dimecres, 3 de març de 2010

Històries del camí ral 4. La pesta viatja pel camí ral


L’historiador Jaume Codina al seu llibre “Els santboians de 1490”, publicat l’any 1990, escriu: “ A tres hores escasses de les muralles de la ciutat de Barcelona, la vila de Sant Boi, i més concretament el pont del Llobregat que passa a frec del turó del castell, constituïa la porta meridional de les comunicacions de la capital amb el sud a través del camí ral que sortint del portal de Sant Antoni anava a la Creu Coberta, els pobles de Sants, L’Hospitalet i Cornellà fins al riu, on el Consell de Cent barceloní havia fet construir un pont de fusta a principis del segle XIV, continuament destruït per les riuades i tornat a refer. De Sant Boi el camí continuava per Sant Climent, des d’on s’enfilava a la collada de Begues i seguia per l’hospital-alberg d’Olesa de Bonesvalls i, ja en terres penedesenques, cap a Vilafranca i Tarragona.
La distància entre Sant Boi i Barcelona, relativament curta, permetia, per tant, el viatge d’anada i tornada en una sola jornada, a cavall o a peu, modalitats que hem vist esmentar al mateix rector Antoni Gibert en la carta al seu cunyat Pere Çagrenya. La distància era curta i el camí molt fressat, general com era per anar a Tarragona, Tortosa i València. La primera parada sortint de Barcelona acostumava a ser la vila santboiana, en especial l’hostal; però el mateix pont tingué també esporàdicament barraca de taverna i de joc a l’arenal immediat, escenaris- tant l’hostal com el pont- de bregues i renyines que de vegades se suscitaven entre els caminants de les més diverses procedències. L’historiador Carles Martí té ben explicat aquell món marginal que passava per la vila. Els santboians s’interessaven en allò0 que concernia la seguretat personal, mitjançant el control dels forasters allotjats a a la vila i, en temps de bregues ( no totes, naturalment, originades pels passavolants), a través de crides del senyor del castell prohibint acollir gent de fora. En un altre aspecte, la participació local en els afers del pont, que era administrat per la ciutat de Barcelona, consistí en intervencions de particulars en l’arrendament del servei: per exemple, una societat formada per Pere Tries, Joan Pineda i dos barcelonins tenia arrendat el passatge del pont l’any 1494 i el sotsarrendaren al fuster Pere Barberà per 195 lliures. Cal dir que l’obra del pont, enreparació permanent a causa de les riuades, donava feina als fusters i ferrers locals.
Tant, doncs, la curta distància i planera comunicació entre Barcelona i Sant Boi, com la relativa intensitat del trànsit pel camí ral del pont, constituïen factors positius per a la propagació de les epidèmies de pesta que d’una manera periòdica delmaren les respectives poblacions.”
L’any 1490 era un any de bones collites i de certa abundor a les llars santboianes. La pesta hi arriba sense fam ni guerra, arriba invisible des de Barcelona, on s’havia declarat a partir de 1489. La propagació a través del trànsit humà del pont és ràpida i contundent: en pocs mesos tres-centes persones mortes, el terç de la població. Res se sap encara dels vectors de contagi: rates, puces…, a Sant Boi es ven i es compra de segona mà la roba i el parament de les cases dels difunts, sovint famílies senceres empestades en poc temps.; hi ha dies amb 10 o 15 defuncions. Pel mes de març, els diputats de la Generalitat acorden traslladar la institució a Vilafranca del Penedès, a causa de les morts a Barcelona, però la mort també viatja pel camí ral i al poc temps han de deixar Vilafranca, també infestada, i traslladar-se a Montblanc i després, per la mateixa raó, a Cervera, d’on tornen a Barcelona el 14 d’octubre un cop acabada l’epidèmia.
D'aquella època són les macabres danses de la mort, com la de Verges, que segurament també s'havien escenificat per terres baixllobregatines.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada