l'Estret de Roques

Bicentenari del naixement de Llorenç Presas i Puig, científic santboià.

2011-12-16T14:10:00.010+01:00

Avui, 16 de desembre, fa dos-cents anys que va néixer a l’antic hospital de Sant Boi, Llorenç Presas i Puig, fill d’una familia pagesa de Sant Boi, que va arribar a ser uns dels científics més prestigiosos de Catalunya al segle XIX. El vam recordar, en Jaume Sans i jo, en la ponència sobre les fites de terme a la IV Trobada d’Estudiosos de l’Eramprunyà, celebrada el dia 3 de desembre a Castelldefels, on vam exposar la relació entre les fites i senyals de terme, el territori i la seva representació. La figura de Llorenç Presas i el seu bicentenari era de relat obligat ja que va ser mestre d’agrimensors i autor de mapes parcel.laris, entre ells presumiblement el de Sant Boi de 1861, que si no porta la seva signatura si que té totes les semblances amb d’altres de la seva autoria. Dissortadament la ciutat de Sant Boi no ha recordat aquest bicentenari com correspondria, només Òmnium Cultural, a proposta de nosaltres dos, va programar una nit astronòmica a Sant Ramon en homenatge al Llorenç Presas astrònom, però el mal temps la va frustrar. D’una manera o altra Llorenç Presas ha estat durant tot aquest temps la máxima figura històrica santboiana pel que fa a la ciència, segurament fins l’aparició actual del Dr Manel Estellés referent internacional de la recerca oncológica.
Llorenç Presas va néixer el 16 de desembre de 1811. Va triar un moment realment complicat per venir al món ja que estàvem en plena guerra del Francès i Sant Boi era l’escenari d’enfrontaments armats i d’entrades i sortides dels exèrcits i dels somatents comarcals. Uns i altres demanaven a la població contribucions,reclutaments de joves, queviures i allotjaments. Un contemporani, en Magí Castells ens retrata el moment: “En dits Anys 1810 y 1811 també se tenía de pagar a los Españols contribució y a mes de pagar contribucions tingueren d’anar ara 6 ara 13 (…) tants com y agué de Fadrins quintats; a ser soldats. Era un trastorn per los Pobles en un mateix dia venían Españols, paga, venían Francesos, paga. En los ultims de est any, se patí molta miseria (…)”.
L’any 1812 Catalunya és annexionada a l’Imperi i separada de la resta de l’antic estat borbònic espanyol on governa un rei titella, germà de Napoleó, en Josep Bonaparte. Catalunya és dividida en departaments tal i com hi havia en tota França. Sant Boi i la resta de la comarca s’incorpora al Departament de Montserrat. Però la guerra continua i els moviments de tropes són constants, amunt i avall del Llobregat. El monestir de Montserrat és assaltat i volat per les tropes franceses, potser emportant-se part dels seus tresors artístics i fons documentals que no han tornat a aparèixer. A partir de 1813 les tropes imperials es van replegant d’Espanya i concentrant-se a Catalunya però la seva moral és de retirada. El 28 d’abril de 1814 els francesos abandonen Barcelona que es ocupada per les tropes del general Manso, cap militar de les operacions resistents al Baix Llobregat.
Llorenç Presas encara viuria les guerres carlines, els bombardejos de Barcelona, com el del 1842 i els estats de setge i de suspensió de garanties constitucionals que marcarien una Catalunya en permanent estat d’excepció. Malgrat això el jove Llorenç Presas, després d’una escolarització primària a Sant Boi on va destacar per les seves capacitats intel.lectuals, inicia als 15 anys una llarga etapa formativa a Barcelona que el porta a la Llotja on s’inicia en el dibuix, a diverses escoles de la Junta de Comerç de Barcelona, a l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona i al Reial Col⋅legi de Farmàcia de Sant Victorià. Va destacar especialment com a alumne d'Onofre Jaume Novellas en Matemàtiques pures i Astronomia. Essent professor de Geografia astronòmica i física i de Matemàtiques elementals a la Universitat de Barcelona (1841-42), va aconseguir els doctorats en Ciències i en Farmàcia. Els primers anys d’aquesta llarga trajectòria de formació acadèmica vivía encara a Sant Boi i cada dia anava i tornava a peu fins la Llotja de Mar. Les seves jornades devien ser esgotadores: cinc hores de desplaçaments a peu des de Sant Boi més llargs horaris lectius, només suportats per l’afany d’aprendre i la vocació científica tan poliédrica com era la ciència del seu temps.

És interessant de destacar que la vida acadèmica de Llorenç Presas coincideix amb un moment fonamental de les ciències i del coneixement a Catalunya: el trasllat de la Universitat de Cervera a Barcelona que torna a tenir una universitat que va ser clausurada per Felip V com a repressàlia de guerra i la seva instal.lació provisional a l’antic convent desamortitzat dels Carmelites ( 1837), fins la construcció de la nova universitat, a l’actual Plaça Universitat, dissenyada per l’arquitecte collbatoní Elies Rogent, que va iniciar les obres l’any 1863 i que va entrar en funcionament l’any 1882. I també amb la creació de l’Escola Industrial de Barcelona, l’any 1851, que reunia tots els aprenentatges tècnics de les antigues acadèmies de la Junta de Comerç en un edifici avui desaparegut, l’antic convent de Sant Sebastià, situat, abans de l’obertura de la Via Laietana, darrera la Llotja i on ara hi ha la plaça i l’estàtua dedicades al negrer marquès de Comillas. Llorenç Presas va ser professor dels primers claustres de les dues institucions, sent a més l’encarregat de fixar els curriculums i plans d'estudi de la nova Escola Industrial.
La seva primera activitat docent van ser les classes d’astronomia i meteorologia que durant sis cursos acadèmics (del 1849-1850 al 1854-1855) va impartir a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona. Les seves anotacions manuscrites que es conserven constitueixen una font molt interessant per veure com era l’ensenyament de l’astronomia a la Barcelona de l’època i els seu interés des del punt de vista epistemològic i del saber aplicat a la navegació i a la cartografia. En el llistat d’aquells primers alumnes de Llorenç Presas a les clases d’Astronomia hi consta un alumne santboià, un noi de 17 anys anomenat Josep Julià i Codina.
L’impacte d’aquella ciència a Catalunya en aquells anys es veu reflectit en la decoració de les cases dels Porxos de’n Xifré, coronats per una al.legoria de la musa de les ciències, Urània, i la frase: " Uranie coeli motus scrutatur et astra “. ( Urània observa el moviment dels cels i els astres). Aquest edifici, situat davant de la Llotja, en ple centre administratiu i docent de la Barcelona de mitjans segle XIX, està ple també d’al.legories a la navegació, a la técnica i al comerç i la plaça està presidida per un monument al “Geni Català”, coronat per un ser alat que aixeca pel damunt del cap un estel de cinc puntes. Tot l’entorn està ben carregat de simbolismes de la maçoneria, també el restaurant de les Set Portes, ubicat encara avui sota els porxos.
L’any 1842 Llorenç Presas és comissionat per la Universitat de Barcelona per asistir a l’observació de l’eclipsi total de sol a Perpinyà, sessió dirigida per Francesc Aragó, un dels científics més prestigiosos d’Europa. Presas sabia parlar perfectament en francés però el fet que Aragó era nord-català i catalano-parlant va facilitar molt les bones relacions que sempre van mantenir. Francesc Aragó havia estat el responsable de les mesures de triangulació entre Catalunya i les Illes Balears per a la mesura del meridià que va donar lloc a la determinació del sistema mètric decimal. La guerra del Francès el va sorprendre a Mallorca, acusat d’espia francés va poder fer-se l'escàpol gràcies al seu domini del català que el va fer passar inadvertit i escapar en vaixell rumb a Marsella. Si aneu per Paris, d’on va ser director de l’Observatori, podreu anar resseguint la traça del meridià per la ciutat, sortint del mateix edifici de l’observatori, per unes plaques rodones de bronze colocades al terra que porten el seu nom i que marquen l’aliniació del meridià. Aragó també va ser ministre de la República i va ser qui va abolir l’esclavitud a França. De l’observació d’aquell eclipsi (que també va ser seguit a Barcelona des de l’Escola de Nàutica, encara que fora de la zona d’ocultació total) es va resoldre que les protuberàncies lluminoses que apareixien en ser tapada la superficie del sol per la lluna, no eren pròpies de l’atmosfera lunar sinó de la solar, degudes a la seva activitat explosiva que emetia grans “flamarades”. No va ser fins més tard, en l’observació dels eclipsis de 1851 i de 1860 -aquest darrer observat també per Presas i una expedició catalana, dalt del cim del Puig Sant Josep d’Orpesa- que amb l’ajut de l’espectrografia es va poder identificar un nou element, l’Heli, desconegut encara a la Terra, com un nou element de la taula periòdica dels elements, i responsable de l’activitat emissiva solar.
Llorenç Presas va destacar com a matemàtic, el va interessar la geometría i el càlcul numèric i també les matemàtiques “sublims”, el càlcul diferencial i integral. La matemàtica era una eina de mesura i de precisió però també un llenguatge per a tractar altres ciències com la física i la química. Presas la utilitza fins i tot per definir l’atracció atòmica o per descriure fenòmens meteorològics com el llamp. Una dedicació pràctica de les matemàtiques va ser l’agrimensura, que el porta a l’elaboració de mapes parcel.laris, amillaraments i cartografíes locals, una activitat complementària a la seva dedicació docent que segurament l’ajudava a mantenir una família nombrosa, amb 9 fills, com tenia, juntament amb la seva dona, la Rosa Parellada, filla de Viladecans. El mapa parcel.lari de Sant Boi de 1861 porta tota la seva empremta i segons un estudi de Jaume Sans se li pot atribuir, directament a ell o a la seva escola, ja que va crear deixebles en aquesta activitat. El seu fill més gran, l’Emili, també va ser agrimensor i va col.laborar estretament amb el seu pare.
Una altra activitat de Llorenç Presas és com a doctor en Farmàcia. L’any 1855 escriu un text de títol pintoresc: “Guerra a muerte al Cólera Morbo Asiático y al Oidium Tuckery”. Presas havia viscut les pandèmies de còlera a Barcelona, del 1834 ( amb més de 3300 morts) i la del 1854. La ciutat estava immersa en un debat higienista que va provocar la demolició de les muralles i la posterior expansió de l’eixample de la ciutat. Les famílies riques podien escapar de les epidèmies marxant a segones residències fora de la ciutat, però les classes populars que vivien en carrerons massificats i sense higiene eren víctimes del còlera que es transmetia veloçment en aquelles condicions; l’article de Presas de 1855 s’ha d’interpretar en aquest context. També, l’any 1854, publica un altre article: “Remey que mata la malura de las viñas”, segurament es refereix a la malaltia de l’oïdi, popularment “la blanqueta” que atacava les vinyes i que va començar a córrer per Europa cap a l’any 1850, és a dir abans de la plaga de la fil.loxera. És l’únic treball de Llorenç Presas publicat en català, segurament degut a que s’adreça més a un públic de pagesos que no pas d’erudits. Presas és un intel.lectual del seu temps, pre-Renaixença, per tant la llengua acadèmica era el castellà, encara que en els seus apunts de l’Escola Industrial hi consten anotacions traduïnt al català noms tècnics i mecanismes, cosa que sembla indicar que d'alguna manera feia servir el català per adreçar-se als seus alumnes en les seves clases. ´
No sabem massa res del seu perfil ideològic, fora dels aspectes més relacionats amb les àrees del coneixement que va conrear. Va viure i va desenvolupar la seva feina en la Catalunya convulsa d’abans de la Restauració, el seu neguit era la industrialització i la modernització del país. Va viure l’inici de la mecanització, la introducció del vapor industrial i ferroviari i va ser contemporani d’una ciència que vivía dins del Romanticisme però que anunciava el Positivisme, juntament amb Narcís Montoriol i altres figures de la ciència i la técnica catalanes i al mateix temps que el pensament científic feia grans avenços al món, com l’evolucionisme de Darwin, per exemple, o les lleis de la química ( Mendeleiev, Lavoisier...)i la termodinàmica. Algun dels seus germans també van estar vinculats a la Universitat i a l’ensenyament de les ciències i un fill seu, en Llorenç Presas Parellada, nascut a Sant Boi l’any 1844, va ser professor a l’Uruguai i l’any 1889 va ingresar a la lògia maçònica “Jorge Washington” de Concepción del Uruguay entre Rios. Uns anys abans, l’any 1875, a l’edat de 64 anys havia mort, a Barcelona, el savi santboià Llorenç Presas i Puig.

A les fotografies podem veure un retrat de Llorenç Presas, una pàgina dels seus apunts de mecànica de l'Escola Industrial, el campament astronòmic que van situar dalt del puig de Sant Josep d'Orpesa, una fotografia de l'eclipsi de 1842 amb les protuberàncies solars detectades i una foto actual de l'edifici de la Llotja i del monument al "Geni Català" que presideix la plaça.

Històries del Camí Ral 10. Viatge reial

2011-09-27T12:04:00.005+02:00

Dintre de ben poc tindrem senyalitzada la traça del Camí Ral de Sant Boi a Vilafranca del Penedès, un itinerari d’uns 50 km entre boscos, conreus i un ric patrimoni històric. El seu recorregut permet travessar tot el massís muntanyós del Garraf, des de la vall de Llobregat a les planes de la depressió penedesenca. El paisatge, tant el geològic com el vegetal/forestal/agrari és ric i variat i sovint hi trobem el llegat de la història que s’hi ha anat acumulant en els segles: antigues traces del camí amb roderes i empedrats, marges i barraques de pedra seca, edificacions medievals i de l’edat moderna, pous de glaç, forns de calç… I, senyorejant pel damunt de tot plegat, un intangible històric que converteix l’itinerari en un relat, o en molts relats alhora.
A Sant Boi culmina una acció desenvolupada aquests darrers anys amb la senyalització de la traça urbana del camí, que explica el lligam amb el riu i l’estructura del barri antic, i també, més amunt de les cases del Bori el recorregut per l’obaga del Montbaig fins el pas estratègic de l’estret de Roques, on es creua amb l’Anell Verd. Tanmateix haureu observat com alguns edificis històrics que es troben en el recorregut han estat localitzats amb plafons explicatius . Veure com es va culminant una obra iniciada en aquests darrers quatre anys és una satisfacció i haver-ne estat part em fa sentir molt feliç.
El camí dels reis.
“Aprés, de Tarragona anaren-se’n a s’Arboç , e puis a Vilafranca de Penedès, que és una noble vila e bona, on los fo feita aitanta honor com en una ciutat, e estregren a Vilafranca tres jorns. De Vilafranca anaren a Sent Climent, de Sent Climent a Barcelona, e de Barcelona no me’n cal escriure, que pensar podets com hi foren reebuts”.Això escriu Ramon Muntaner a la seva “Crònica”, escrita durant els anys 1325 i 1328 i que ha estat editada en moltes ocasions des del segle XVI a l’actualitat. La cita és literal de l’edició de 2011 publicada per l’Institut d’Estudis Catalans segons l’edició dirigida per Ferran Soldevila l’any 1971. ( Ferran Soldevila. Ed. Selecta: "Les Quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III")
L’any 1274, entre novembre i desembre, una comitiva reial extraordinària recorre el País Valencià i Catalunya. Es tracta dels reis d’Aragó i de Castella, Jaume I i Alfonso X, amb les reines i els infants respectius. El rei català ha anat als límits dels seus reialmes a rebre el seu gendre Alfons i la seva filla Violant i inicien un llarg viatge que els porta primer a València, ciutat que els acull i festeja durant onze dies. El destí del viatge és anar al segon Concili de Lió convocat pel papa Gregori X per tractar temes referents a les croades, tema que interessa particularment a Jaume I, que treballava diplomàticament la idea d’una aliança amb el gran Khan dels tàrtars per fer una tenalla a l’Islam, des d’occident i des de l’orient; així com altres qüestions referents a les ordes religioses i als problemes que tenien en aquells moments els templers, orde que havia acollit i educat Jaume I de ben petit, quan va quedar orfe. Un altre tema era l’Imperi romano-germànic, o el Sacre Imperi, del qual Alfonso X pretenia ser coronat emperador, cosa que no va aconseguir ja que el concili va resoldre a favor de Rodolf d’Habsburg.
De València, seguint el curs de l’antiga via romana del litoral mediterrani van cap a Castelló i Tarragona i d’allà aVilafranca, on l’itinerari a Barcelona deixa la traça de la Via Augusta i s’enfila cap a Olesa de Bonesvalls i Begues seguint el Camí Ral. Passen per Sant Climent i d’allà passen per l’estret de Roques i baixen a la vila de Sant Boi per anar a creuar el riu i seguir la darrera jornada del viatge fins a Barcelona. Moltes vegades havia vist i veuria Sant Boi passar reis pels seus carrers, seguint el camí ral, o la Via Mercadera, cap a Vilafranca, cap a les terres del sud o de Lleida, cap als reials monestirs del cister, etc., però de ben segur que aquesta comitiva dels dos reis –amb l’exotisme dels castellans- devia ser magnífica i en una petita vila com el Sent Boy de l’època devia causar commoció i festa el seguici de les famílies reials, els reis amb els seus domassos heràldics, com ens mostren els dibuixos de l’època, la noblesa que els acompanyava i la gent d’armes. A penes pacificades les terres del Llobregat després de les guerres feudals de la dècada anterior i del deseiximent al rei de Guillem II de Cervelló (1260), Jaume I va otorgar privilegis a Sant Boi que afectaven el domini dels senyors del castell sobre l’alou i la celebració de fires. El mercat dels dissabtes al Mercadal era de gran importància, ja que va permetre consolidar la seguretat als camins d’accés a Sant Boi, garantida pel rei, així com el control sobre pesos i mesures que feia estables i fiables les transaccions comercials a la vila.
El pont.
L’any 1274 no hi havia cap pont a Sant Boi per creuar el riu. Segons Jaume Codina, cap al segle XII segurament n’hi havia un més o menys precari, però al 1274 hi havia un servei de barca i la prohibició de passar-lo a gual. L’any 1283, en unes desastrosses inundacions queda destruit el pont romà de Martorell, anomenat en aquella época de Sant Bartomeu, que ja tenia una factura romànica per una reconstrucció anterior de 1143. A iniciativa reial i del Consell de Cent barceloní es va començar a parlar de la necessitat de facilitar les comunicacions i d’establir un pont de pas entre les dues ribes del Llobregat, l’any 1283, segons escriu Carles Martí, les Corts catalanes van debatre la necessitat del pont, que en un primer moment proposaven aigües amunt de Sant Boi, a l’indret de la roca de l’Adroc, a Pallejà, però hi ha documentació de 1301 en que el Batlle General de Catalunya adreça un escrit, com ja havia fet Jaume II, a totes vegueries per recaptar ajuts per a l’obra del pont “novellament començada davant la vila de Sent Boy”. La construcció del pont de Sant Boi tenia doncs una consideració d’infrastructura nacional, primer es va pensar en un pont de pedra però els problemes d’assentament sobre els al.luvions de l’àmplia terrassa del Llobregat i les continues avingudes del riu van fer decidir per un pont de fusta. Es va portar fusta des de molts punts de Catalunya, fins i tot de Mallorca , es van fixar els marges amb estacades i es van plantar albaredes a les ribes per tal d’assegurar material per a les reparacions futures. Per a la construcció del pont es va comptar amb privilegis i també amb la mà d’obra de presoners de guerra. L’any 1306 ja estava en funcionament i la primera destrucció parcial va ser en uns aiguats de 1315. El seu emplaçament era aproximadament on ara hi ha la passera peatonal per anar al riu, en el seu marge dret estava fonamentat sobre les llicorelles del Puig del Castell que afloren en la vora exterior del meandre del riu, això li donava més consistència.
Ens pot semblar estrany que haguessin de portar fusta de lluny, fins i tot de Mallorca, per a la construcció del pont, però avui, en el segle de la sostenibilitat, les fustes per al nou pont que s’ha fet a l’estret de Roques en l’enllaç entre el Camí Ral i l’Anell Verd, han vingut de més lluny encara, del nord d’Europa!. Ja veieu que tornem a passar per l’estret de Roques, on havíem començat aquest comentari: roda el món i torna al born!.

Les il.lustracions que acompanyen ens mostren representacions contemporànies de Jaume I i d’Alfons X de Castella amb tota la seva majestat. També hem fet servir un dibuix actual del llibre de F. Xavier Hernández, Francesc Riart i Xavier Rubio, “Els exèrcits de Jaume I”, editat l’any 2009, basat en representacions medievals.

Les inundacions d'octubre de 1971 i la desaparició de Can Parellada de la Boïga

2011-09-22T23:35:00.004+02:00

A la plana deltaica, a mig camí entre Sant Boi i el Prat, uns 120 m. al NO de l’actual masia de Can Parellada, o can Parellada Nou, hi havia una imponent masia de finals del segle XVII, Can Parellada de la Boïga, o can Parellada Vell. Damunt la porta principal, gravat a la pedra, hi deia: “Francesch Parellada me fecit. 1699”.
Francesc Parellada, fill d’una nissaga de propietaris agraris santboians i dirigent de la Revolta dels Barretines, que portà 10.000 pagesos alçats a les portes de Barcelona l’any 1687, va edificar o restaurar aquell casalot situat enmig d’unes 30 mujades ( unes 15 ha) de cereals, tal i com proclamava el blasó d’una mà que premia un grapat d’espigues, gravat al dintell de la porta de la seva propietat. Quatre anys abans, el 1695, havia enviudat i havia estat pare alhora. La seva dona moria de part infantant el seu fill Josep, que esdevindria un personatge important en el Sant Boi de la derrota de 1714, com a botifler i representant del nou govern borbònic.
Francesc Parellada, al cap de poc temps es torna a casar, aquesta vegada pel procediment del rapte d’una noia de 17 anys, Margarida Pugès, que moriria també al cap d’un any i, el vidu, molt aviat, torna a casar-se per tercera vegada. A la seva mort, la vidua regentarà la casa pairal dels Parellada de la Boïga, on creix el seu fillastre Josep en temps de la guerra de Successió.
A mitjans del segle XIX, Can Parellada i altres masies de la Ribera passen a ser administrativament del municipi del Prat i davant mateix, a un centenar de metres de la seva façana, s’edifica una altra masia, can Parellada Nou, que encara està dempeus i és centre d’una explotació agraria. Mentrestant el vell casalot va sent abandonat i posteriorment passa a ser utilitzat com a corral . Canvia d’amos i també de nom: Can Rei, Can Catxucà… , fins que el dia 3 de març de 1976 és enderrocat sense deixar-hi rastre.
Ara fa 40 anys, l’octubre de 1971, la conca del Llobregat va passar tres dies sota intenses pluges que van durar del 20 al 23 d’octubre ( a Sant Boi es van recollir 400,5 litres/m2 ) i es va viure la inundació més gran de tot el segle XX. A Martorell es va aforar un cabal punta de 3080 m3/segon ( el cabal mig del Llobregat és d’uns 20 m3/seg., i avui hi deuen passar menys de la meitat d’aquesta xifra). Aquest cabal, al riu Llobregat, és el més gran enregistrat mai amb aparells d’aforament, però el 1617, anomenat “ l’any del Diluvi”, se sap que per l’alçada de l’aigua sota el pont de Monistrol de Montserrat, es van assolir cabals màxims de 4680 m3/segon: Tot el delta era un mar, segons testimonis escrits, i el riu s’ho emportava tot al seu pas, entre altres la barca de Sant Boi.
La irregularitat del cabal del Llobregat és ben coneguda, en totes les escales: anual, estacional i diària. La torrencialitat i les riuades son una característica lligada al règim hidrològic , que és conseqüència de l’organització i estructura de la conca fluvial, dels Pirineus a la mar. Una configuració allargada, o filosa, del drenatge del curs principal i dels principals afluents, amb conques estretes on les aportacions laterals arriben molt de pressa a l’eix central, explica la concentració ràpida de les aigües de pluja i una resposta extremadament ràpida a fortes precipitacions. Això si, tan ràpida com és la pujada de les aigües ho és la baixada, fent que les gràfiques dels episodis tinguin puntes molt agudes però estretes.
L’aiguat de fa 40 anys va venir seguit d’una riuada, o rivada, que va fer sortir el riu de mare i va inundar gran part del delta. Passat el meandre de Sant Boi, encaixat a la dreta pel puig del Castell, el riu va trencar la ”Marrada” i les aigües, amb gran empenta van sobreixir inundant el marge esquerre i van entrar amb força al barri de l’Almeda de Cornellà, ocasionant víctimes i fent grans destrosses. Trencat també el marge dret, el riu va abandonar el seu antic llit i, aprofitant els clots d’extracció d’àrids que hi havia als sorrals del marge fluvial va excavar un nou curs més rectilini ( més ràpid també) menjant-se hectàrees senceres dels camps de la Marina de Sant Boi. Algunes masies, com cal Monjo o Can Comas, que estaven a centenars de metres del riu es van trobar de sobte quasi als seus marges i Can Parellada Vell, que estava a uns 500 m de l’antic curs del riu (quan aquest passava just per on ara hi ha l’estadi del RCD Espanyol), es va trobar, pràcticament, a la mateixa llera. L’efecte social d’aquelles inundacions, només 9 anys després de les viscudes al setembre de 1962, amb centenars de morts, va provocar l’endegament d’obres de canalització i proteccció dels marges amb un criteri d’enginyeria poc curós amb el medi, que malmetia el paisatge fluvial, desconnectava el riu de les poblacions i liquidava la relació històrica de la gent baixllobregatina amb el seu riu; fins fa molt poc no hem començat a esmenar aquest error i a retornar-li al riu tots els seus valors socials, paisatgístics i naturals. Però, tornant als anys 70’, els treballs al marge dret del riu i l’elevació de l’escullera, per on passa el camí del Sorral, van conduir a la demolició de la masia histórica de Can Parellada el mes de març de 1976. A l’arxiu de l’Estudi de la Masia del Centre Excursionista de Catalunya es conserven algunes fotos de com era Can Parellada de la Boïga a finals del segle XIX o començaments del XX, són algunes de les fotos que acompanyen aquesta nota, com també el dibuix de la inscripció que hi havia presidint el portal de la masia. Les altres fotografíes són sobre els efectes de l’aiguat al delta i també podreu comparar el curs del riu modificat l’octubre de 1971 en les fotos aèries corresponents als vols de 1956 i el de 2009.
Si aneu pel camí del riu, més avall de Can Comas i darrera de Can Parellada Nou, passareu pel costat d’on havia estat durant segles l’antic mas dels Parellada de la Boïga, just sota el camí i a la banda del riu, on ara hi ha uns prats que sovint s’inunden. La mateixa riuada de l’octubre de 1971 va ser la que va ferir de mort el pont de les Quinze Arcades de Molins de Rei,del 1768, que acabaria de caure en un altre episodi d’inundacions el 6 de desembre de 1971, a efectes del mateix aiguat i de l'acció erosiva provocada,també, per les extraccions d’àrids al riu, una activitat que va enriquir uns pocs, que ens va fer perdre patrimoni històric comú i que va provocar problemes ambientals que arrossegaran les properes generacions.

Josep Parellada de la Boïga, un botifler santboià

2011-09-11T04:13:00.005+02:00

Els Parellada van ser una de les grans famílies de propietaris agrícoles santboians, ja des del segle XIV. Hi havia dues nissagues, els Parellada de la muntanya i els del pla. Els de la muntanya o Parellada del Còdol, vivien a l’actual casa gran del Bori i no van tenir continuitat perque foren exterminats en un atac de lladres. Els Parellada del pla vivien a la Ribera, prop del riu, a la Marina de Sant Boi, eren els Parellada de la Boïga. En Francesc Parellada de la Boïga va participar en l’alçament pagès de 1687, contra els continuats allotjaments forçosos de soldats i en un any que ja havien sofert una altra plaga contra les collites, una plaga de llagostes. Francesc Parellada va ser un dirigent a la revolta dels Barretines, juntament amb un altre santboià, l’Antoni Soler de la Torre, que ja havia estat un dels dirigents pagesos que van prendre Barcelona el 7 de juny de 1640, iniciant la guerra dels Segadors o de Separació i que, posat preu al seu cap, l’any 1689, va ser assassinat per un dels seus, un fill adoptiu anomenat Pau Petit. El seu cap es va exposar en una gàbia penjat a la façana de la Generalitat a Barcelona i la seva casa enderrocada. Però Can Soler de la Torre, avui dins el recinte de la Colònia Güell, va ser alçada altre cop i avui encara es conserva, fins i tot amb el nom d’Antoni Soler encara gravat a la façana.
En Francesc Parellada havia nascut l’any 1663, es va casar tres vegades.L’any 1695 naixia el seu fill i protagonista d’aquesta història, en Josep Parellada de la Boïga. Va viure al mas construït pel seu pare Francesc l’any 1699 a les seves propietats de la Ribera, en un punt que avui és municipi del Prat. La Parellada de la Boïga era una finca d’unes trenta mujades, quasi 15 hectàrees, de secà on cada collita donava unes 230 garberes de blat, més de 150 d’ordi i uns 130 cistells de vi. Malgrat que el mas estava separat del nucli urbà de Sant Boi, a una mitja hora de camí, ja de ben jove en Josep Parellada va intervenir molt activament en els afers de la vila.

Josep Parellada cap del somatent contra els carrasquets.

No sabem res de l’activitat de’n Josep Parellada durant la guerra de Successió, en un Sant Boi permanentment ocupat per tropes que anaven i venien del setge de Barcelona. Com a resultat de la derrota de l’onze de setembre de 1714, s’eliminen els consells locals i la Universitat de Sant Boi, que era el govern municipal amb representants escollits per votació i per insaculació, i es forma un ajuntament de batlle i regidors escollits pel nou poder borbònic i que havien de ser fidels al rei i a les lleis de Nova Planta. L’any 1719 en Josep Parellada, amb 24 anys d’edat, és batlle de la ciutat, coincidint amb uns anys de forta activitat guerrillera dels carrasquets, afavorida per la cojuntura internacional i la guerra amb França. Molts joves santboians hi participen amb la simpatia d’una població castigada per allotjaments forçosos de soldats, endeutaments i elevats tributs. El gener de 1720, en una entrada de carrasquets a la vila, van ser mortes diferents persones, entre elles Josep Fornaguera responsable de la confecció d’un cadastre destinat a incrementar els impostos a la població. Els enfrontaments armats es succeixen al voltant de Sant Boi i noves tropes s’instal.len a la vila. Per ordre de l’autoritat militar es forma el somatent local, destinat a lluitar contra els insurgents antborbònics, en Josep Parellada en serà el seu cap i disposarà de gent armada, uns 90 homes que es distribueixen al llarg del camí ral en persecució dels voluntaris o carrasquets, convençut que hi ha molts santboians, joves com ell, amagats per aquestes muntanyes i que participen en les incursions a la vila .
L’any 1720 es publica un perdó general que donava un curt termini per a presentar-se a les autoritats i lliurar les armes. Però mesos més tard, el 8 de setembre de 1720, els soldats van agafar presos dos fills de Silvestre Ferrer de Viladecans i els van matar acusant-los d’haver participat en la mort de Josep Fornaguera. Per aquest motiu, després d’esquarterar-los, van dur els caps a Sant Boi on van ser posats en gàbies i penjats, un al carrer del Pont i l’altra al vell mig del carrer Major. Aquests caps van estar penjats 100 anys, fins que l’alcalde liberal Baldiri Castells els va fer retirar. Com que els carrasquets no tornaven a casa ni es presentaven a l’autoritat es va fer un llistat d’absents ( en un Sant Boi de 800 habitants no era cosa difícil saber qui no hi havia a casa seva). El rector de Sant Baldiri, mossèn Francesc Albertí, convençut de les promeses de perdó i que els joves es podrien tornar a incorporar a la seva vida domèstica, va recomanar que es presentessin i va donar paraula que quedarien en llibertat. Pels dies de quaresma de 1721 es presentaren 34 carrasquets i el comandant de la guarnició els va tornar a citar dies més tard. Els van fer anar a l’actual casa de can Torrents i s’hi presentaren 32, però era una emboscada, en comptes de la llibertat promesa van ser encadenats i portats a peu, lligats de dos en dos a Barcelona. Quan ho va saber mossen Albertí va anar immediatament a Barcelona a intercedir per ells: havia donat la seva paraula d’honor que no els passaria res i si havia mentit mai més podria dir missa. Va ser tan insistent que al final es va decidir no ajusticiar-los i van ser enviats a galeres. Molts d’ells moriren en aquells deu anys de càstig i captiveri . Magí Castells (fill de l’alcalde que va fer despenjar els caps dels germans Ferrer), en el seu manuscrit que es conserva a l’arxiu municipal, acaba dient: “después de esta hora en aban tans ne agafaban tans ne penjaban…” Segur que en això també va esmerçar molta dedicació en Josep Parellada de la Boïga.

Pleit contra Rafael Casanova.

Es ben conegut que Rafael Casanova, conseller en cap de la ciutat de Barcelona durant el setge, va ser ferit en la batalla de l’11 de setembre, portat a l’hospital de la Santa Creu i certificat com a mort, pogué escapolir-se i refugiar-se a Sant Boi a una casa familiar de la seva dona. L’actual can Barraquer, al carrer del Pont, ara museu de Sant Boi, no va ser hábitat permanentment per Rafael Casanova fins el 1737, quan es va retirar de la seva activitat d’advocat a Barcelona però la casa estava ocupada per uns masovers que la mantenien. L’any 1725, en un context de continuada repressió per les armes, càrregues tributàries i allotjaments forçosos de soldats a les cases de la vila, s’inicia un pleit contra el veí Rafael Casanova, propietari d’una casa que no ocupava i que podia servir per allotjar oficials de l’exèrcit d’ocupació. Davant la negativa de Casanova de cedir la seva propietat, se li interposa un pleit davant les autoritats militars. Al capdavant d’aquesta causa i com acusació hi trobem Josep Parellada de la Boïga que reclama que es decreti i mani que “de los cuartos que tiene dicho Dr Rafael Casanovas reservados y serrados se destinen parte para el alojamiento y decencia de algún oficial militar cada y quando se offresca”. Casanova argumenta que els lletrats i cavallers estaven exempts d’aquests allotjaments i no cedeix. La causa arriba a les més altes instàncies i al final es ressol amb certa ambigüitat, el mateix capità general argumenta que si que es pot obligar a l’allotjament quan estiguin plenes les cases del poble pla i realment sigui necessari, però no es vol forçar les coses en un moment que comencen a cedir les pressions dels allotjaments militars per la signatura de la Pau de Viena que fa afluixar les tensions i retorna propietats confiscades . Rafael Casanova s’instal.la finalment a Sant Boi l’any 1737, encara que els anys anteriors venia sovint a Sant Boi i fins i tot participava en afers col.lectius. Va morir i va ser enterrat l’any 1743 a l’església nova de Sant Baldiri que durant aquells anys de postguerra s’havia anat alçant a poca distància de la casa de Rafael Casanova, un nou temple edificat sota la direcció del rector de la parròquia, mossèn Francesc Albertí, el valedor dels carrasquets.

Una causa contra Josep Parellada de la Boïga.

Josep Parellada va tenir càrrecs polítics a Sant Boi durant vint anys de postguerra, del 1719 al 1739. Per la seva implicació en la repressió del nou règim borbònic va ser molt odiat. L’any 1743 mossèn Francesc Albertí, molt respectat per la població, va ser cessat com a rector de la parròquia i moltes veus assenyalaven Josep Parellada com qui havia mogut els fils per a la destitució d’un enemic personal. Per a molta gent l’hora de la venjança va arribar quan el 1744 es va poder portar Josep Parellada davant un tribunal militar acusat de diversos greuges derivats d’una vida luxuriosa. Els homes de Can Parellada tenien una ben merescuda fama de faldillers, el pare de’n Josep ja havia tingut problemes amb la cúria pels segrestament d’una noia de 17 anys amb qui es va casar i que va morir al cap d’un any. En Josep Parellada era acusat d’haver usat el seu càrrec de batlle per haver fet agafar un veí de Sant Boi, en Joan Pau Valls, que va haver de fugir, i poder instal.lar-se a casa seva i violar la seva dona Francesca. La part més sucosa del procés està al voltant de la seva amant Teresa, dona de Francesc Carbonell, veí del carrer l’Alou, amb qui mantingué una llarga relació i que entrava sovint a Can Parellada vestida d’home, amb el consentiment, de grat o per força, de la mateixa muller de'n Josep. Abans, Josep Parellada ja havia tingut relacions amb la mare de la Teresa i havia instal.lat a Barcelona una altra amant, la Francesca, dona que va prendre al seu marit Josep Julià. Molts testimonis acusatoris es presenten al procés judicial, fins i tot el d’un soldat picador de cavalls del regiment de cavalleria de Santiago hostatjat a casa d’uns veins dels Carbonell i que veia sovint tràfic de matalassos quan en Josep Parellada feia nit en aquella casa i aprofitava quan el marit marxava per sortir del matalàs i anar al llit de la Teresa. Finalment, en Josep Parellada i la Teresa van ser condemnats a ser desterrats de Sant Boi durant cinc anys. En Josep Parellada va pagar 150 lliures i es va lliurar del càstig, la Teresa com que no tenia aquests diners va haver de marxar però cinc anys després tornarà i seguirà vivint amb el seu marit.
En Josep Parellada de la Boïga va morir a Sant Boi l’any 1773, a l’edat de setanta-vuit anys. Casa seva, Can Parellada ja no existeix, va ser enderrocada l’any 1976. Molt a prop d’on va estar hi ha una altra masia anomenada també Can Parellada, construïda a finals del segle XIX, una, ja desapareguda era Can Parellada Vell i l’altra Can Parellada Nou que encara està dempeus. Però això és una altra història que mereix ser contada i ho farem amb motiu del proper 40è aniversari de l’aiguat i les inundacions de 1971.

Centenari de Noel Llopis Lladó

2011-07-14T12:45:00.004+02:00

Dintre d’uns dies, el 4 d’agost, farà 100 anys que va néixer Noel Llopis Lladó. No sé si està prevista alguna commemoració però tocaria. A la foto el veiem comandant una sortida de camp a Sant Llorenç del Munt i, aventuraria a dir que és a tocar de Can Pobla…
Noel Llopis Lladó va ser un bon fruit d’allò que es va anomenar l’Escola Catalana de Geologia, científics amb una sòlida formació universitària ( llavors amb la llicenciatura de Ciències Naturals), que completaven la seva formació amb els recursos i les col.leccions del Museu de Geologia del Seminari Conciliar de Barcelona i que procedien dels entorns excursionistes i coneixien el territori des de l`òptica de la cultura excursionista que havia conformat el seu caràcter i inquietuds des de ben jovenets. Amb aquestes condicions Llopis va ser un bon geòleg de camp i un brillant cartògraf, que combinant amb la seva habilitat pels dibuixos sintètics, blocs diagrames, perfils geològics, etc., feien que les seves publicacions científiques tinguessin una gran potència gràfica. Va ser autor d’unes 200 publicacions , des de l’any 1933 a la seva mort, l’any 1968, i més enllà ja que fins el 1970 es van publicar alguns treballs inèdits i un llibre sobre carst. Fou precisament en aquesta especialitat on Llopis va ocupar un lloc de referència per a l’espeleologia, les seves aportacions a Sota Terra II, l’any 1935, resituen els coneixements espeleològics de l’època inicial de Font i Sagué i de Faura i Sans recollits en el primer volum de Sota Terra, del Club Muntanyenc, l’any 1909. Llopis Lladó també era membre del Club Muntanyenc, ara Club Muntanyenc Barcelonès ( 1931), on confluiren personatges com Ramir de Semir, el zoòleg F. Español, el paleontòleg F. de Villalta i altres al costat del geòleg Llopis Lladó, cosa que li va donar al nou impuls de l’espeleologia catalana un carácter científic i pluridisciplinar. D’aquesta època són els primers treballs geològics i espeleològics de Llopis entre els quals destaquen els dedicats a Garraf i a Sant Llorenç del Munt .
La guerra ve a estroncar tota aquesta empemta generacional i Llopis s’exilia a Andorra on aprofitarà per fer el mapa geològic d’Andorra 1:50.000. Acabada la guerra torna a Barcelona i va ser jutjat pel Tribunal de Responsabilidades Políticas sent sancionat a cinc anys d’inhabilitació. Van ser anys de moltes privacions econòmiques, de fer feines d'auxiliar no remunerades que el permetien estar en contacte amb la geologia i plantejar la seva tesi doctoral sobre la morfoestructura dels Catalànids, obra de referència pel que fa al coneixement de les serres i depressions litorals catalanes, entre elles l’àmbit de la vall baixa del Llobregat i muntanyes adjacents. D’aquells anys també són obligada referència els treballs sobre el carst de Garraf i sobre els conglomerats del marge meridional de la depressió de l’Ebre ( Montserrat, Sant Llorenç del Munt…) .
Cal destacar també la participació de Llopis Lladó en la fundació de l’Editorial Alpina i la seva col.lecció de cartografia excursionista, que fins fa pocs anys encara portava el segell original de Llopis lladó. Vaig tenir l’oportunitat, l’any 1995, de rebre l’encàrreg de l’editorial d’actualitzar bona part de la col.lecció, ara amb el suport de la cartografia informática, i vaig tenir l’ocasió d’estudiar i valorar la gran aportació que va fer Llopis Lladó amb mitjans exclussivament manuals, creant un estil propi i un discurs divulgatiu que va sentar les bases de molts dels coneixements populars sobre els paisatges i la geologia de Catalunya i que va actualitzar els catàlegs de coves i avencs, ara situats i numerats sobre el mapa, característica distintiva que l’editorial ha conservat fins les edicions més actuals.
Passada la quarantena política imposada pel franquisme, l’any 1948 Llopis pot participar en unes oposicions i es nomenat catedràtic de Geografia Física a la Universitat d’Oviedo, on es trasllada i on va estar durant onze anys. Allunyat de Catalunya on les coses no li havien estat fàcils i on s’havia trobat amb unes relacions personals marcades per la seva actitud de no haver participat en la defensa de la República, a diferència de molts dels seus companys del món excursionista, a Oviedo eclosionen els vessants més pedagògics de Llopis i organitza un equip al seu voltant en un lloc on no hi havia tradició geològica. Funda un institut de geologia aplicada i diverses revistes, entre elles Speleon, la revista d’espeleologia científica on desenvoluparan els seus primers treballs molts representants de l’espeleologia de postguerra, entre ells molts catalans com Joaquim Montoriol. Llopis no deixa mai d’interessar-se per la geología i el carst de Catalunya, els seus treballs sobre el seu país continuen, alternats amb les seves aportacions a la geologia càntabro-asturiana. Unint dos dels seus àmbits de recerca, els Pirineus i el carst, va tenir l’ocasió amb la descoberta del complexe subterrani de la Pedra de Sant Martí, al massís navarrès de Larra, a començaments dels 50’, de participar en el seu estudi. La seva recerca encara avui és valorada pels geòlegs que s’han plantejat la complexitat geológica, la hidrogeologia i la historia evolutiva d’aquest gegantí sistema càrstic que va ser durant molts anys rècord mundial per les seves dimensions.
L’any 1960 guanya la cátedra d’Estratigrafia de la Universitat de Madrid, ciutat on desenvoluparà també una gran tasca universitària i a l’Institut d’investigació “Lucas Mallada”. Sent catedràtic a Madrid, però encara molt vinculat a Catalunya i a la seva geologia té un accident mortal de trànsit en una sortida de camp a Sant Vicenç dels Horts, tot estudiant les serres litorals en el sector de la vall baixa del Llobregat. L’any 1968 la xarxa de carreteres a la comarca del Baix Llobregat era, amb una mica d’asfalt pel damunt, la mateixa del segle XVIII. A Quatre Camins es creuaven ortogonalment ( sense passos elevats ni rotondes) l’antiga carretera de Madrid que sortia de Barcelona ( N-II), anava fins a Molins de Rei , creuava el riu pel pont de Carles III i girava cap a Pallejà i cap a Martorell, la que seguía cap el port de l’Ordal ( N-340) i la que va de Sant Vicenç dels Horts a Sant Boi de Llobregat seguint la riba dreta del riu ( BV2002). No hi havia l’autopìsta, ni l’autovia i les carreteres passaven per l’interior de les poblacions. Quatre Camins era un punt negre d’aquesta xarxa viària, un punt fatídic on sovint hi havia accidents, tan mortals com el que, la tarda del 14 de febrer de 1968, va acabar amb la vida de Noel Llopis Lladó.
La seva mort va deixar en un gran estat d’orfandat la carstologia. La seva esquela, una de les poques publicades en català a la Vanguardia en aquells anys de dictadura franquista, va commocionar tots els àmbits universitaris, espeleològics i excursionistes. Mai més hem tingut un geòleg que congregués tots aquests móns a casa nostra. Els seus treballs encara són citats a les bibliografies de les publicacions especifiques, la seva capacitat de síntesi i la seva intuició científica van constituir un model per a molts, malgrat que sovint anava més enllà en les seves conclusions i es precipitava. Era vehement i un xic arrogant, sovint amb dificultats de relacions humanes dins del seu ram, però ningú podía discutir la seva capacitat intel.lectual, i la claretat de la seva exposició. Un aspecte important de Noel Llopis Lladó va ser l’interès divulgador de la seva obra de gran diversitat temática, de gran rigor per a experts però que també va voler acostar a públics més generals, especialment dins del món de l’excursionisme a través de guies i mapes.

