dijous, 11 de juliol del 2013

Al voltant del Born

Les famílies a vegades guarden coses ben interessants. Remenant per les golfes dels meus sogres, on s’ acumulen segles de nissaga santboiana, em trobo, embolicat d’una bona capa de pols, aquest llibre: Elementos de fortificación, traducció al castellà d’una obra de Le Blond, mestre de matemàtiques, en una edició de 1776. És una obra d’arquitectura i enginyeria militar, segons els preceptes francesos del segle XVIII que ens va tocar de patir als catalans del 1714. Us ofereixo un fragment del capítol dedicat a les ciutadelles, on s’explica la seva funció i la seva relació- agressiva- amb la ciutat o Plaza que havia estat conquerida i ocupada. VII. De las Ciudadelas. 120. Llámase Ciudadela una pequeña fortaleza situada en el recinto de una Plaza, parte dentro de ella, y parte hácia la campaña, con objeto á aumentar la defensa, y contener en la obediencia y respeto á los habitantes. Las Ciudadelas tienen ordinariamente 4,5, y á lo mas 6 baluartes, y son casi siempre de figura regular, menos quando están situadas sobre terreno de poca extensión, ó de difícil acceso, como la de Besanzon. La Plaza ha de quedar abierta sin muralla ni parapeto por parte de la Ciudadela para que esta la domine, y los habitantes no puedan cubrirse contra su fuego; por razón debe fortificarse la Ciudadela con mas cuidado que la Plaza, pues de otra suerte la atacaría primero el enemigo, y haciéndose dueño de ella, no podría resistir la Plaza; pero aunque esta se gane es necesario formar nuevo sitio contra la Ciudadela. Entre la Ciudad y Ciudadela no debe quedar edificio alguno al alcance del fusil: este espacio se llama esplanada, y sirve para que nadie pueda acercarse á la Ciudadela sin ser descubierto. Las Ciudadelas no se construyen en medio de las Ciudades, porque en caso de tumulto, ó desorden de los habitantes, no podrían ser socorridas. Algunas veces se colocan enteramente fuera de la Plaza, en cuyo caso se unen á ella con algunas líneas, ú otras obras de comunicación. La Ciudadela debe situarse en el terreno mas elevado de la Plaza, para que domine sus fortificaciones; atendiendo también á que ni el enemigo, ni los habitantes puedan cortarle el agua.
La Ciutadella de Barcelona va ser construïda després de l’11 de setembre de 1714, entre el 1716 i 1718, per tal d’atenallar, juntament amb el Castell de Montjuïc, la ciutat rebel. La Ciutadella sempre va ser odiada pel seu paper de vigilant militar de la ciutat i per ser el lloc on s’empresonava la gent i on es feien, a l’esplanada, les execucions. Va durar més d’un segle, fins que a mitjans del XIX va anar creixent la reclamació ciutadana de la seva demolició. Finalment, l’any 1878 la Ciutadella va ser enderrocada, conservant algún edifici emblemàtic, com l’Arsenal, on avui hi ha- oh paradoxa!- el Parlament de Catalunya. Més tard els terrenys van servir per a l’Exposició del 1888 i guanyada com espai verd, de lleure i de cultura per a Barcelona. Per a la construcció de la caserna i els baluards, bona part del barri de la Ribera va ser destruït per tal de garantir l’espai obert que la Ciutadella demanava, sense cap edifici a tir de fusell, és a dir l’esplanada “para que nadie pueda acercarse á la Ciudadela sin ser descubierto”. Els veïns, en sabem els noms, els seus oficis, les cases on vivien…, van ser obligats a tirar a terra ells mateixos les cases i a marxar. Sota el mercat del Born va aparèixer bona part d’aquell barri ,amb les marques intactes de la repressió borbónica. Ara que estem a punt d’inaugurar aquest espai com a part del memorial 1714, els veïns del barri han fet una acció inèdita: han penjat pancartes als balcons dels seus habitatges amb els cognoms de les famílies que van ser expulsades de la Ribera ara farà 300 anys; un homenatge commovedor.

