Les inundacions d'octubre de 1971 i la desaparició de Can Parellada de la Boïga

A la plana deltaica, a mig camí entre Sant Boi i el Prat, uns 120 m. al NO de l’actual masia de Can Parellada, o can Parellada Nou, hi havia una imponent masia de finals del segle XVII, Can Parellada de la Boïga, o can Parellada Vell. Damunt la porta principal, gravat a la pedra, hi deia: “Francesch Parellada me fecit. 1699”.
Francesc Parellada, fill d’una nissaga de propietaris agraris santboians i dirigent de la Revolta dels Barretines, que portà 10.000 pagesos alçats a les portes de Barcelona l’any 1687, va edificar o restaurar aquell casalot situat enmig d’unes 30 mujades ( unes 15 ha) de cereals, tal i com proclamava el blasó d’una mà que premia un grapat d’espigues, gravat al dintell de la porta de la seva propietat. Quatre anys abans, el 1695, havia enviudat i havia estat pare alhora. La seva dona moria de part infantant el seu fill Josep, que esdevindria un personatge important en el Sant Boi de la derrota de 1714, com a botifler i representant del nou govern borbònic.
Francesc Parellada, al cap de poc temps es torna a casar, aquesta vegada pel procediment del rapte d’una noia de 17 anys, Margarida Pugès, que moriria també al cap d’un any i, el vidu, molt aviat, torna a casar-se per tercera vegada. A la seva mort, la vidua regentarà la casa pairal dels Parellada de la Boïga, on creix el seu fillastre Josep en temps de la guerra de Successió.
A mitjans del segle XIX, Can Parellada i altres masies de la Ribera passen a ser administrativament del municipi del Prat i davant mateix, a un centenar de metres de la seva façana, s’edifica una altra masia, can Parellada Nou, que encara està dempeus i és centre d’una explotació agraria. Mentrestant el vell casalot va sent abandonat i posteriorment passa a ser utilitzat com a corral . Canvia d’amos i també de nom: Can Rei, Can Catxucà… , fins que el dia 3 de març de 1976 és enderrocat sense deixar-hi rastre.
Ara fa 40 anys, l’octubre de 1971, la conca del Llobregat va passar tres dies sota intenses pluges que van durar del 20 al 23 d’octubre ( a Sant Boi es van recollir 400,5 litres/m2 ) i es va viure la inundació més gran de tot el segle XX. A Martorell es va aforar un cabal punta de 3080 m3/segon ( el cabal mig del Llobregat és d’uns 20 m3/seg., i avui hi deuen passar menys de la meitat d’aquesta xifra). Aquest cabal, al riu Llobregat, és el més gran enregistrat mai amb aparells d’aforament, però el 1617, anomenat “ l’any del Diluvi”, se sap que per l’alçada de l’aigua sota el pont de Monistrol de Montserrat, es van assolir cabals màxims de 4680 m3/segon: Tot el delta era un mar, segons testimonis escrits, i el riu s’ho emportava tot al seu pas, entre altres la barca de Sant Boi.
La irregularitat del cabal del Llobregat és ben coneguda, en totes les escales: anual, estacional i diària. La torrencialitat i les riuades son una característica lligada al règim hidrològic , que és conseqüència de l’organització i estructura de la conca fluvial, dels Pirineus a la mar. Una configuració allargada, o filosa, del drenatge del curs principal i dels principals afluents, amb conques estretes on les aportacions laterals arriben molt de pressa a l’eix central, explica la concentració ràpida de les aigües de pluja i una resposta extremadament ràpida a fortes precipitacions. Això si, tan ràpida com és la pujada de les aigües ho és la baixada, fent que les gràfiques dels episodis tinguin puntes molt agudes però estretes.
L’aiguat de fa 40 anys va venir seguit d’una riuada, o rivada, que va fer sortir el riu de mare i va inundar gran part del delta. Passat el meandre de Sant Boi, encaixat a la dreta pel puig del Castell, el riu va trencar la ”Marrada” i les aigües, amb gran empenta van sobreixir inundant el marge esquerre i van entrar amb força al barri de l’Almeda de Cornellà, ocasionant víctimes i fent grans destrosses. Trencat també el marge dret, el riu va abandonar el seu antic llit i, aprofitant els clots d’extracció d’àrids que hi havia als sorrals del marge fluvial va excavar un nou curs més rectilini ( més ràpid també) menjant-se hectàrees senceres dels camps de la Marina de Sant Boi. Algunes masies, com cal Monjo o Can Comas, que estaven a centenars de metres del riu es van trobar de sobte quasi als seus marges i Can Parellada Vell, que estava a uns 500 m de l’antic curs del riu (quan aquest passava just per on ara hi ha l’estadi del RCD Espanyol), es va trobar, pràcticament, a la mateixa llera. L’efecte social d’aquelles inundacions, només 9 anys després de les viscudes al setembre de 1962, amb centenars de morts, va provocar l’endegament d’obres de canalització i proteccció dels marges amb un criteri d’enginyeria poc curós amb el medi, que malmetia el paisatge fluvial, desconnectava el riu de les poblacions i liquidava la relació històrica de la gent baixllobregatina amb el seu riu; fins fa molt poc no hem començat a esmenar aquest error i a retornar-li al riu tots els seus valors socials, paisatgístics i naturals. Però, tornant als anys 70’, els treballs al marge dret del riu i l’elevació de l’escullera, per on passa el camí del Sorral, van conduir a la demolició de la masia histórica de Can Parellada el mes de març de 1976. A l’arxiu de l’Estudi de la Masia del Centre Excursionista de Catalunya es conserven algunes fotos de com era Can Parellada de la Boïga a finals del segle XIX o començaments del XX, són algunes de les fotos que acompanyen aquesta nota, com també el dibuix de la inscripció que hi havia presidint el portal de la masia. Les altres fotografíes són sobre els efectes de l’aiguat al delta i també podreu comparar el curs del riu modificat l’octubre de 1971 en les fotos aèries corresponents als vols de 1956 i el de 2009.
Si aneu pel camí del riu, més avall de Can Comas i darrera de Can Parellada Nou, passareu pel costat d’on havia estat durant segles l’antic mas dels Parellada de la Boïga, just sota el camí i a la banda del riu, on ara hi ha uns prats que sovint s’inunden. La mateixa riuada de l’octubre de 1971 va ser la que va ferir de mort el pont de les Quinze Arcades de Molins de Rei,del 1768, que acabaria de caure en un altre episodi d’inundacions el 6 de desembre de 1971, a efectes del mateix aiguat i de l'acció erosiva provocada,també, per les extraccions d’àrids al riu, una activitat que va enriquir uns pocs, que ens va fer perdre patrimoni històric comú i que va provocar problemes ambientals que arrossegaran les properes generacions.