Històries del camí Ral 9. Sant Cristòfol

2011-07-10T23:40:00.005+02:00

Avui 10 de juliol és Sant Cristòfol o Cristòfor, se celebra als Països Catalans mentre en altres llocs la festa és el dia 25 de juliol. Podríem dir que avui és el dia del patró del Camí Ral, m’explicaré.
Sant Cristòfol era un home forçut que va passar de ser ajudant del dimoni, en moltes de les seves feines terrenals, a una bona persona que es va instal.lar a la vora d’un riu i ajudava a passar a gual als viatgers. Un dia es va posar un nen damunt les espatlles i va notar que pesava molt, el nen li va dir que era Jesús i que portava al damunt tots els pecats del món. A partir d’aquell dia es va dir Cristòfol, és a dir Christo Ferens, el que porta a Crist. Sant Cristòfol és el patró i protector dels viatgers, qui veia una imatge seva estava salvat d’atac de lladres i bandolers tot el dia, cosa que explica que es posessin capelletes i figures seves al costat dels camins i a les sortides de les poblacions. El dia del seu sant era molt celebrat, fins i tot amb enramades i amb l’ou com balla, era el dia que començava la temporada de banys als rius, entre ells al Llobregat i era un bon dia per a fer “bastons de cent llegües”, bastons que imprimien rapidesa als caminants i que estaven fets amb fusta de sanguinyol, un arbust de branques molt dures i baies verinoses. Sant Cristòfol també era advocat contra bombardeigs, contra les glaçades, protector de barquers del riu, dels animals de corral i dels animals boscans.
Joan Amades, al seu Costumari Català, el fa fill de Begues, això deu tenir tanta veracitat com que Sant Jaume jau a Galicia, però la tradició popular en dóna més dades: Cristòfol feia l’ordinari, és a dir viatjava periòdicament entre Barcelona i Begues i tenia parada a la plaça del Pedró de Barcelona, allà on comença el Cami Ral cap a Sant Boi, prop del portal de Sant Antoni. Sovint anava cap a Olesa, a mig camí encara hi ha el lloc anomenat “la cadireta de Sant Cristòfol” on s’asseia a la pedra. Un dia la gent d’Olesa de Bonesvalls el van esperar, prop de Begues, i el van atacar a pedrades. El sant, per deturar-los es va pixar des de dalt de la muntanya cap a la vall i va fer créixer una riera que travessava nou vegades el camí i els qui el perseguien no van poder passar.
De tot això no en podeu tirar cap tros a l’olla, però el Camí Ral de Begues a Olesa travessa la riera nou vegades, en un revolt de la riera, davant d’una cimentera que ho deixa tot cobert d’un polsim blanc hi ha encara la cadira excavada a la pedra calcària i, finalment, l’antiga parròquia de Begues, al costat del Camí Ral, està dedicada a Sant Cristòfol i jo, que em mirava avui la seva imatge a la façana, baixava més tranquil pel Camí Ral cap a Sant Boi amb la certesa que, amb la calor que feia, no seria fàcil que m’hi esperés cap lladre, perquè tots devien estar estirant bosses a la platja.

A les fotos: la rectoria vella de Begues i detall de la imatge del seu patró Sant Cristòfol damunt la porta de l'església.

CANIGÓ, un poema geològic

2011-06-21T10:52:00.003+02:00

Fa 125 anys que es va publicar CANIGÓ, de Jacint Verdaguer. El poema “Canigó”, dedicat “als catalans de França”, és l’epopeia pirinenca per excel.lència, un llarg relat fill de l’excursionisme i la seva cultura. És també el més gran poema geològic escrit en llengua catalana. Sorprèn la visió geológica que impregna tot el poema Canigó, on es reflecteixen les teories i algunes controvèrsies del moment. Verdaguer, per exemple, situa clarament l’origen del riu de La Garona, les seves fonts, a la serralada de la Maladeta i a les seves geleres. Ho diu ben clar al Cant de la Maleïda: “Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare”. És precisament a conseqüència de la captura subterrània càrstica de les aigües de la capçalera de l’Éssera que, abandonant la seva conca, reapareixen a l’Artiga de Lin, a les fonts de Ueths de Joeu, formant la capçalera més alta de la ribera de la Garona. Així aigües que, caigudes en forma de neu, acumulades com a gel a la glacera de l’Aneto i fosses més avall a les molleres d’Aigualluts, són engolides sota terra, travessen la divisòria hidrogeogràfica fonamental pirinenca entre la conca atlántica i la mediterrània i, per la Garona arriben a l’estuari de la Gironda de Burdeus. L’any 1886 això només era una hipòtesi, negada per Emile Belloc després d’una experiència fallida de traçat d’aigües subterrànies amb serradures i negada també per geòlegs de prestigi com Lluís Marià Vidal, sostinguda per altres com Marià Faura i Sans i demostrada per l’espeleòleg occità Norbert Casteret que, incitat i subvencionat per Eduard Alfred Martel, pare de l’espeleologia europea, l’any 1931 va abocar 60 kg de fluoresceïna a la pèrdua d’Aigualluts i va tenyir de verd tota la Garona, de l’Artiga de Lin fins a més avall de Pont de Rei.
Pel que fa a les teories sobre la formació de l’orògen pirinenc, hi ha uns bells versos sobre l’alçament del plutó granític de la Maladeta i l’esforç tectònic que va significar, sempre dins una perspectiva catastrofista:
“quins crits més horrorosos degué llançar la terra
Infantant en ses joves anyades eixa serra!
Que jorns de pernabatre!, que nits de gemegar,
Per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes,
Del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,
Com ones de la mar!”.
I per acabar, uns versos del Cant II, Flordeneu, que expliquen de la manera més poética el senzill goteig de l’aigua dins d’una cova formant lentament una translúcida estalactita:
“y en les coves de marbre, allí á la vora,
los degotiços ploradors de l'aygua
com enfilall de llevantines perles
que dins aygueres de cristall s'esgrana,”
Disfruteu del poema : http://www.revistakatharsis.org/anto-esencial/verdaguer/Jacint%20Verdaguer%20-%20Canig%F2.pdf

A les fotos: portada de la primera edició de CANIGÓ, Casteret amb els bidons de fluoresceïna a la capçalera de l'Éssera, esquemes geològics del trasvàs medierrani-atlàntic ( esquema antic de Casteret i el de Cervelló/Freixes publicat a Història Natural dels Països Catalans, vol II) i visió de l'Aneto des del pla d'Aigualluts amb l'engolidor de les aigües en primer terme.

Joaquim Montoriol

2011-02-12T17:39:00.004+01:00

Ha mort en Joaquim Montoriol Pous. Els geòlegs i els espeleòlegs catalans estem de dol. Va tenir una vida llarga i activa. Molta gent el recordarà per la seva activitat de conferenciant sobre els aspectes més diversos dels seus viatges i les seves expedicions espeleològiques o geològiques que evocava amb gran capacitat pedagògica. El vaig tenir de professor de mineralogia i cristal.lografia a la facultat de Geologia i de referent pel que fa les ciències del carst i l'espeleologia. Una vegada, en petit grup de geòlegs interessats pel carst, ens va confessar que ell hagués volgut dedicar-se a estudiar els glaciars (fins i tot tenia plantejada cap aquí la tesi doctoral) però que després de la guerra, per anar a moltes zones dels Pirineus, s'havia d'aconseguir uns permisos especials i ell, per tradició familiar, era considerat un desafecte al règim franquista.El seu avi va ser l'inventor del submarí, en Narcís Montoriol, republicà federal de l'Empordà. Anar per Garraf és anar permanentment darrera les seves traces i escriure sobre qualsevol aspecte del carst de Garraf és quasi impossible sense citar la seva extensa bibliografia. A la revista Speleon va marcar tota una època, especialment en l'etapa primera en que la revista s'editava a la universitat d'Oviedo i també quan es va editar a Barcelona. A principis dels setanta va començar a interessar-se per les coves volcàniques, la vulcanoespeleologia i va anar per tot el món a estudiar la seva gènesi i les seves característiques. Era un dels pocs espeleòlegs de la generació més gloriosa del GES del Club Muntanyenc Barcelonès que ens quedaven, els seus deixebles mantindrem el seu record.

Històries del camí ral 8. Un hospital i una creu penitents

2011-02-11T12:27:00.004+01:00

Un jovenet seminarista, Norbert Font i Sagué va escriure l’any 1894 un treball sobre les creus de terme de Catalunya ( Creus de pedra de Catalunya), amb el qual va obtenir un premi als Jocs Florals d’aquell any. Norbert Font i Sagué va ser més tard geòleg i introductor de l’espeleologia a Catalunya, però en els seus primers anys es va distingir com a propagandista catalanista i divulgador de la història de Catalunya, explicada des de la mentalitat i els coneixements de l’època. L’any passat es va conmemorar el centenari de la seva mort, com una figura cabdal de la Renaixença cultural i de l’excursionisme científic.
Font i Sagué relaciona l’origen d’aquestes creus amb els camins, com a pedrons caminers, des dels segles X i XI. Posteriorment al segle XIV, es van cobrir moltes d’aquestes creus amb sostre o teuladeta i recorda la Creu Coberta de Barcelona: “que s’alçava en lo camí ral de Madrid, en lo punt hon pren origen lo d’Hospitalet, á un quart de llegua de la Porta de Sant Antoni, construhida per la ciutat de Barcelona”.
En el post anterior dedicat a l’antic monestir de Valldonzella parlàvem dels efectes de la revolta feudal contra Jaume I encapçalada per Guillem II de Cervelló, tot un personatge que mereix més comentaris. Font i Sagué en el seu estudi sobre les creus de pedra recull aquest fet llegendari relacionat amb l’Hospital Cervelló o Hospital d’Olesa de Bonesvalls, iniciat l’any 1262, segons explica, pel compliment d’una penitència papal en el marc de la guerra feudal dels nobles d’Urgell, Cervelló i altres contra el rei i el llinatge dels Montcada:
“Estaven, feya molt temps, enemistades les families de Cervelló y Moncada, quan essent Bisbe, y per lo tant tenint permís pera ferho, un individuu dels Moncades, atravessá ab son acompanyament la propietat dels Cervelló; lo qual, vist per son senyor, lo feu agafar, tancantlo en lo Castell de Gelida y, una vegada allí, l’insultá donantli una bofetada. Després lo Bisbe, recobrá la llibertat y acudí al Papa pel cástich del sacrilech. Lo Papa’l va perdonar, mes, posant per penitencia al de Cervelló, l’axacar un Hospital pels pobres, en sos dominis, y fer luego á peu y segons altres de genolls, quinze vegades lo camí antich de Vilafranca del Panadés á Olesa de Bonesvalls.
Complí lo de Cervelló la penitencia fundant en dita ultima població, un Hospital, que avuy encara existeix, á la entrada del qual hi ha un escut ab una má estesa per blassó, á fi de recordar la bofetada, y fent lo camí indicat; mes diuen que en los llochs ahon se tingué de parar per cansanci, hi feu alçar una creu. Vora Oleseta n’hi ha dues de ben conservades; una d’elles porta en una part lo Sant Crist y en la altra una má estesa.”
La veracitat d’aquesta historia és relativa, més enllà del fet que Guillem de Cervelló, en el seu testament de 1262 ordena la construcció de l’hospital al lloc anomenat Pèlag de Bonesvalls, a peu del camí ral. El rerafons històric és del tot real,com a resultes de les inestabilitats produïdes per la seva revolta contra el rei i les hostilitats que es van derivar del seu “deseiximent” és a dir de la ruptura del vassallatge al rei l’any 1260. El conflicte va ser tal que part de la població baixllobregatina va emigrar i Guillem de Cervelló va haver de donar carta de franquicia i abolir mals usos en els seus dominis per tal que no hi hagués despoblament. Per altra part, la mà estesa que cita Font i Sagué, present a les creus de terme, és similar a la mà totpoderosa del Crist romànic del Pantocràtor de Taüll, per exemple, i per tant no ha de tenir el sentit que li dóna la llegenda. En tot cas "Se non è vero, è ben trovato” i tot ajuda a reviure un camí carregat d’Història, però també d’” històries”.
Mentrestant, l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls, propietat del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, demana a crits una restauració del conjunt arquitectònic i la seva posada en valor turístic i cultural dins del projecte del Cami Ral de Sant Boi a Vilafranca en el que estem treballant.

Pels rodals i les històries de Valldonzella

2011-02-09T18:33:00.002+01:00

Una de les millors rutes pel vessant baixllobregatí de la serra de Collserola combina perfectament un passeig pel patrimoni natural i per l’històric de més interès.
Sortim de Sant Just Desvern pel barri de Bell Soleig, que s’enfila pels vessants del Puig del Moro. Una pista senyalitzada ens porta al coll de les Solanes, des d’on, per la carena, podem acostar-nos al poblat ibèric que hi ha al mateix cim ( avís a cercadors d’antiguitats: darrera del topònim “ del Moro” acostuma a amagar-se un jaciment antic, ibèric o romà). Retornats al coll, si seguim pel camí principal i les indicacions a Santa Creu d’Olorda anem endinsant-nos cap a Valldonzella, fins a trobar en un lloc feréstec i humit, les restes de l’antic monestir de les monges de Valldonzella. Una mica mé avall hi ha altres construccions antigues com la torre del Bisbe. Des d’aquí podríem anar cap a l’ermita de la Salut i cap a Sant Feliu de Llobregat però és millor seguir cap a la Font de Can Ferriol i pujar cap a Santa Creu d’Olorda. Si anem sobrats podrem pujar fins la creu (439 m.s.n.m.) un dels miradors més bonics de la comarca i punt geodèsic. En el vessant que dóna al Llobregat, baixant per una de les pistes de la pedrera, hi ha les coves d’Olorda o de l’Or, miraculosament preservades enmig dels fronts de la pedrera, a les seves galeries, petites i laberíntiques, s’hi va trobar un jaciment neolític. Retornats al monestir romànic de Santa Creu d’Olorda, seguirem el GR92 direcció a Molins de Rei, passant per davant de les antigues mines de pissarres negres bituminoses del Silurià, lloc clàssic per a afeccionats als minerals (entre altres s’hi troba variscita, el mineral verd que s’explotava a les mines neolìtiques de Gavà), és interessant observar el peculiar ambient creat amb les basses d’aigües sulfuroses. Seguint el camí comencem a veure magnifiques vistes de Montserrat mentre anem baixant cap a Molins de rei. Arribats a un collet surt un camí cap a Can Ferrers, podem acostar-nos fins la masia per veure una masia amb murs de pedra calcària, fet no habitual en aquesta part de la comarca. Abans d’entrar a la trama urbana de Molins passem pel Castell Ciuró, famós pels seus opus spicatum, és una construcció referenciada al segle XI, però amb restes més antigues. Seguim el camí, ara ja pels carrers costeruts d’aquests nous barris de Molins i podem anar fins l’estació del tren, on nosaltres acabem l’excursió. Us recomano fer l’excursió un d’aquests matins clars d’hivern, o de la primavera que arriba, porteu el mapa de l’editorial Alpina i les guies de natura i de geologia editades pel parc de Collserola per fruir dels paisatges, les roques i la gran biodiversitat que us envolta en tot el trajecte. Podreu interpretar els abundants rastres i petjades de mamífers, reconèixer arbres i arbusts o les associacions lligades als ambients més boscosos, més humits o als rupícoles.
La història del monestir de Valldonzella
Actualment el monestir de Valldonzella està en estat de total abandonament, la vegetació s’enfila pels pocs murs que queden, però l’entorn és molt evocador. Molta gent que hi passa pel davant desconeix la historia d’aquest antic monestir, on el segle XI ja hi residien unes poques monges. Les inestabilitats de les guerres feudals del segle XIII, especialment virulentes a la comarca per l’acció de Guillem de Cervelló, van fer que les monges marxessin prop de Barcelona, extramurs de la ciutat però en una situació més segura, al costat de les vies d’accés a la ciutat i prop de la Creu Coberta. Aquest monestir, d’estructura gòtica, va ser molt afavorit per reis i nobles, moltes de les seves filles hi entraven a professar i sovint els reis hi feien estades. L’any 1401 va ser el lloc de pas de la comitiva del papa Benet XIII i més tard va allotjar Jaume d’Urgell mentre aquest esperava el veredicte del Compromís de Casp, com a pretendent a la corona. La seva presència, amb gent armada, a les portes de Barcelona es va considerar amenaçadora i se li va exigir que es retirés més lluny. Va escollir instal.lar-se al Castell de Sant Boi, ja que el propietari era amic personal i aliat, i allà va esperar la sentència que va ser desfavorable. En declarar la seva rebel.lia va ser empresonat i del Castell de Sant Boi va anar a parar a la presó de Xàtiva, on va morir.
El monestir va ser lloc estratègic durant la guerra dels Segadors i l’any 1652 va ser ocupat per les tropes castellanes comandades per Joan d’Austria, fill “natural” de Felip IV. Des d’allà es va negociar la fi de les hostilitats. El monestir que s’havia fortificat, va quedar en ruïnes i les monges van canviar de lloc per tercera vegada, aquesta vegada dins la ciutat, on encara hi ha el carrer de Valldonzella i l’arc d’entrada al monestir, molt a prop de la plaça Universitat. Avui la congregació encara existeix i té un monestir modernista situat prop de la ronda de Dalt.