dissabte, 23 de febrer del 2013

90 anys de la visita d'Einstein a Catalunya

Avui 22 de febrer fa 90 anys que Albert Einstein i la seva dona Elsa arribaven a Barcelona convidats per amics i col.legues catalans. Venia a establir contactes amb els ambients científico-tècnics catalans, vinculats a l’escola industrial i a la universitat i a exposar la seva teoria de la Relativitat. La Mancomunitat de Catalunya es va fer càrrec de les despeses i va pagar 3500 pessetes per les conferències. Aa fotografia següent el podem veure a l'Escola Industrial de Barcelona, el dia 26 de febrer de 1923.
Ningú, però no va anar a esperar-lo a l’estació del tren i els Einstein van anar a cercar l’Esteve Terradas que no era a casa i després van provar de trobar en Casimir Lana i finalment van tenir sort amb en Rafael Campalans. Campalans va fer de veritable amfitrió de tota la visita i va preparar alguns àpats a l’il.lustre convidat. Van parlar de ciència, és clar, però també es va interessar per la cultura catalana i Rafael Campalans el va situar dins el moment polític català, d’alta tensió nacional i social ( deu dies després de la marxa d’Albert Eisntein de Catalunya es va produir l’assassinat del dirigent sindicalista Salvador Seguí, el Noi del Sucre,tirotejat per sicaris de la patronal pels carrers de Barcelona, el setembre d’aquell mateix any el general Primo de Rivera feia un cop d’estat i proclamava la seva dictadura i Francesc Macià, acompanyat de Ventura Gassol i la direcció d’Estat Català marxaven cap a l’exili). Campalans va explicar a Einstein perquè a Catalunya es podia ser socialista i nacionalista a la vegada, Einstein sorprès per l’aparent paradoxa li va sugerir que prescindís d’aquest terme funest, ja que no era aplicable a la lluita de les minories nacionals oprimides, ja que era imposible evitar la connotació dominant de la paraula: la del nacionalisme conservador i imperialista que havia caracteritzat la política alemanya. Poc després de la seva visita a Catalunya, Einstein va dimitir del Comitè de Cooperació Intel.lectual de la Societat de Nacions, per la seva incapacitat d’oposar-se a les grans potències. Segons alguns testimonis de l’època, Einstein va dimitir per la “Katalonischen Frage”, la •qüestió catalana”. La carta de dimissió d’Einstein conté aquest fragment significatiu del seu pensament: “ la Comissió ha afavorit una repressió de les minories culturals del diferents països en crear en aquests unes” comissions nacionals” amb la missió que fossin el pont entre els intel.lectuals i els estats corresponents. Amb la qual cosa renuncia a ser suport moral d’aquestes minories nacionals que resulten oprimides.” El 25 de febrer, juntament amb Ventura Gassol van visitar el monestir de Poblet, llavors, en bona part, en ruïnes. Aquell monestir havia inspirat a Ventura Gassol el seu poema “Les tombes flamejants” que havia publicat aquell mateix any: Fou una pàtria. Va morir tan bella, que mai ningú no la gosà enterrà; damunt de cada toma un raig d’estrella sota de cada estrella un català. Tan a la vora de la mar dormia aquella son tan dolça de la mort, que les sirenes dia i nit oïa com li anaven desvetllant el cor. Un dia es féu una claror d’albada i del fons de la tomba més glaçada fremí una veu novella el cant dels cants: –Foc nou, baixa del cel i torna a prendre. Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra, o Pàtria de les tombes flamejants!
El grup que va fer la visita a Poblet, retratats al claustre, va ser: Albert Einstein i la seva dona Elsa , Ventura Gassol ( assegut al claustre), Rafael Campalans i Bernat Lassaleta, a la dreta i en Casimir Lana que va fer la foto. Rafael Campalans, era enginyer industrial especialista en termodinàmica, mecànica i electrònica, fundador de la Unió Socialista de Catalunya, era en aquella època director de l’Escola del Treball i secretari general d?Ensenyaments Tècnics i Professionals de la Mancomunitat de Catalunya. En Casimir Lana, enginyer d’origen aragonès, professor de l’Escola Industrial de Barcelona, va conèixer Albert Einstein a Alemanya, l’any 1920, va ser traductor de l’alemany d’obres científiques i tècniques. Va ser polític republicà i diputat per Osca a les Corts de Madrid escollit l’any 1931. Es va exiliar a l’Argentina, l’any 1939. Bernat Lassaleta, d’origen valencià, també era enginyer industrial, professor de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, catedràtic de metal.lúrgia general i tecnologia elèctrica. Havia estat jugador del primer equip del FC Barcelona. A la foto de la temporada 1902-03 el veiem assegut a l’extrem dret de la foto. Dos llocs més cap a l’esquerra hi ha en Hans Gamper, jugador i fundador del club, que patiria pena desterramenti l’any 1925 després d’una monumental xiulada a l’himne espanyol a l’estadi de les Corts, motiu pel qual la dictadura de Primo de Rivera va clausurar el camp. Quan Gamper va poder tornar a Barcelona se li va impedir, per part de les autoritats de la dictadura, qualsevol relació amb el club i va caure en una profunda depressió, agreujada per les pèrdues econòmiques del crac de 1929. L’any 1930 es va suïcidar.
Un altre personatge molt vinculat amb la visita d’Einstein de l’any 1923 va ser Esteve Terradas, enginyer, físic i matemàtic, professor de l’Escola del Treball i de la universitat de Barcelona i d’altres. L’any 1911 havia fundat la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans. Tots ells estaven entre els 30 i 40 anys d’edat. Einstein era una mica més gran, en tenia 44. Einstein sempre va quedar lligat per motius d’amistat i de profund respecte amb Catalunya, diuen alguns biògrafs que li agradava escoltar música popular catalana. Si avui ens visitès veuria que persisteix aquella vella Katalonischem Frage i que és ben viva i esclatant al carrer i a l’opinió pública. Veient el procés que hem emprès i la determinació en exercir el dret a decidir, segurament tornaria a dir: Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat.

