dijous, 11 d’octubre del 2012

El delta del Llobregat segons un gravat de 1718

Encartat al llibre de l’Albert Sánchez Piñol, “Victus”, hi ha un desplegable amb un gravat editat a Viena l’any 1718, que representa el setge de Barcelona de 1714, des de la perspectiva catalana i austracista. M’ha interessat extraordinàriament la representació que fa del delta del Llobregat i les muntanyes de la terminació oriental del Garraf. El dibuix, a vol d’ocell, per sobre de la serra de Collserola, enumera llocs i fets damunt el mapa, situa les diferents línies de l’exèrcit de les Dues Corones i la posició del vaixells que participaven en el setge marítim i dels que intentàven trencar el setge. Cal pensar que és una representació minuciosa del paisatge, ja que l’autor pren cura de situar els elements més importants i detallar fets i moviments de tropes sobre el terreny. Així, a la Creu Coberta, degudament assenyalada en el plànol, a tocar del camí ral que portava del portal de Sant Antoni de Barcelona al Llobregat, explica: “Cruz Cubierta y molinos de viento; Paraje en donde los Enemigos el dia de los Inocentes degollaron algunos Viejos, Niños y Niñas, que cortavan yerba para la Plaça.”. També assenyala, una mica més enllà del camí en direcció Sant Boi, el lloc de les “Set Bateries” emplaçament artiller que impedia el pas d’escamots de subministrament o sortides de la ciutat cap al sud. Com tots els gravats similars de l’època hi ha problemes d’escala i de perspectiva, evidents en les posicions relatives de Cornellà i Sant Boi. Sant Boi apareix al peu del Puig del Castell però en posició posterior i massa allunyada del riu. El riu, que és un element vertebrador del paisatge baixllobregatí apareix només com una línea i no es destaquen els estanys deltaics, potser només l’estany de Port, el de més grans dimensions, al redòs de Montjuic i prop de la gola del riu. Entre Sant Boi i Viladecans es dibuixa el grup muntanyós del Montbaig-Montpedrós i més al darrera la serra de Miramar i els relleus més marítims del Garraf. Les muntanyes apareixen pelades amb unes aliniacions paral.leles que deuen ser els marges de les vinyes. Al pla es veuen les masies disperses i aliniacions d’arbres que limiten l'espai agrícola cerealístic. Els camins també están perfilats per fileres d’arbres, es veu molt bé com el Camí Ral en el tros proper al riu i al pas de la barca de Sant Boi està flanquejat per una doble filera d’arbres, per a fer ombra a viatgers i pagesos que transitaven pel mig del pla del Llobregat. Una mirada més precisa ens permet veure el canvi de pendent entre els glacis de l’Hospitalet i Cornellà i la plana fluvial, esglaó que es pot observar si sortim de Barcelona per la ronda de Dalt, direcció cap al Llobregat i arribats a Sant Ildefons iniciem un brusc pendent cap al riu. Els gravats com aquest tenien a l’època un doble paper: un de quadre paisatgístic i l’altre de situar esdeveniments que, com és en aquest cas, no s’havien produit en el mateix moment però que permetien explicar una successió histórica. No és per tant una fotografía, una instantània, sinó que també té alguns elements d’auca. Com vam explicar en l’estudi sobre les fites de terme i els límits, a la Jornada d’Estudiosos de la Baronia d’Eramprunyà, que es va celebrar l’any passat a Castelldefels, no serà fins el segle XIX que podrem disposar de mapes amb perspectiva zenital, amb escala i altimetries . Sobre aquests nous mapes hi havia la possibilitat de prendre mesures de distàncies i superficies, a diferència dels anteriors, d’origen militar, aquests venien lligats a les necessitats cadastrals i a la recaptació d’impostos , però la cartografia mai no ha deixat de ser part de la geografia dels generals, un arma per a la guerra.
Fragment del gravat "Barcino magna parens", de 1716, imprès a la impremta de Joan Van Ghelen, a Viena, l'any 1718

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Carst i Geoarqueologia al Garraf

El massís de Garraf ( entès en el seu conjunt de bloc estructural limitat per la mar, la vall del Llobregat i la depressió del Penedès) és objecte de continuades recerques des de fa uns anys. Són sobretot estudis de prehistòria, més que no pas de geologia o carstologia, que han donat resultats molt interessants que permeten, a poc a poc, anar coneixent i interpretant els dipòsits en cova o en morfologies superficials càrstiques, que són registres d'alt valor geocronològic i paleoambiental, preservats a l'interior de les cavitats del massís. Pel fet de treballar en les mateixes ubicacions i de tenir el mateix objecte de treball és evident que en la recerca sobre els registres sedimentaris quaternaris cal sumar les aportacions i les diferents maneres, metodològiques i conceptuals, des de la sedimentologia i la geologia i des de l'arqueologia. La geoarqueologia és la disciplina que beu de totes aquests fonts i que demanana un treball pluridisciplinar.
El carst de Garraf. Característiques físiques, significació evolutiva i implicacions ambientals Estratigrafia, micromorfologia i paleoambient de la cova de Can Sadurní ( Begues, Baix Llobregat) des dels ...