Propaganda de guerra del segle XVIII als papers de Francisco de Zamora

2011-01-10T16:52:00.006+01:00

Consultant vells papers a la Biblioteca Real del Palacio Real de Madrid vaig trobar un sorprenent manuscrit anomenat: “Capitulación que hizo la Nación Cathalana a el Archiduque de Austria y que este aprobó el año 1711”, dins d’un lligall de manuscrits de Francisco de Zamora. La meva consulta anava adreçada a esclarir les circumstàncies del projecte d’obra magna sobre la història natural de Montserrat, en la qual van treballar l’any 1789, per encàrrec de Zamora, diversos monjos del monestir, així com dibuixants, topògrafs, botànics i naturalistes de gran prestigi dins els reduïts cercles científics i intel.lectuals il.lustrats de Barcelona. En el lligall de manuscrits pertanyents a la seva correspondència amb monjos del monestir i amb la resta dels seus col.laboradors i juntament amb materials de la seva enquesta pels municipis de Catalunya vaig trobar inclòs aquest document d’una pretesa Capitulació de l’Arxiduc Carles d’Àustria amb la “nación cathalana” del 1711. La seva lectura és extraordinària ja que va descrivint ,de manera minuciosa, els privilegis d’una Catalunya guanyadora de la guerra de Successió a qui se li otorga entre altres coses, l’exclusivitat de la fabricació de moneda i armes, la concessió de Santander i La Coruña com a ports catalans per al comerç atlàntic, la concessió a catalans d’ “Encomiendas” de les de major renda de Castella, repressàlies a Castella i Navarra per haver estat partidàries del pretendent Felip de Borbó, totes les terres i propietats conquerides a França si la guerra entrava en aquell territori enemic, etc.
Segurament ens trobem davant d’un panflet de propaganda de guerra que té com objectiu la creació a Castella d’un estat d’opinió de recel o d’odi cap als catalans i les seves suposades pretensions, és a dir donar corda als sentiments de catalanofòbia. He consultat amb alguns experts com l’Agustí Alcoberro, que tenia algun coneixement d’aquest document, i que em va confirmar que si hagués estat una capitulació real hi hauria còpia en algun lloc a Catalunya. És curiós que aquest paper estigui en el lligall de Francisco de Zamora que va nèixer l’any 1757 i no va viure, per tant, els fets relacionats amb el document.
Zamora va viure uns anys a Barcelona on va ser funcionari judicial, alcalde del crim i oïdor de l’audiència de Barcelona, és conegut pels seus “Viajes hechos en Cataluña””, especialment actiu entre 1785 i 1790. És un personatge d’una gran ambició enciclopèdica, però la magnitud de les obres proposades era sovint excessiva a les seves possibilitats. És l’autor d’una enquesta-qüestionari de 183 preguntes enviat a totes les poblacions catalanes, les respostes a les quals conformen el gruix més important d’informació directa de la Catalunya de finals del segle XVIII. Algunes fonts l’assenyalen com a confident dels ministres Floridablanca i Godoy i membre del seu equip propagandista o directament com espia especialista en Catalunya (“que es donde son frecuentes los clamores y lo que debe darnos mas cuidado”, com li escriu el mateix Manuel Godoy, l’any 1793) i vigilant dels moviments de la França revolucionària, a les portes de la Guerra Gran. S'acabava el segle que s'havia iniciat amb la guerra contra Catalunya, però els recels continuaven vius.

En Ponis, guia i geni del lloc de les coves de Collbató

2010-11-22T13:10:00.004+01:00

Feia alguns mesos que no ens veiem. La darrera vegada ens el vam trobar, el Bernat i jo, pel camí de la cova Gran, arreglant una antiga cisterna, ara plena de pedres. Altres vegades me’l trobava refent un marge de pedra seca o cercant aquells bocins del passat que semblava atreure com si fos un iman. Aquell dia li va donar al Bernat un tros de metralla de quan la guerra i vam parlar del nostre amor en comú: les coves de Collbató. Quan jo corria més per Collbató pujava a veure’l a dalt de la cova del Salnitre on sovint el trobava en plena classe magistral dirigint un grup de visitants, explicant llegendes de tota la vida acabades d’inventar o fent anar els milions d’anys amb alegria i generositat.
La setmana passada vaig tornar a Collbató i vaig anar cap a les coves. Un cartell amb la seva foto a la paret i anunciant un homenatge em va fer donar un salt al cor. Vaig preguntar el perquè d’aquell acte i em vaig trobar una resposta amb veu entretallada i mirada que s’anava fent humida: En Ponis havia mort el 4 d’agost d’una malatia sobtada. El coneixia des que vaig aparèixer per allà l’any 1985. S’obrien al públic altre cop les coves del Salnitre i el Servei Geològic de Catalunya ( ara IGC) m’havia encarregat un estudi sobre els continguts per a l’educació ambiental i el turisme de divulgació geològica. M’hi vaig passar moltes hores, moltes d’elles nocturnes, recorrent aquells passadissos subterranis, recollint mostres i interpretant el registre sedimentari. A vegades em deixava les claus de la porta i estava ben sol en aquell món subterrani i em sentia un privilegiat de gaudir en solitari d’aquells llocs immòvils i silenciosos. A vegades el Ponis em feia companyia, m’ajudava a traginar les mostres, escoltava les meves dissertacions geològiques, m’explicava coses dels racons més amagats, m’ensenyava troballes seves, desxifràvem gravats i escrits antics a les parets de la cova… Sempre col.laborava quan li portava grups de gent per a ensenyar la cova i em deixava fer de guia. Va prestar tota la seva col.laboració en la commemoració del centenari de la visita de E.A.Martel a les coves l’any 1896. Un dia, ens vam colar entre els blocs de la sala de la Catedral i allà sota vam trobar uns fulls de diari de la Veu de Catalunya de l’any 1924, que segurament estaven destinats a embolicar les mostres arqueològiques durant els treballs que J. Colomines va dur a terme aquell any, durant els quals va identificar allà la ceràmica cardial neolìtica que se’n va dir “montserratina”. -Això és una peça de museu com les peces que s’hi embolicaven, em va comentar. Estaria bé que algun dia compartissin vitrina les restes de ceràmica o de treballs en òs del neolìtic i el full de diari destinat a embolicar-les i que , abandonat sobre el terra de la cova, va estar-hi 60 anys en un punt estret i fora del trajecte habitual.
Compartíem la preocupació per la malatia verda de la cova, l'efecte contaminant de l'habilitació turística, en especial per una il.luminació no adequada al medi. Va seguir amb atenció els estudis sobre climàtica subterrània i sobre l’impacte ambiental de les visites i la il.luminació que vaig dur a terme els anys noranta, i més tard els que van fer unes investigadores de la UPC.
La notícia de la seva mort m’ha deixat tan trasbalsat com va trasbalsar tot Collbató. En Josep Matalonga, Ponis, era tot un personatge, digne hereu de la tradició trisecular de guies de cova de Collbató i serà recordat com a guia i geni del lloc de les coves del Salnitre de Collbató.

ponts i camins del Baix Llobregat

2010-10-25T12:33:00.006+02:00

Durant el mandat del govern del marquès de la Mina a Catalunya es van produir algunes obres d’infrastructura viària importants després de dècades d’abandonament. Com exemple hi ha el cas del pont de Sant Boi que ,mentre va existir el Consell de Cent, va tenir manteniment i es va refer després de moltes ensulsiades per revingudes del riu. Després de la guerra de 1714, desaparegut el Consell de Cent i suprimida tota l’administració territorial catalana anterior al Decret de Nova Planta, el pont ja no es refà i no serà fins el segle XIX que se’n fa un de nou, de fusta, a càrrec de la iniciativa particular. El pont i la barca de Sant Boi, com a infrastructura viària de primer ordre passen, però, a un ordre secundari a partir de la nova via a Vilafranca i cap a Tarragona i Lleida, que des de 1769 passa per Molins de Rei,el seu nou pont i la carretera de l’Ordal.
Carles III en una reial ordre de 10 de juny de 1761 manava posar en marxa un pla radial de camins amb Madrid com a centre. I el 1762 es dicta un reglament per a la conservació i l’ús de camins. Amb el nou destí final de Madrid s’arreglen camins antics de Catalunya, especialment el tram que uneix el Penedès i el Baix Llobregat pel coll de l’Ordal, substituïnt l’antiga via mercadera del camí ral que travessava el riu Llobregat per Sant Boi. El pont de Molins de Rei i el viaducte del Lledoner són les obres d’enginyeria més destacades del moment. Malgrat tot, anys més tard, Alexandre de Laborde, viatger francès, es queixa que a Catalunya és on els camins són pitjors i menys arreglats. Al seu llibre Voyage pittoresque et historique de I'Espagne publica un gravat de l’inacabat viaducte del Lledoner, amb un fantasiós i cabalós riu sota els seus arcs.

Un altre viatger, l’anglès Arthur Young , en el seu “ Tour in Catalonia” de l’any 1787, venint del Pirineu i passant per Montserrat, entra al Baix Llobregat seguint el camí i, després d’uns comentaris no gaire amables sobre Martorell, diu:
“Arribat per fi a un gran camí, construït per compte del rei. La calçada té de 50 a 60 peus d’ample i està protegida a cada costat per un mur de contenció. Els homes que la fan guanyen de 18 a 25 sous diaris i, de més a més, els donen un got de vi si ho fan bé. El camp s’anima, les cases són millors, els conreus, les vinyes, es multipliquen. Ja us adonareu probablement que la gran reputació d’aquesta província ve de les millores que s’han fet a les planes baixes i regades. Caldria fer-ne la distinció, car aquests indrets fèrtils no n’ocupen gaire més de la vuitena part. La resta és coberta de muntanyes Passem pel costat d’un gran molí de paper. Seguim pel mateix camí que s’ajunta amb un altre d’igual amplada que porta a Vilafranca. Girem a l’esquerra i, ens dirigim a barcelona, passant per un pont superb de granit vermell, de 440 passes. És una obra que anuncia la solidesa i la durada, però l’estil és poc elegant, encara que no deu de tenir més de vuit anys. Trobem un gran nombre de carros i de carruatges tirats per bells animals. Tot denota la proximitat d’una gran ciutat. A dues o tres milles es veuen, a cada costat del camí, lluny, enmig dels camps, gracioses torres i boniques construccions de tota mena. Estan llaurant per fer-hi mongetes. El cicle és: 1, cànem; 2, blat; 3, mongetes. Tres collites cada dos anys. Bon aspecte. Un jornal ( un acre anglès, aproximadament) de bona terra de secà ve a valer 500 lliures¸de regadiu, 1000. Llauren amb dues mules aparellades, sense conductor. Les menen amb una corda, com a Anglaterra. El braç de l’arada és prou llarg per a atènyer el cercle de ferro a 9 polzades, sota el jou al qual les mules són enganxades”. (…)
I continua dient: “ No he vist, des que vaig sortir de Paris, una ciutat que projecti al seu voltant una animació tan gran; i quan es pensa que Barcelona no és més que la capital d’una sola província, i que París ho és d’un gran reialme, la diferència és del tot a favor de la primera. El camí que agafem fa honor al rei actual. És un camí que va planejant al llarg de valls estretes i que evita les pujades i les baixades. Algunes palmeres afegeixen per a nosaltres, homes del nord, una nota de novetat al paisatge.”
Arthur Young és agrònom, d’aquí que s’extengui sempre en consideracions agrícoles. Després del seu viatge des dels Pirineus, entrant per Benasc i l’Aran, troba una gran diferència entre la Catalunya interior molt empobrida i el Baix Llobregat, desfent-se en elogis conforme va avançant pel camí i arribant a Barcelona, ciutat que el fascina. Lloa les obres modernes que s’hi han produït, com l’arranjament de camins i el pont de Molins de Rei, que fan honor al rei, però no s’està de denunciar que “ el comerç i la indústria d’aquesta ciutat han resistit la mala disposició que la Cort ha mantingut sempre envers tot Catalunya. Pel seu gran deshonor, els princeps de la casa de Borbó no li han perdonat mai els esforços que va fer per posar al tron un príncep de la casa d’Àustria. El poble està sobrecarregat d’impostos; no entra res a la ciutat que no pagui tributs. Un carregament de 220 ampolles de vi paga 12 pessetes, és a dir, 12 s. anglesos. Ni el pa no n’és exempt. Les cases paguen un fort impost proporcional, que és percebut amb tant de rigor que el més simple engrandiment o la més simple millora es tradueix en un increment del tribut. I això no és tot: la tinença d’armes és encara prohibida a tots els catalans, o sigui que un noble no pot tenir espasa, excepte per gràcia especial o perquè la feina ho faci necessari. La cosa és tan singular que la noblesa cerca el títol de membre del Sant Ofici pel fet que dóna dret a la tal distinció. No faig aquí més que repetir el que m’han dit, esperant que hi haurà error per part dels meus interlocutors: fóra molt greu que els nobles arribessin tan avall, i també ho fóra que el princep els hi forcés després de vuitanta anys d’haver comès una falta que la fidelitat a un príncep, en qui els drets no mancaven, feia en certa manera legítima”.
El viaducte o pont del Lledoner resta avui amagat sota la carretera del port de l’Ordal que el va escapçar sense massa consideracions, i el pont de Molins, de factura neoclàssica, feta amb els gresos vermells ( i no amb granit com diu Arthur Young) subministrats segurament des de la pedrera de Pallejà, al costat de la Roca de l’Adroc, és va ensulsiar l’any 1971, ja que no va poder resistir una riuada a causa de les extraccions d’àrids que van deixar al descobert part dels seus fonaments, construïts amb fusta. Mai no va ser reconstruït, les seves pedres, que es van numerar, les podeu veure “fent bonic” al costat de la carretera BV2002 al seu pas per Sant Vicenç dels Horts.
Les obres de la carretera de l’Ordal i la construcció del pont de Lledoner, que es va dilatar molt en el temps, van ser pagades en gran part pel peatge. Abans de pujar el port, venint de Vilafranca i en el terme de Subirats hi ha un indret que encara avui porta un nom ben significatiu “el Pago”, lloc on hi havia l’homòleg del que avui són les barreres de peatge de Martorell. Ja veieu que en qüestió d’infrastructures a Catalunya, no hi ha res de nou sota el sol…

un mapa de 1762

2010-10-24T19:50:00.002+02:00

Mapa de la diòcesi de Barcelona amb indicació dels antics deganats d'origen medieval, dibuixat per F.X.de Garma l'any 1762.
Presenta molts elements d'interès:
1. Noteu el traçat del camí ral que passant per Sant Boi anava cap a Vilafranca del Penedès, és una de les vies importants del moment i així consta en el mapa. De Sant Boi també partia el camí de Viladecans, Gavà i Castelldefels, que s'endinsava aql Garraf per les costes. Era un camí de mala fama i perillós per l'atac de bandolers i pirates.
2. El mapa va ser dibuixat dos anys abans que entrés en funcionament el pont de Molins de Rei, el pont de carles III, que desviaria la ruta cap a Vilafranca per l'Ordal, deixant com a via secundària l'antic camí Ral de Sant Boi.
3. Noteu també, pel marge esquerre del riu llobregat el camí que surt de Barcelona, passa per l'Hospitalet, Sant Joan Despí, Sant Feliu i Molins de Rei, continua pel marge esquerre del riu fins la barca de Sant Andreu i allà passa a l'altra vora del riu per on segueix cap a Martorell. Aquest camí, hereu de l'antiga Via Augusta romana permet pensar que aquesta via no creuava el riu pel pont del Diable a Martorell sinó que arribava a aquesta població pel marge dret. el pont del Diable no seria doncs una estructura lligada a la via augusta romana.