dilluns, 11 de febrer del 2013

La celebració dels 60 anys de l'Equip de Recerques Espeleològiques del CEC i la cova Simanya

El dinar commemoratiu del 60è aniversari de la fundació de l’Equip de Recerques Espeleològiques del Centre Excursionista de Catalunya ( ERE del CEC) va tenir lloc aquest diumenge 10 de febrer als peus del massís de Sant Llorenç del Munt. Al matí es va aprofitar per fer una visita col.lectiva i multitudinària a la cova Simanya, potser la més coneguda i més interessant de la muntanya. La tria del lloc era d’allò més significativa, tot espeleòleg català ha recorregut les seves galeries i per a molts excursionistes la seva visita ha estat com una iniciació subterrània. A part d’això, la cova guarda la història d’una visita del qui va ser iniciador de l’espeleologia catalana, en Norbert Font i Sagué, ara fa 117 anys, en els seus inicis fundacionals.
El mes d’abril de 1896 el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va rebre una carta del seu delegat a Paris Eduard-Alfred Martel, pare de l’espeleologia moderna, fundador de la Société de Spéléologie i de la revista Spelunca. Autor de llibres i multitud de publicacions, (L’any 1894 acabava de publicar la seva obra magna: “Les Abîmes”, que esdevindria el corpus conceptual de la nova ciencia espeleológica) les seves campanyes estivals arreu del món eren seguides amb un gran interès a tot Europa i, a Catalunya, algunes de les seves narracions van ser traduïdes al català i editades pel Centre Excursionista de Catalunya. Martel, en el seu escrit als amics del Centre Excursionista de Catalunya, anunciava el seu pas per Barcelona, el proper mes de setembre, per tal d’anar a explorar diverses coves de Mallorca, acompanyat del seu ajudant i col.laborador, en Louis Armand. El seu amic M.G. Vuiller, dibuixant i ilustrador del llibre “Voyage aux iles oubliées” (1893), li havia parlat tant de les meravelles subterrànies que guardava el subsòl de Mallorca, que va programar-hi una de les seves expedicions espeleològiques, el setembre d’aquell 1896. L’arxiduc Lluis Salvador d’Àustria, resident a Mallorca, mecenes i benefactor de la cultura de l’illa, el convidava a estar-se a les seves propietats de Miramar i a disposar dels serveis de guia i d’ajudants, encara que ell no hi seria ja que llavors es trobava navegant per les costes balcàniques sota el domini del seu cosí l’emperador d’Àustria i Hongria.
Martel en una de les seves arriscades exploracions, descens de l'avenc Gaping Gill a Anglaterra, 1895. El CEC es va mobilitzar per acollir el seu soci-delegat i convertir en un esdeveniment la visita d’una celebritat europea tan gran. El soci de Granollers, Dionís Puig, metereòleg afeccionat, amb algunes teories pròpies certament pintoresques, molt interessat en la captació d’aigües subterrànies per a l’agricultura, en una época de sequera com la que es vivía a Catalunya durant aquells anys de la darrera década del segle XIX, va convèncer la Junta Directiva del CEC de fer arribar a tots els racons de Catalunya un “Interrogatori” sobre fenòmens que podien ser interessants des del punt de vista de l’estudi de les coves i les aigües subterrànies. Ell mateix va redactar-lo amb un seguit de preguntes que havien d’orientar la naixent nova ciència de l’espeleologia a casa nostra. Durant la primavera de 1896 es va repartir el qüestionari que va arribar a delegats del CEC, rectors de parròquies i a erudits locals. Les respostes no van ser gaires i poca informació se’n va poder treure de tot plegat, però per primera vegada es disposava d’un material per a poder iniciar les exploracions subterrànies a Catalunya. El CEC va sugerir a Martel que a la tornada de Mallorca es reservés uns dies per a fer una excursió espeleológica per Catalunya. Un membre de la Junta, en Juli Vintró, jove estudiant afeccionat a la fotografia i la topografia, va comentar el tema amb un amic seu, el seminarista Norbert Font i Sagué que es va entusiasmar amb la idea d’acompanyar Martel per les coves de Catalunya. Explica Norbert Font que, tot esperant amb ànsia el moment de conèixer Martel, es va dedicar a llegir i rellegir la novel.la de Jules Verne “Viatge al centre de la Terra” i a programar alguna excursió per a poder triar a quins llocs els membres del CEC acompanyarien a Martel. La proposta era un itinerari de diversos dies per Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Sant Miquel del Fai, Cingles de Bertí, Aiguafreda, Ripoll, Bellver de Cerdanya i retorn a França. És així que, a finals d’estiu de 1896 va anar a Sant Llorenç del Munt, amb en Domènec Palet i Barba, bon coneixedor del massís, afeccionat a la geologia i polític republicà de Terrassa ( arribaria a ser diputat d’ERC a partir de 1931). En el transcurs d’aquella excursió van visitar la cova Simanya, molt coneguda a l’època, però les visites dels curiosos s’acabaven on s’acabava la llum que entra per l’ampli pòrtic que forma la seva entrada. Ell mateix ho explica, un any més tard, al Catàleg Espeleològic que anirà publicant al butlletí del CEC, com ampliació de les dades de l’Interrogatori i, per primera vegada, amb observacions i resultats d’excursions pròpies sota terra:
Martel, i el seu ajudant Armand, finalment no van anar a la cova Simanya, havia estat més dies del compte a Mallorca, entusiasmat per les descobertes a la Cova del Drac, ja era 17 de setembre i no disposava de gaire temps per a tornar a Paris. Es va escurçar el seu itinerari espeleològic per Catalunya i només va poder a anar a la cova del Salnitre, a Montserrat i a la Cerdanya on va visitar la cova de la Fou de Bor amb el jove Norbert Font i Sagué i altres socis del CEC. El mateix Norbert Font va acompanyar després, Martel, fins la Tor de Querol on va agafar el tren que el tornaria cap a França. L’impacte d’aquella primera visita de Martel a Catalunya va ser molt gran i Norbert Font i Sagué va iniciar, amb l’ajut del geòleg i president del CEC Lluís Marià Vidal, la recerca espeleológica a casa nostra. Norbert Font, el nostre primer espeleòleg i més tard geòleg, va ser un pioner amb molta valentia però amb pocs ajuts personals. Les seves exploracions eren seguides amb un gran interés i les seves gestes publicades a les revistes de l’excursionisme científic i a la prensa. Va ser un gran propagandista i va aconseguir el fervor popular com a espeleòleg i geòleg, també en els ambients del catalanisme i com a capellà, administrador de la Casa de la Misericòrdia de Barcelona. Però ell mateix es queixava que la gent no el seguia més enllà de les sales de conferències i que no podria anar més enllà i més avall sense companys tan valents com ell que el seguissin sota terra. Com ja s’endevina la seva història, curta però fulgurant, mereix ser contada. Un altre dia.
A la fotografia, dalt de la mula en Norbert Font i Sagué en plena campanya espeleològica al massís de Garraf, any 1898

