dissabte, 12 de febrer del 2011

Joaquim Montoriol


Ha mort en Joaquim Montoriol Pous. Els geòlegs i els espeleòlegs catalans estem de dol. Va tenir una vida llarga i activa. Molta gent el recordarà per la seva activitat de conferenciant sobre els aspectes més diversos dels seus viatges i les seves expedicions espeleològiques o geològiques que evocava amb gran capacitat pedagògica. El vaig tenir de professor de mineralogia i cristal.lografia a la facultat de Geologia i de referent pel que fa les ciències del carst i l'espeleologia. Una vegada, en petit grup de geòlegs interessats pel carst, ens va confessar que ell hagués volgut dedicar-se a estudiar els glaciars (fins i tot tenia plantejada cap aquí la tesi doctoral) però que després de la guerra, per anar a moltes zones dels Pirineus, s'havia d'aconseguir uns permisos especials i ell, per tradició familiar, era considerat un desafecte al règim franquista.El seu avi va ser l'inventor del submarí, en Narcís Montoriol, republicà federal de l'Empordà. Anar per Garraf és anar permanentment darrera les seves traces i escriure sobre qualsevol aspecte del carst de Garraf és quasi impossible sense citar la seva extensa bibliografia. A la revista Speleon va marcar tota una època, especialment en l'etapa primera en que la revista s'editava a la universitat d'Oviedo i també quan es va editar a Barcelona. A principis dels setanta va començar a interessar-se per les coves volcàniques, la vulcanoespeleologia i va anar per tot el món a estudiar la seva gènesi i les seves característiques. Era un dels pocs espeleòlegs de la generació més gloriosa del GES del Club Muntanyenc Barcelonès que ens quedaven, els seus deixebles mantindrem el seu record.

divendres, 11 de febrer del 2011

Històries del camí ral 8. Un hospital i una creu penitents





Un jovenet seminarista, Norbert Font i Sagué va escriure l’any 1894 un treball sobre les creus de terme de Catalunya ( Creus de pedra de Catalunya), amb el qual va obtenir un premi als Jocs Florals d’aquell any. Norbert Font i Sagué va ser més tard geòleg i introductor de l’espeleologia a Catalunya, però en els seus primers anys es va distingir com a propagandista catalanista i divulgador de la història de Catalunya, explicada des de la mentalitat i els coneixements de l’època. L’any passat es va conmemorar el centenari de la seva mort, com una figura cabdal de la Renaixença cultural i de l’excursionisme científic.
Font i Sagué relaciona l’origen d’aquestes creus amb els camins, com a pedrons caminers, des dels segles X i XI. Posteriorment al segle XIV, es van cobrir moltes d’aquestes creus amb sostre o teuladeta i recorda la Creu Coberta de Barcelona: “que s’alçava en lo camí ral de Madrid, en lo punt hon pren origen lo d’Hospitalet, á un quart de llegua de la Porta de Sant Antoni, construhida per la ciutat de Barcelona”.
En el post anterior dedicat a l’antic monestir de Valldonzella parlàvem dels efectes de la revolta feudal contra Jaume I encapçalada per Guillem II de Cervelló, tot un personatge que mereix més comentaris. Font i Sagué en el seu estudi sobre les creus de pedra recull aquest fet llegendari relacionat amb l’Hospital Cervelló o Hospital d’Olesa de Bonesvalls, iniciat l’any 1262, segons explica, pel compliment d’una penitència papal en el marc de la guerra feudal dels nobles d’Urgell, Cervelló i altres contra el rei i el llinatge dels Montcada:
“Estaven, feya molt temps, enemistades les families de Cervelló y Moncada, quan essent Bisbe, y per lo tant tenint permís pera ferho, un individuu dels Moncades, atravessá ab son acompanyament la propietat dels Cervelló; lo qual, vist per son senyor, lo feu agafar, tancantlo en lo Castell de Gelida y, una vegada allí, l’insultá donantli una bofetada. Després lo Bisbe, recobrá la llibertat y acudí al Papa pel cástich del sacrilech. Lo Papa’l va perdonar, mes, posant per penitencia al de Cervelló, l’axacar un Hospital pels pobres, en sos dominis, y fer luego á peu y segons altres de genolls, quinze vegades lo camí antich de Vilafranca del Panadés á Olesa de Bonesvalls.
Complí lo de Cervelló la penitencia fundant en dita ultima població, un Hospital, que avuy encara existeix, á la entrada del qual hi ha un escut ab una má estesa per blassó, á fi de recordar la bofetada, y fent lo camí indicat; mes diuen que en los llochs ahon se tingué de parar per cansanci, hi feu alçar una creu. Vora Oleseta n’hi ha dues de ben conservades; una d’elles porta en una part lo Sant Crist y en la altra una má estesa.”
La veracitat d’aquesta historia és relativa, més enllà del fet que Guillem de Cervelló, en el seu testament de 1262 ordena la construcció de l’hospital al lloc anomenat Pèlag de Bonesvalls, a peu del camí ral. El rerafons històric és del tot real,com a resultes de les inestabilitats produïdes per la seva revolta contra el rei i les hostilitats que es van derivar del seu “deseiximent” és a dir de la ruptura del vassallatge al rei l’any 1260. El conflicte va ser tal que part de la població baixllobregatina va emigrar i Guillem de Cervelló va haver de donar carta de franquicia i abolir mals usos en els seus dominis per tal que no hi hagués despoblament. Per altra part, la mà estesa que cita Font i Sagué, present a les creus de terme, és similar a la mà totpoderosa del Crist romànic del Pantocràtor de Taüll, per exemple, i per tant no ha de tenir el sentit que li dóna la llegenda. En tot cas "Se non è vero, è ben trovato” i tot ajuda a reviure un camí carregat d’Història, però també d’” històries”.
Mentrestant, l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls, propietat del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, demana a crits una restauració del conjunt arquitectònic i la seva posada en valor turístic i cultural dins del projecte del Cami Ral de Sant Boi a Vilafranca en el que estem treballant.