A Sant Boi aquells anys van ser decisius, ja que es perdien els privilegis econòmics de la barca i del trànsit de persones i mercaderies cap a Barcelona.

El primer Jardí Botànic. Jaume Salvador i Sant Joan Despí

2010-09-26T19:08:00.002+02:00

Als afores de Sant Joan Despí, prop de l’autopista i dels poligons industrials, relativament a prop de TV3, hi ha un antic edifici restaurat que avui és la masia- restaurant Can Pau Torrents. Aquest vell casalot i els seus jardins tenen un lloc d’honor en la història de les ciències naturals a Catalunya.
Jaume Salvador i Pedrol (1649-1740), de la família més famosa de botànics i apotecaris de la Il.lustració catalana, va ser una de les grans figures de les ciències naturals de la seva època, ben relacionat amb científics francesos, especialment amb els botànics. Membre del col.legi d’Apotecaris de Barcelona i corresponsal de l’Acadèmia Reial de Ciències de Paris. L’any 1698 entrà a formar part del Consell de Cent de Barcelona i va participar en la defensa de la ciutat durant el setge de 1714.
El 1723 fundà el primer Jardí Botànic i el gabinet d’Història Natural del Principat en una finca de la seva família a Sant Joan Despí. El lloc era conegut com la Lluisitana, i més tard passà a anomenar-se Can Torrents . El gabinet d’Història Natural comptava amb importants herbaris i també a mb col.leccions de fòssils, conquilles, coralls i drogues exòtiques. El seu fons, recopilat en uns armaris fets fer pel seu fill Josep, i la biblioteca, formen part avui del Museu Salvador de l’Institut Botànic de Barcelona.
A les fotografies podeu veure l’actual restaurant de Can Pau Torrents a Sant Joan Despí i l’escultura en marbre que representa Jaume Salvador a la façana del museu de geologia, o museu Martorell, al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

Gent des rius

2010-06-10T13:37:00.000+02:00

Històries del camí ral 7. El mil.liari d'Hostafrancs

2010-05-30T20:59:00.002+02:00

EL MIL.LIARI ROMÀ D’HOSTAFRANCS

Allà on confluïen el camí ral ( actual carretera de la Bordeta) i l’antiga Via Augusta romana ( que feia el camí del carrer de Sants cap a Collblanc, molt a prop de l’església d’Hostafrancs, l’any 1888 s’hi va trobar una pedra gravada, la resta d’un antic mil.liari romà. Segons l’Enciclopèdia Catalana un mil.liari és una columneta posada pels romans en les vies de comunicació més importants per assenyalar la distància en milles existent entre el lloc concret i la ciutat de Roma (o qualsevol ciutat important de l'Imperi). La inscripció columnària solia recordar també el nom de l'emperador i del magistrat que havien construït o restaurat la via. Un mil•liari (miliarium aureum), erigit al fòrum de Roma per August l'any 20 aC, marcava el centre ideal de totes les carreteres de l'Imperi ( si heu passat per la Puerta del Sol de Madrid ja sabeu de que van aquestes coses de la radialitat imperial...).

Així ens explica aquest descobriment, l’Associació Catalana d’Excursions, en aquell any de l’Exposició Universal de Barcelona:

DESCUBRIMENT IMPORTANT.
Per ofici que ab fetxa de 11 de Febrer del present any dirigí a la Junta Directiva nostre actiu consoci delegat D. Vicens M." Tríadó, Pbre. rector d'Hostafranchs, nos innova que en una excavació feta en un jardí de sa propietat adossat a la iglessia parroquial de dit barri, havia descobert una pedra ab lletras romanas, que'us invitava a examinar pera veure si era digna d'ésser conservada.
En varias visitas fetas per la Directiva y algun altre consoci se reconegué la pedra, se n'traguéren dibuixos, calchs y fotografías, se n'prenguéren midas, y en la creencia de que s'tractava de un fragment de miliarí rorná, s'encarregá al Sr. Arabia que consultes I'assurnpto ab nostre eminent soci honorari y distingit epigrafista lo Rev. P. FiLiel Fita.
Cumplert l'encárrech, aquest, en carta de 10 d'Abril prop passat, li diu: «Estimat amích: tant de bó tinga V. moltas ocasions d'ernplearme en descubriment de tant interés com lo del fragment de miliari romá d'Hostafranchs, fita ímportantísima pera determinar la direcció de la Vía Augusta, que per lo vist arríbava fins á las meteixas portas de Barcelona. Lo tros es del temps del Emperador Claudi y esta comprès entre los anys 47 y 50 de ,T. C. Sant Pau lo vegé sens dubte, quan Iliure del captiveri primer, que passá en Roma (anys 57 y 58) feu per terra lo viatge de Tarragona a Narbona. A Tarragona hi arribá per mar, corn relata Sant Joan Crisóstomo; y la
pedra miliaria d'Hostafranchs me ratifica en la conjectura que vaig formar sobre que lo monastir de Sant Pau del Camp d'eixa ciutat reflexa una tradició Ilunyana y quasí desvanescuda, de la mansió del Apóstol.
Lo fragment diría, si s'restaura, á curta diferencia lo que segueix, suposant que fós del any 48, corn m'inclino á creure:

TI. CLAVDIO. DRVSI. F. CAES.
AVGVSTO GERMANICO PONT
MAXIMO TRIB. POTESTATE VIII
IMP XVI COS PATRI PATRIlE
PRO CONSVLI
CII VIA AVGVSTA

ó sia:
A Tiberi Claudi, fill de Drus, César, August, Germánich, pontífice máxím, revestit de la potestat tribunicia per octava vegada, emperador la setzava, cónsul la quarta, procónsul -Millas (1021) Via Augusta.

Lo nombre de las millas pogué escríures també dessota de Vía Augusta, en la part extraviada del Miliari. Ne compto 102 desde lo Summo Pyreneo (Perthus) ab arreglo al itinerari d'Antoni, mes esta computació no es segur que regís en la pedra. Los demés miliaris fins ara recullits de la Vía Augusta no han resolt la difilcultat. 'I'ant de bo, repeteixo, que troben vostés lo resto de la ínscripció, insigne pera la historia y geografía romanas de Barcelona. Mereix s'expose en la Exposicíó Universal: á bona hora arriba.»
Sobre aquest meteix descubriment se Ilegeix en lo fascicle de maig darrer del «Boletín de la Real Academia de la Historia» un llarch suelto; del que extractérn lo següent: "Lo fragment es de pedra arenisca. midant en sa major llargada ó altura 8 decímetres. Han quedat en la inscripció total quatre ratllas y éstas mermadas; y ademés, alguns trassos, inferíors, de la rattla precedent.
En las quatre ratllas sobreditas no es igual l'alsada de las lletras: 8 centímetres e n la penúltima ratlla, 9 en las restants. Altre milíari, també mutilat y- del meteix temps, quin actual parader
s'ignora i se descobri en 1803 entre Cambrils y l'Montbrió , tal volta pertanyent á la estació d'Oleastro. De la inscripció que acaba de aparéixer en Hostafranchs n'ha tret y me n'ha enviat dibuix lo Director de publicacions de la ASSOCIACIÓ D'EXCURSIONS CATALANA, D. Ramon Arabía y Solanas, egregi corresponent d'esta Academia.
,
La Vía Augusta comptava 102,millas desde Barcelona fins al Summo Pureneo: Altres dos miliaris, que he donat á conéixer, fixan sa direcció primer sobre la vall d’Aria, entre Caldetas y Arenys de Mar, limit oriental del territori Layetá y del bisbat de Barcelona. y sobre lo pas del riu Ter, un poch més enllá del Montjuich y del cementiri hebreu de Girona ".

Lo fragment de miliari, que marca lo tránzit de la vía Augusta per Hostafranchs, ha sigut trobat per lo Sr. Triadó en lo fons d'una capa d'argilas que, á diferencia d' altras de l'hort sobredit, no presentava senyals d'haver sigut may' remoguda per las eynas del llaurador.
Lo monument ha quedat jayent en aquell paratje de temps inmemorial; y probablement s'arrencá de son pedestal, y s'destrossá en edat remota, corn tants altres romans, que atropelladament serviren pera la reparació de las murallas de Barcelona, ó quedaren extesos per aquells camps, hont mil voltas deixáren sagnant petjada los exércits invasors. La situació primitiva del miliari hi ha que buscarla cap á la Creu. Coberta, hont s'alsa precisament ab sa bonica iglesia lo pobladissim barri d'Hostafranchs. L'antich Dietari del Ajuntament de Barcelona mos ha fet veure cóm á 23 d'Agost de 1539, anant desde Tortosa á pendre possessíó del virregnat de Catalunya, fou rebut Sant Francisco de Borja en lo poble de Sans, set kilómetres al Oest de Barcelona, per la Diputació del Principat; y cóm al franquejar lo terme municipal de la ciutat, en la Creu Coberta; doná á besar sa mà a als honorables Concellers. Hostafranchs degué esser un suburbi romà. Allí, fá temps, com ho ha notat lo Sr. Coroleu, o se descubrí un Priapo lapideo, de colossals dimensions, que avuy se troba en lo Museo Arqueológich provincial».
La pedra ha sigut galanament cedida á l'Associació per son felis é il-lustrat descubridor Mossen V. Triadó, y figurará per acort de la Directiva en nostra Exposició Universal. No estant llest lo grabat que s'está fent, y que publicarém en lo numero vinent, havém cregut del cas, pera no perdre la oportunitat, donar á llum tots los datos avans .transcrits. Per sa part, afegeix lo Sr. 'I'riadó: «La pedra s'ha trobat en un terreno que 'ls antichs anomenavan «coll de la Creu Coberta»,
Aquest coll lo formavan d' una part la montanya de Montjuich , de l'altra un turó de terra blanca d'escudellas y argila, que s'es hagut de rebaixar pera fer los carrers de Sant Roch, sant Miquel, plassa del Sol. etc., per lo que es molt possible que la Vía Augusta passés per dit Collet , Ara la part més fonda de dit «Coll» es la Carretera de la Bordeta.

Butlletí de l’Associació Catalana d’Excursions, t.10, any 1888

NOTA. L’Associació Catalana d’Excursions va ser una entitat sorgida de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, fundada l’any 1876 a dalt del turó de Montgat. Dos anys més tard alguns socis s’escindeixen i funden una entitat paral.lela ( som catalans!). Alguns socis, però es mantenen a les dues entitats a l’hora i anys més tard es tornen a fussionar (1890) amb el nom de Centre Excursionista de Catalunya. La nova entitat, continuadora de l’ACEC fundada l’any 1876, serà presidida per Antoni Rubió i Lluch.

Històries del camí ral 6. El camí ral començava a la quinta forca

2010-05-28T21:58:00.002+02:00

L’inici del cami ral a Barcelona estava a la plaça del Pedró, dins les muralles, i al contigu portal de Sant Antoni ( on ara hi ha els Tres Tombs, davant del mercat de sant Antoni). D’allà se sortia de la ciutat i travessant els camps s’arribava al turó dels Inforcats que separava el pla de Barcelona dels inicis del delta, just als peus de Montjuïc. Ara allà hi ha la plaça d’Espanya, en un lloc que havia estat presidit per una creu de terme municipal, la Creu Coberta, just on s’ajunten el Paral.lel i l’avinguda Mistral. El lloc, fins el 1715 era un espai bastant tenebrós, ja que era el paratge ocupat per les darreres forques de la ciutat, les cinquenes, per això el lloc s’anomenava la Quinta Forca ( del llatí quinta furca). Just allà el camí procedent del portal de Sant Antoni es bifurcava en dos: un cap a Molins de Rei, per la via augusta romana, i l’altre la via mercadera o camí ral cap a Sant Boi, on travessava el riu i seguia, muntanya amunt, cap a Begues i Vilafranca del Penedès.
Entre el portal de sant Antoni ( actual Ronda de Sant Antoni) i la Creu Coberta només hi havia un gran descampat ja que no es permetia la construcció propera a les muralles per motius militars. La creu ja consta que hi era al segle XIV i al segle XV ja es parla d’una creu coberta. Des del segle XV fins després de la guerra de Successió de 1714, va ser el lloc on es penjaven els ajusticiats. L’església del Pi era la responsable d’anar en comitiva a cercar els cossos, despenjar-los i enterrar-los, però a vegades s’hi estaven dies, amb el conseqüent espectacle i pudor, cosa que feia que l’entrada a barcelona dels viatgers del camí ral que havien deixat el pont de Sant Boi feia unes dues hores, fós bastant tètric. Amb la construcció de la Ciutadella, les execucions es van traslladar al glacis de la fortalesa, prop del Born, i el lloc va començar a ser urbanitzat, es van posar molins de vent per a batre el blat de la ciutat i posteriorment es va fer un passeig que unia el portal de Sant Antoni amb la Creu Coberta, que va arribar a ser un dels llocs preferits de passeig per als barcelonins ( el gravat, amb passejants i una diligència que enfila el camí, és d’aquesta època). Durant el bieni liberal va ser destruïda la creu i l’any següent, 1824, s’hi va portar la creu del cementiri de la parròquia del Pi, que l’any 1850 ja havia desaparegut. L’any 1908 es va començar a urbanitzar els sector, amb la primitiva plaça d’Espanya, mentre a l’altre costat Hostafrancs s’anava industrialitzant i convertint en un populós barri. Els origens del barri va ser a partird’un primer hostal d’arriers, just on ara hi ha el cinema Arenes, on es donava servei als viatgers i a les cavalleries. Els seus propietaris, els germans Corrades, procedents del poble de la Segarra anomenat Hostafrancs de Sió, li van posar el nom del seu poble i d’allà va derivar el nom del futur barri. Al llarg dels anys s’hi van anar instal.lant altres cases de postes, tavernes i els primers habitatges. Allà s’hi anava també per escoltar bona música, ja que la comunitat gitana que vivia del negoci dels cavalls i altres animals de ferradura i del comerç amb els viatgers, tenien fama de bons músics. Molta gent d'ètnia gitana es va començar a instal•lar a la Plaça del Sol, actual plaça Hereni i amb el temps, la d'Hostafrancs ha esdevingut una de les poblacions gitanes més nombroses de Catalunya i més fortament arrelades al territori.
Els estudiosos de la música popular catalana tenen allà un bon llegat a descobrir. Segons l’historiador dels gitanos catalans, el Manuel Ponsa, cantaven diversos pals de música flamenca, precursora de la rumba catalana actual, com la taranta, la rondenya, la farrruca i el tango. Fins a finals del segle XIX aquestes cançons eren en caló i català. Al segle XIX, Prosper de Mérimée, autor de Carmen, quan escriu sobre els seus Voyages par l’Espagne ( llegit en la seva versió castellana) diu ,després de conèixer aquestes comunitats gitanes catalanes: "Pero no estoy en España y seguramente a mil leguas de Andalucía, aunque haya en esta tierra gitanos y guitarras (...). Ayer vinieron a invitarme a una tertulia con motivo del alumbramiento de una gitana... había tres guitarras, y cantamos en caló y en catalán. La reunión la componían cinco gitanas, una de ellas bastante guapa, y otros tantos hombres de la misma raza; los demás eran catalanes, ladrones - supongo- o chalanes, que viene a ser lo mismo. Nadie hablaba en español y apenas entendían el que yo hablaba. Intercambiamos algunas ideas en caló que agradaban mucho a la honorable compañía. ´És dels nostres´, decían".
Encara avui, els santboians que fem via cap a Barcelona en “el carrilet”, els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, fen per sota terra un camí semblant al que feien els viatgers del camí ral i, com ells, entrem a Barcelona per la plaça Espanya, l’antiga Creu Coberta, però, com veurem en les següents “històries del camí ral”, això ja venia de lluny, dels temps de la Barcino romana.