dijous, 17 de gener del 2013

Històries del camí ral 11. La diada de Sant Antoni

Avui és Sant Antoni , Sant Antoni Abat, Sant Antoni del Porquet, o dels Burros… La diada és una festa senyalada d’hivern, dins la setmana dels Barbuts ( Sant Antoni, Sant Maure i Sant Pau Ermità) considerada la setmana més freda de l’any. Us recomano celebrar-ho amb una passejada per un sector de Barcelona, entre el barri del Raval i el mercat de Sant Antoni força evocador i molt lligat a la història de Sant Boi, de la seva pagesia i del Camí Ral . Quan Barcelona estava amurallada el portal de Sant Antoni o Porta de Cardona, era un lloc clau per a les comunicacions cap al Baix Llobregat , la Catalunya central, Tarragona i Lleida, a través del camí Ral que sortia de la ciutat per la plaça del Pedró i l’actual carrer de Sant Antoni, passava el portal i, per allà on hi ha ara el mercat ( en obres de restauració) i per l’actual avinguda Mistral s’adreçava cap al turó dels Enforcats ( avui plaça Espanya), on hi havia la Creu Coberta, i per la Bordeta seguía cap a la Provençana i Cornellà, on anava a buscar el riu per passar cap a Sant Boi.
El portal de Sant Antoni va ser demolit, juntament amb la muralla, al segle XIX, l’encreuament del carrer de Sant Antoni Abat, sortint del Raval, i la ronda Sant Antoni, al costat d’on hi ha un bar que es diu els Tres Tombs, marca el seu antic emplaçament. Lloc d’entrada i sortida de viatgers, a peu, en cavalleries , tartanes i diligències era un punt d’ebullició ciutadana, a la plaça del Pedró, on encara podem veure una balconada de l’antic hostal del Carme, amb una llinda gravada de 1701 i un blasó on es veu una ferradura. A la plaça s’hi feien contractacions de tota mena i aquest va ser un punt d’inici, el 7 de juny de 1640, de la revolta dels Segadors.
La foto mostra l'ambient, encara de carros i tartanes de la plaça en el llindar dels segles XIX i XX.
Just abans de sortir a la ronda de Sant Antoni, ens trobem amb uns arcs gòtics i un mur de l’antiga església de Sant Antoni Abat construïda al segle XV, amb unes “tau” representatives de Sant Antoni i els escuts del rei Alfons el Magnànim i la seva esposa Maria de Castella. Aquesta església i el convent dels antonians van ser cremats el 1909 durant la Setmana Tràgica i més tard també el 1936, quan la guerra. Fora de les restes que es poden veure al carrer, el seu espai l’ocupen les actuals Escoles Pies que baixen fins el carrer de la Cera.
El convent de Sant Antoni exercia un control sanitari dels viatgers que arribaven a Barcelona pel camí Ral i, des del segle XVIII era el lloc on els pagesos i traginers portaven a beneir els seus animals de tir per la diada de Sant Antoni. Un públic habitual i entusiasta de la festa era la població gitana que vivia als voltants ( encara ara el carrer de la Cera és un punt important per als gitanos barcelonins). Com a tractants de cavalls, rucs i mules, els gitanos participaven massivament dels tres Tombs i portaven a beneïr les seves cavalleries i diuen que ho feien amb grans crits i renecs cap els animals, perquè així, el Sant, els hi prestés més atenció. Les gitanes ballaven una dansa anomenada “ la xinxirinxina” que feia una mica d’angúnia als paios presents, perquè mentre ballaven acompanyaven la música amb un ritme marcat amb un petar les dents sorollosament i amb palmejades a la mandíbula.