i una espasa i broquer i una camisa i la bossa, dintre la qual duia només un real i sis ardits.
I junt amb en Lorach afegiren que a l’altre que havia dormit amb ells, anomenat Vicenç, que havia marxat a primera hora, també li havien pres quinze sous i quelcom més.
I, a més, havien furtat una llança a un valencià que dormia en una altra cambra de l’hostal i que aquest havia partit també de bon matí, en presència de tota la gent de la casa, pel camí de Vilafranca, perseguint els qui pensaven que era autor dels robatoris.
Coincidien tots que el culpable era un grec que ocupava l’altre llit de la mateixa cambra, on n’hi dormien tres, “ço és lo dit grech e hu apel.lat Johan Vemetià, que era vingut a Sant Boy en companyia del dit grech e hu fadrí de Lleida”.
Al venecià, li havien pres la camisa i, no esmentant-se per res el lleidatà, havem de pensar que fou l’únic que s’escapà indemne de la malifeta general.
I l’hostaler Berenguer Vidal digué, per la seva banda, que, a punta de dia, oí grans clamors a dalt de les cambres i, havent pujat, trobà els quatre que es queixaven a crits del furt i, sentint llàstima del que anava despullat nper haver-se-li endut la roba que vestia, li donà una camisa i el gipó vell que havia deixat el grec en un racó de l’hostal.
Que creia també que el grec era l’autor del robatori, perquè tots els altres havien sortit del bo del dia i a la vista de tothom i aquell, sense perdre comiat ni ésser vist de ningú, eixí de nit per una porta que no era l’acostumada d’entrar i sortir de l’hostal.
I aquí s’acaba l’acta del notari Casagualda i, probablement, mai no arrribarem a saber si el venecià que venia amb el pressumpte llladre de company era víctima o còmplice. Ni si ell i el valencià que emprengueren separadament la ruta de Vilafranca, possiblement pel camí del Rei que per Sant Climent i Torrelles s’enfila fins l’hospital d’Olesa de Bonesvalls, en persecució de l’indesitjable company de la mala njit de l’hostal santboià, van poder atrapar-lo o no.
Llest devia ser el grec, i a la Catalunya del darrer terç del segle XV, somoguda per les guerres de Joan II, quan tantes desercions, canvis de bandera, traïdories, espionatges, lluites i paranys es succeïen, la gent del seu tarannà es devia moure com el peix a l’aigua.
CARLES MARTÍ

1 comentari:

  1. Hola JºMAria,
    Jo l'any passat amb en Xavier Sànchez i altre gent del Taller d'ocupació, ven anar D'Excursió per veure una part d'aquest camí, concretament la part de Begues fins al Hospital d'Olesa de Bonesvalls, es curiós per que quan et vas endinsant al mixt del bosc i comences a caminar semble com si retornessis a les histories que han anat passant, a mi el tram que més en va agradar va ser el tram que està justament abans d'arribar al hospital.
    Bona feina la que esteu dur a terme.
    Andreu

    ResponElimina