Festa Major a les basses de cal Dimoni

2010-05-23T14:33:00.004+02:00

Dissabte, unes 40 persones en autocar vam fer la visita a les basses i uns tallers naturalistes sobre fauna i vegetació. Diumenge inauguració del servei de visites en carro tirat per dos cavalls magnífics i carregats de paciència, tres viatges en carro i acompanyats de moltes bicicletes. Encara avui molta gent no coneix aquest racó del nostre delta tan ple de vida i diversitat. Felicitats a totes i tots els qui heu fet ahir i avui la vostra descoberta. Vetllarem per a que aquest espai natural, ara dins les àrees del Consorci de protecció dels espais naturals del delta, preservi els seus valors i formi part de la nostra identitat.

Dia mundial de la Biodiversitat. Els Cervelló i la biodiversitat.

2010-05-22T18:02:00.001+02:00

Animals i animalons n’hi ha de tota mena, ja ho sabeu. Malgrat l’extinció d’algunes espècies, la ciència en va descrivint d’altres que per la seva discreció havien quedat inadvertides fins avui. Arribats aquí us vull presentar un parent, és un animal del fil.lum dels artròpodes, de la classe dels aràcnids, ordre dels pseudoescorpins, del gènere Neobisium i de l’espècie Neobisium cervelloi ( aquí hi ha la gràcia: el Neobisium de’n Cervelló).
No ens hem fet les proves però crec que compartim poc ADN, el just per a participar de la cadena filogenètica dels sers vius del planeta terra , però tenim en comú la passió per la geologia, les coves i l’alta muntanya. De moment només se li coneix hàbitat als Pirineus d’Aragó, on va ser trobat l’any 1974, a sota terra. Qui no sàpiga que és un “xupabitxos” no podrà saber l’emoció d’una descoberta d’un petit artròpode deambulant pels freds hipogeus d’un avenc a centenars de metres de fondària, en aquest cas un petitíssim quernet, o un pseudoescorpí, dotat de pinzes al davant però sense l’agulló fatídic al final de l’abdomen. L’expert, a Suïssa, el Dr. Mahnert, me’l va dedicar, a instàncies d’uns amics que em trobaven a faltar, ja que aquell estiu del 1974 jo no els vaig poder acompanyar a l’expedició d’estiu perquè estava a la presó Model comptant xinxes, escarbats i funcionaris de presons. L’any anterior jo els havia entusiasmat amb la notícia que no estàvem sols en aquell fosc avenc i que havia vist un ser que se m’havia escapolit entre els tubs del xupabitxos. Per fi l’havien capturat i havia resultat ser una espècie nova per a la ciència, i per ajudar-me a passar millor el meu captiveri li van possar de nom: Neobisium (blothrus) cervelloi. Ja sé que és una mica estrany, mansoi malgrat les tenalles amenaçadores, solitari, de segur tímid, i que no fa per animal de companyia però li tinc un afecte quasi fraternal i quan vaig per coves on sé que hi viu no puc evitar de cridar-lo, amb l’esperança que acudeixi corrents tot remenant les pinces.

L'hostal de la Creu. Altres camins rals

2010-05-20T11:04:00.001+02:00

Aquest és l’Hostal de la Creu, jo l’havia conegut quan encara tenia intacta tota la portalada, amb una volta de mig arc sobre el dintell fet amb grans pedres ben treballades. Les restes de l’edifici, les seves parets, les escales, les voltes de sota, etc., ens parlen d’un edifici important i ben construït. Era l’Hostal de la Creu la darrera parada del camí romeu abans de baixar a Monistrol, travessar el Llobregat i enfilar-se a la Montserrat. Els pelegrins quan hi arribaven entraven en un estat quasi místic veient la magnífica muntanya al seu davant i el seu objectiu a tocar. Avui, si fem el camí a peu des de Barcelona ( encara és possible malgrat les urbanitzacions i l’autopista de Manresa) trigarem unes 14 hores de marxa. Des d’Olesa es pot anar a enllaçar amb la ruta amb una bonica excursió travessant els aspres relleus de Sant Salvador de les Espases, pel coll de les Bruixes o per l’Hospici. Hi havia dos moments especialment emotius del viatge, un era sortint de Terrassa quan s’arribava al Coll Cardús, el primer lloc on es veia Montserrat emmarcant tot el paisatge i d’allà cap a Vacarisses i travessant la riera del Palà, s’enfilaven cap a la carena del Cul de Portadora on el camí prenia cert desnivell. El camí ral aquí és especialment notable, amb restes encara dels arranjaments amb pedra que Pere el Cerimoniós va manar fer amb enllosats, murs i amb un desguàs lateral per a que l’aigua de pluja no erosionés el camí. Arribats a la carena apareix Montserrat al davant omplint tota la mirada, sota els nostres peus el Llobregat i el poble de Monistrol cap al qual s’adreça el camí per atravessar el riu pel pont. Prop de l’hostal hi ha una font i es va excavar a la roca una bassa de bones dimensions per a abeurar els animals ( 7 x 4 m). Sorprèn trobar una font dalt mateix de la carena, la configuració geològica i les filades de conglomerats que descansen sobre materials més impermeables ho fan possible. En aquest indret hi havia una creu de terme ( d’aquí el nom de l’hostal i del coll), ha desaparegut, com també està desapareixent un edifici històric, de gran valor, que víctima de l’oblit s’ensorra a poc a poc davant els nostres ulls d’excursionista.

excursionistes de 1903

2010-05-12T20:25:00.004+02:00

Segueixo espigolant als arxius del Centre Excursionista de Catalunya cercant referències de Sant Boi al primigeni excursionisme català. Vet aquí una excursió publicada al butlletí l'abril de 1903. Els excursionistes expliquen com eren els viatges amb tren, la visió de Sant Boi a començaments de segle, s'entretenen amb el canal i el pont de ferro, el castell, l'església i el barri vell i ens donen notícia curiosa de la col.lecció que la vidua Basté conserva a casa seva, convertida en un veritable museu, dels records del seu marit, Jaume Basté,capità de vaixell a la companyia Transatlàntica, col.leccionista d'objectes orientals portats dels seus viatges a japó, Xina i Filipines. No pot faltar la visita a la fàbrica Güell, tot cantant les excel.lències del sistema de vida i relacions socials a la colònia.
A Sant Boi van a dinar al Noé, que no és altre que l'antic cal Pirret, al Pou Comú i plaça de l'Ajuntament, tal i com el veiem a la fotografia.

EXCURSIÓ A CORNELLÁ, SANT BOY Y FÁBRICA Y COLONIA GÜELL
A SANTA COLOMA DE CERVELLÓ. —

EI dia 29 de Març, en el baixador del ferro-carril del carrer d'Aragó, se reuniren els socis d'aquest CENTRE Srs. Casas y Negre, Coll y Gasch, Espelt, Galilea, Gaza (Alfred y Adolf) Llorens, Pont, Serra (Joseph), Soler y Vilavella, Valls (Jaume y Lluís).
Pel servei de les estacions veínes, té la Companyia del ferrocarril del mal nomenat «Madrid, Zaragoza y Alicante», uns trens lleugers, que tant pel temps que s'esmerça com per les tarifes reduides, faciliten les excursions. Si'ls trens són lleugers, tampoch els excursionistes pecaren de calmosos, tota vegada que, tenint fixada la sortida pel tren de les 8,19, se trobaren en marxa en el de les 7,49. En vint y pochs minuts baixaren a Cornellà, y a peu, seguint la carretera- passeig, se trobaren a Sant Boy, aprés de trenta-cinch minuts, no séns haver-se fixat abans en el canal de l'esquerra del Llobregat, que fou construit per un sindicat d'acord ab el govern, y que, mitjançant un preu alçat per mojada, reguen tots aquells terrers. Séns dubte, aixís ho feren, escarmentats per lo que abans havia succeit als constructors del canal de la dreta del repetit Llobregat, que'I feren construir a ses expenses els beneficiaris de les terres colindants, que sigueren amparats paternalment pel govern de la nació ab un important delme pera la Corona, que cobrà puntualment, fins a la proclamació de la República, ques conceptuà indegut, ab el cambi de la forma de govern, el compromís anyal. Això durà uns temps, fins a la Restauració; més no faltà qui remogué aquesta suspensió, v, per bon arreglo, els regants, ab influencies, lograren lluir aquesta servitut entregant en moneda sonant, y pera sortir del mal pas, la quantitat de quaranta mil duros. Aquest cas concret forma regla general per lo que cal y pot esperar-se de les entitats centrals d'aquesta desgavellada governació.
També's fixaren en els pilars d'un magnífich pont de ferro que's construeix en la carretera de Madrid per Vilanova y Geltrú, que bé's necessita quan plou terres amunt y el mansoy Llobregat creix, s'infla y s'avalota y busca sortida dreturera, no fent cas d'una conca, que li serveix sols quan d'aburrit mig s'endormisca y d'esma arriba a cá l'Anguilero y el Far, que vetlla per ell y les naus, que n'han de fugir pera no quedar entascades en les sorres que s'apilen nombroses en sa desembocadura en el mar, endinsant-hi son estirat braç.
Atravessaren la vila de Sant Boy, admirant de pas la grandiosa iglesia parroquial, dita en el país la Catedral del Llobregat, puix realment ses proporcions són grandioses, sent llàstima que la quantitat no respongui a la qualitat per son estil d'un pobre barroch, que la fa artísticament gens agradable. En trenta minuts arribaren a la fàbrica de nostre digne soci protector D. Eusebi Güell y presentant sa recomanació pera que els fos ensenyada la dita fàbrica de filats y teixits, tant acreditats en l'especialitat de panes y velluts en general. Ab molta atenció foren rebuts y acompanyats, visitant molt detingudament la secció de filats, en la que's troba moderna maquinaria que, dés la floca y metxa de cotó, acaba per filar-lo en el número que'Is convé, per prim que sigui. Com que s'havien entretingut molt en aquesta secció, ne visitaren alguna altra ab certa rapidesa, detenint-se novament en la grandiosa instalació deis generadors de vapor, sala de màquina ab son gegantí volant y els extenedors, en els que pogueren examinar alguns deis tant renomenais velluts ab encertades composicions de triats colors.
Volien despedir-se de l'encarregat, que ab tanta amabilitat com discreció els havia fet resseguir la fàbrica, però tingué altra galanteria envers els excursionistes, volent -los acompanyar a la propera colonia Güell. enclavada en el terme de Santa Colonia de Cerv elló, cosa que Ii agrairen, puix els facilità l'ocasió d'admirar lo que constitueix per nosaltres, en síntesis, la resolució del problema social: l'amo interessant-se llealment pels seus treballadors, y els treballadors per lamo.
A l'entrar en els carrers de la colonia, s'experimenta una satisfacció intensa, per respirar-se per tot la faisó de la terra. Allò en petit es lo que desitjariem veure implantat en gran per tot Catalunya. El treballador té en la colonia medis de divertir-se y instruirse, al sortir de ses ocupacions, puix conté un magnífich teatre, ateneu, escola pública. gimnàs, cafè y per sobre de tot una Cooperativa, per la venda de queviures, administrada pels mateixos treballadors en nombrosa Junta, que's renova cada quatrimestre, fent-se una liquidació v repartint-se'ls associats la proporcionalitat deis beneficis resultants, segons el gasto que lii porten fet. Aquests comptes detallats que s'exposen vistosament són el mòbil d'una honrada administració y fins revelen una intel•ligencia ben plausible per lo curiosos y exactes que resulten. Això, això es lo que falta en molts centres obrers; y tant n'estem convençuts que, al despedir-se d'alguns individus de la Junta, allí presents, els felicitaren coralment, encoratjant-los pera prosseguir una obra tant simpàtica d'herniosos resultats socials y que tant poguessin difundir pels demés centres fabrils de nostra Catalunya.
Essent ja més de mig-dia y prenent comiat de tant simpàtich acompanyant, se dirigiren altra volta a Sant Boy, aon dinaren, ben servits en l'establiment dit de «Noé», fent-se consideracions ben agradables per lo que acabaven de veure y el record d'altres excursions, que s'hauria perllongat a no enser per la visita a la Sra. Viuda del que fou expert capità de la Companyia Trasatlàntica, D. Jaume Basté, que conserva una interessantíssima col • lecció d'objectes provinents del Japó, Xina y Filipines, que, en el llarch temps de viatjar-hi tant il • lustrat capità, anà aplegant en sa casa de Sant Boy, donant bo de veure toles les habitacions y dependencies convertides en interessant museu. Les armes, les laques, els teixits, els incomparables brodats ab seda, els objectes de marfil, treballats lo mateix que'Is brodats, ab una paciencia y art incomprensibles, els vanos, bastons, mobles, porcelanes, àlbums de fotografies y tot lo que acusa la cultura d'aquells pobladors, hi estan dignament representats y en nombre considerable, lo que féu sigués ben interessant la visita an aquell aplech, que ab una amabilirat tant franca'ls deixà fruir la repetida viuda del Sr. Basté, acompanyant -la d'explicacions que aclarien la provinença d'alguns deis exemplars més remarcables y obsequiant als excursionistes ab un refresch, per quins motius se complau el CENTRE en regraciar-la complertament.
Al sortir, s'encaminaren a un promontori sobre la vila, en el que abans s'alçava l'antich castell, del que avuy no se'n conserva rastre, puix hi ha edificada una casa de moderna construcció, en quals cambres se poden veure algunes panoplies ab armes orientals y altres de valor històrich y alguns quadros ben remarcables. La situació d'aquest casal la fa agradable per ses soperbes vistes sobre’l pla que s'extent dés Montjuich fins a les costes de Garraf, y pel Nord el montanyam català, el curs del Llobregat y les retallades serres del Montserrat. En dita visita foren galantment rebuts pel fill de l'actual proprietaria, vingut expressament de Barcelona, y els excursionistes li agrairen com se mereix aquesta prova de consideració.
Entre dos Ilustres sortien de Sant Boy, veyent algunes notables finestres gòtiques y del Renaixement, que per falta de llum no's pogueren fotografiar, y a peu, pel camí de vinguda, s'encaminaren a Cornellà, esperant el tren, que'ls retornà a Barcelona a quarts de nou del vespre, ben satisfets d'aquesta excursió, que, si bé propera a la nostra ciutat, fou esplèndida per les agradables consideracions socials y el poder examinar els valiosos objectes aplegats en la col • lecció Basté.