dimecres, 9 de febrer del 2011

Pels rodals i les històries de Valldonzella






Una de les millors rutes pel vessant baixllobregatí de la serra de Collserola combina perfectament un passeig pel patrimoni natural i per l’històric de més interès.
Sortim de Sant Just Desvern pel barri de Bell Soleig, que s’enfila pels vessants del Puig del Moro. Una pista senyalitzada ens porta al coll de les Solanes, des d’on, per la carena, podem acostar-nos al poblat ibèric que hi ha al mateix cim ( avís a cercadors d’antiguitats: darrera del topònim “ del Moro” acostuma a amagar-se un jaciment antic, ibèric o romà). Retornats al coll, si seguim pel camí principal i les indicacions a Santa Creu d’Olorda anem endinsant-nos cap a Valldonzella, fins a trobar en un lloc feréstec i humit, les restes de l’antic monestir de les monges de Valldonzella. Una mica mé avall hi ha altres construccions antigues com la torre del Bisbe. Des d’aquí podríem anar cap a l’ermita de la Salut i cap a Sant Feliu de Llobregat però és millor seguir cap a la Font de Can Ferriol i pujar cap a Santa Creu d’Olorda. Si anem sobrats podrem pujar fins la creu (439 m.s.n.m.) un dels miradors més bonics de la comarca i punt geodèsic. En el vessant que dóna al Llobregat, baixant per una de les pistes de la pedrera, hi ha les coves d’Olorda o de l’Or, miraculosament preservades enmig dels fronts de la pedrera, a les seves galeries, petites i laberíntiques, s’hi va trobar un jaciment neolític. Retornats al monestir romànic de Santa Creu d’Olorda, seguirem el GR92 direcció a Molins de Rei, passant per davant de les antigues mines de pissarres negres bituminoses del Silurià, lloc clàssic per a afeccionats als minerals (entre altres s’hi troba variscita, el mineral verd que s’explotava a les mines neolìtiques de Gavà), és interessant observar el peculiar ambient creat amb les basses d’aigües sulfuroses. Seguint el camí comencem a veure magnifiques vistes de Montserrat mentre anem baixant cap a Molins de rei. Arribats a un collet surt un camí cap a Can Ferrers, podem acostar-nos fins la masia per veure una masia amb murs de pedra calcària, fet no habitual en aquesta part de la comarca. Abans d’entrar a la trama urbana de Molins passem pel Castell Ciuró, famós pels seus opus spicatum, és una construcció referenciada al segle XI, però amb restes més antigues. Seguim el camí, ara ja pels carrers costeruts d’aquests nous barris de Molins i podem anar fins l’estació del tren, on nosaltres acabem l’excursió. Us recomano fer l’excursió un d’aquests matins clars d’hivern, o de la primavera que arriba, porteu el mapa de l’editorial Alpina i les guies de natura i de geologia editades pel parc de Collserola per fruir dels paisatges, les roques i la gran biodiversitat que us envolta en tot el trajecte. Podreu interpretar els abundants rastres i petjades de mamífers, reconèixer arbres i arbusts o les associacions lligades als ambients més boscosos, més humits o als rupícoles.
La història del monestir de Valldonzella
Actualment el monestir de Valldonzella està en estat de total abandonament, la vegetació s’enfila pels pocs murs que queden, però l’entorn és molt evocador. Molta gent que hi passa pel davant desconeix la historia d’aquest antic monestir, on el segle XI ja hi residien unes poques monges. Les inestabilitats de les guerres feudals del segle XIII, especialment virulentes a la comarca per l’acció de Guillem de Cervelló, van fer que les monges marxessin prop de Barcelona, extramurs de la ciutat però en una situació més segura, al costat de les vies d’accés a la ciutat i prop de la Creu Coberta. Aquest monestir, d’estructura gòtica, va ser molt afavorit per reis i nobles, moltes de les seves filles hi entraven a professar i sovint els reis hi feien estades. L’any 1401 va ser el lloc de pas de la comitiva del papa Benet XIII i més tard va allotjar Jaume d’Urgell mentre aquest esperava el veredicte del Compromís de Casp, com a pretendent a la corona. La seva presència, amb gent armada, a les portes de Barcelona es va considerar amenaçadora i se li va exigir que es retirés més lluny. Va escollir instal.lar-se al Castell de Sant Boi, ja que el propietari era amic personal i aliat, i allà va esperar la sentència que va ser desfavorable. En declarar la seva rebel.lia va ser empresonat i del Castell de Sant Boi va anar a parar a la presó de Xàtiva, on va morir.
El monestir va ser lloc estratègic durant la guerra dels Segadors i l’any 1652 va ser ocupat per les tropes castellanes comandades per Joan d’Austria, fill “natural” de Felip IV. Des d’allà es va negociar la fi de les hostilitats. El monestir que s’havia fortificat, va quedar en ruïnes i les monges van canviar de lloc per tercera vegada, aquesta vegada dins la ciutat, on encara hi ha el carrer de Valldonzella i l’arc d’entrada al monestir, molt a prop de la plaça Universitat. Avui la congregació encara existeix i té un monestir modernista situat prop de la ronda de Dalt.