Històries del camí ral 4. La pesta viatja pel camí ral

2010-03-03T18:58:00.002+01:00

L’historiador Jaume Codina al seu llibre “Els santboians de 1490”, publicat l’any 1990, escriu: “ A tres hores escasses de les muralles de la ciutat de Barcelona, la vila de Sant Boi, i més concretament el pont del Llobregat que passa a frec del turó del castell, constituïa la porta meridional de les comunicacions de la capital amb el sud a través del camí ral que sortint del portal de Sant Antoni anava a la Creu Coberta, els pobles de Sants, L’Hospitalet i Cornellà fins al riu, on el Consell de Cent barceloní havia fet construir un pont de fusta a principis del segle XIV, continuament destruït per les riuades i tornat a refer. De Sant Boi el camí continuava per Sant Climent, des d’on s’enfilava a la collada de Begues i seguia per l’hospital-alberg d’Olesa de Bonesvalls i, ja en terres penedesenques, cap a Vilafranca i Tarragona.
La distància entre Sant Boi i Barcelona, relativament curta, permetia, per tant, el viatge d’anada i tornada en una sola jornada, a cavall o a peu, modalitats que hem vist esmentar al mateix rector Antoni Gibert en la carta al seu cunyat Pere Çagrenya. La distància era curta i el camí molt fressat, general com era per anar a Tarragona, Tortosa i València. La primera parada sortint de Barcelona acostumava a ser la vila santboiana, en especial l’hostal; però el mateix pont tingué també esporàdicament barraca de taverna i de joc a l’arenal immediat, escenaris- tant l’hostal com el pont- de bregues i renyines que de vegades se suscitaven entre els caminants de les més diverses procedències. L’historiador Carles Martí té ben explicat aquell món marginal que passava per la vila. Els santboians s’interessaven en allò0 que concernia la seguretat personal, mitjançant el control dels forasters allotjats a a la vila i, en temps de bregues ( no totes, naturalment, originades pels passavolants), a través de crides del senyor del castell prohibint acollir gent de fora. En un altre aspecte, la participació local en els afers del pont, que era administrat per la ciutat de Barcelona, consistí en intervencions de particulars en l’arrendament del servei: per exemple, una societat formada per Pere Tries, Joan Pineda i dos barcelonins tenia arrendat el passatge del pont l’any 1494 i el sotsarrendaren al fuster Pere Barberà per 195 lliures. Cal dir que l’obra del pont, enreparació permanent a causa de les riuades, donava feina als fusters i ferrers locals.
Tant, doncs, la curta distància i planera comunicació entre Barcelona i Sant Boi, com la relativa intensitat del trànsit pel camí ral del pont, constituïen factors positius per a la propagació de les epidèmies de pesta que d’una manera periòdica delmaren les respectives poblacions.”
L’any 1490 era un any de bones collites i de certa abundor a les llars santboianes. La pesta hi arriba sense fam ni guerra, arriba invisible des de Barcelona, on s’havia declarat a partir de 1489. La propagació a través del trànsit humà del pont és ràpida i contundent: en pocs mesos tres-centes persones mortes, el terç de la població. Res se sap encara dels vectors de contagi: rates, puces…, a Sant Boi es ven i es compra de segona mà la roba i el parament de les cases dels difunts, sovint famílies senceres empestades en poc temps.; hi ha dies amb 10 o 15 defuncions. Pel mes de març, els diputats de la Generalitat acorden traslladar la institució a Vilafranca del Penedès, a causa de les morts a Barcelona, però la mort també viatja pel camí ral i al poc temps han de deixar Vilafranca, també infestada, i traslladar-se a Montblanc i després, per la mateixa raó, a Cervera, d’on tornen a Barcelona el 14 d’octubre un cop acabada l’epidèmia.
D'aquella època són les macabres danses de la mort, com la de Verges, que segurament també s'havien escenificat per terres baixllobregatines.

Històries del camí ral 3. Via Fora, lladres!

2010-03-02T15:29:00.001+01:00

Carles Martí, cronista de la vila, ens ha deixat una multitud d’escrits sobre la història local. Aquest el trobem dins de Notes Històriques (V). L’esclavitud a la vila. El retaule de Lluis Dalmau i altres a assaigs. Va ser editat l’any 1979. Sant Boi dins del camí ral era el punt de pas del riu Llobregat, el pont o la barca eren de peatge, el pont propietat del Consell de Cent barceloní i considerat la porta sud de la capital. De nit el pont estava tancat i la vila de Sant Boi era plena d’hostals i de gent viatgera que esperava l’endemà per a prosseguir el seu viatge cap a Barcelona o cap a Vilafranca, enfilant-se muntanya amunt pel camí ral. Un lloc perillós, sens dubte.

Un fet de l’hostal de Sant Boi al segle XV

Un curiós document del nostre Arxiu Parroquial deixa entreveure el nombre de passavolants i gent indesitjable que freqüentava fires i mercats i els contorns de la ciutat de Barcelona. I potser més encara, les incomoditats i perills que comportava viatjar en temps antic.
Davant d’En Joan de Casagualda, notari de la nostra vila i que actuava en representació del Vicari perpetual, aquí corresponia per raó del seu càrrec l’escrivania de la casa rectoral, es presentaren diversos vianants i mercaders, junt amb Berengues Vidal, hostaler de l’hostal de la plaça de Sant Boi, on havien passat la nit del 27 al 28 de març de l’any 1474.
Arribaren tan queixosos i exaltats que el notari, per posar enclar el que havia esdevingut i aixecar-ne acta, els féu declarar per ordre.
El primer fou Esteve Tamarit de Ballbona i digué que havia arribat el dia abans, a la vesprada, des de Barcelona i que portava tretze parells de sabates de dona, dues barretes o boixets negres dobles, una lliura de salses: pebre, clavell i gengibre i a més divuit florins d’or i que havia dormit a l’esmentat hostal, en una cambra de dos llits, ben aprofitats per cert. En el que ell ocupava hi dormiren quatre homes: el declarant, en Salvador Sedó de l’Espluga de Francolí, en Pere Lorach de l’Hostal de Buire i en Matíes Vicens del lloc d’Ondara.
A l’altre llit eren tres que no sabia com es deien.
En despertar-se es trobà que havien desaparegut, de les sabates: vuit parells; diverses robes i els divuit florins d’or. I encara tot el vestit, deixant-lo en bragues.
Salvador Sedó confirmà el que declarava el seu company de llit i afegí que també li havien pres unes sabates noves i una espasa i broquer i una camisa i la bossa, dintre la qual duia només un real i sis ardits.
I junt amb en Lorach afegiren que a l’altre que havia dormit amb ells, anomenat Vicenç, que havia marxat a primera hora, també li havien pres quinze sous i quelcom més.
I, a més, havien furtat una llança a un valencià que dormia en una altra cambra de l’hostal i que aquest havia partit també de bon matí, en presència de tota la gent de la casa, pel camí de Vilafranca, perseguint els qui pensaven que era autor dels robatoris.
Coincidien tots que el culpable era un grec que ocupava l’altre llit de la mateixa cambra, on n’hi dormien tres, “ço és lo dit grech e hu apel.lat Johan Vemetià, que era vingut a Sant Boy en companyia del dit grech e hu fadrí de Lleida”.
Al venecià, li havien pres la camisa i, no esmentant-se per res el lleidatà, havem de pensar que fou l’únic que s’escapà indemne de la malifeta general.
I l’hostaler Berenguer Vidal digué, per la seva banda, que, a punta de dia, oí grans clamors a dalt de les cambres i, havent pujat, trobà els quatre que es queixaven a crits del furt i, sentint llàstima del que anava despullat nper haver-se-li endut la roba que vestia, li donà una camisa i el gipó vell que havia deixat el grec en un racó de l’hostal.
Que creia també que el grec era l’autor del robatori, perquè tots els altres havien sortit del bo del dia i a la vista de tothom i aquell, sense perdre comiat ni ésser vist de ningú, eixí de nit per una porta que no era l’acostumada d’entrar i sortir de l’hostal.
I aquí s’acaba l’acta del notari Casagualda i, probablement, mai no arrribarem a saber si el venecià que venia amb el pressumpte llladre de company era víctima o còmplice. Ni si ell i el valencià que emprengueren separadament la ruta de Vilafranca, possiblement pel camí del Rei que per Sant Climent i Torrelles s’enfila fins l’hospital d’Olesa de Bonesvalls, en persecució de l’indesitjable company de la mala njit de l’hostal santboià, van poder atrapar-lo o no.
Llest devia ser el grec, i a la Catalunya del darrer terç del segle XV, somoguda per les guerres de Joan II, quan tantes desercions, canvis de bandera, traïdories, espionatges, lluites i paranys es succeïen, la gent del seu tarannà es devia moure com el peix a l’aigua.
CARLES MARTÍ

La Torre Fossada, telegrafia òptica i terrasses quaternàries

2010-02-28T16:10:00.002+01:00

Al damunt del congost de Martorell, al turó de les Forques o del Telègraf hi ha una curiosa construcció, la Torre Fossada, de gran interès.
Es tracta d’una de les instal.lacions de telegrafia òptica militar que recorria Catalunya. Aquesta xarxa era capaç d’enviar missatges a grans distàncies per mitjà de figures òptiques creades dalt de les torres situades en llocs de gran visibilitat. Sobre una plataforma es muntava un màstil de fusta amb un travesser horitzontal a dalt que podia modificar la seva posició amb cordes i politges. A cada extrem del braç hi havia uns altres braços verticals mòbils ( denominats reguladors) i per les diferents posicions es podia crear un gran nombre de figures geomètriques que eren vistes amb l’ajut d’ulleres de llarga vista des de la torre següent i repetides a la següent.
Aquesta tecnologia es va desenvolupar a Catalunya durant les guerres carlines, especialment després de la guerra dels Matiners (1849). Va haver intents d’ús civil d’aquesta xarxa però no van ser permesos ja que l’exèrcit i els governs civils van imposar la seva exclussivitat. Era un ús estratègic, com durant molts anys ho van ser els mapes cartogràfics.
La Torre Fossada del Turó de les Forques està en perfectes condicions i es pot veure que tenia tots els atributs de l’enginyeria militar: fossats al voltant, cos tancat de la torre amb espilleres de defensa, etc. A la comarca en queden algunes més, la de Molins de Rei que aprofitava la torre de l’ermita de Sant Pere de Romaní i la de Collbató, també fossada, dalt del turó de can Dolcet.
La Torre Fossada del congost de Martorell té un altre interès: a les parets del fossat excavat en el terreny apareix un tall geològic on es veuen , a la base, les llicorelles ordovicianes amb filons de quars que es poden veure en tot el tall de l’autopista fins el riu, i damunt d’elles les graves de la terrassa més alta del Llobregat, la Qt5, del Pleistocè inferior, és a dir amb una edat d’1,9 a 0,7 milions d’anys , la més antiga de tot el sistema de terrasses del Llobregat. La vista des del lloc és extraordinària: el riu encaixat amb el pont del Diable i la plana de l’aiguabarreig dels rius Llobregat i Anoia, Montserrat al fons de la cubeta d’Abrera, els relleus de la serra de l’Ataix al marge dret del riu i, si ens movem una mica cap el sud, seguint el camí carener cap el vèrtex geodèsic, podrem veure tota la plana del Llobregat, encaixada entre els materials miocens vermells de Castellbisbal, a l’esquerra, i la terminació de la serra de l’Ordal a la dreta. El sistema de terrasses del Llobregat compren tot el pleistocè i l’holocè. Els llocs que permeten veure millor la seva relació, penjades sobre el curs actual del riu, són els congostos del Cairat i de Martorell.

Històries del camí ral 2

2010-02-26T22:27:00.002+01:00

Remenant els butlletins antics a la biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya sovint et trobes petites joies. Aquí en teniu una d’uns excursionistes de 1881 recorrent el camí ral i les nostres muntanyes. He respectat el català escrit per a que capteu l’aire de l’època, ja que no podeu captar, com jo faig ara, aquesta olor de paper vell tan evocadora.
L’excursió va sortir publicada l’any 1881 al butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana, escissió de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques fundada l’any 1876. Ambdues entitats es tornarien a fussionar l’any 1890 amb el nom de Centre Excursionista de Catalunya. El seu local ha estat sempre al carrer Paradís 10 de Barcelona, on es poden contemplar les columnes del temple romà situat en el punt més alt del Mont Tàber.
La foto està fegida per mi, és la zona del Bori per on passen els excursionistes, tal i com era en aquell temps. Noteu l'extensió dels conreus i el poc bosc que hi ha

Excursió particular a San Climent de llobregat y San Martí de Torrellas

Lo 16 de abril del present any, sortíam de Barcelona ab lo tren de las 5 y 35 minuts de la tarde lo Sr. Jorba, los germans Cardona y l’que suscriu, ab direcció á San Climent de Llobregat.
Lo tren estaba pleníssim de gent alegre y desitjosa de disfrutar de l’esbarjo propi de las festas de Pascua.
Arrivats á Cornellá, baixém del tren y, per depressa que aném, trobém ja las tartanas plenas de gom á gom. No n’s queda mes recurs que fer lo viatje á peu per la carretera.
A la sortida del pont de fusta de San Boy de Llobregat hi ha dos pedras: la de la esquerra diu que l’pont fou construhit en 1876, y la de la dreta que sa construcció fou costejada per suscripció voluntaria.
A continuació de aquest pont hi ha la carretera que, passant per Viladecans, Gabá, Castell de Fels y Costas de Garraf, va á Sitjes y á Vilanova. Nosaltres preném á la dreta y seguim la carretera que sols está termenada fins á casa del Sr. Estruch. En la iglesia que hi ha en aquest indret, propietat del meteix senyor, notárem un rosetó gótich y una Verge de bonas formas del meteix istil que aquell, sent l’un y l’altre molt mes antichs que l’edifici. Al devant de la casa de dit senyor Estruch hi ha un jardí ab un gran dipósit d’aigua, en un de quins costats hi ha una lápida ab la següent inscripció: “El dia 19 de agosto de 1863, en presencia del Excmo.Sr.D.Juan Prim, Conde de Reus, Marqués de los Castillejos, Grande de España de primera clase y Senador del Reino, se inauguró este depósito de agua”.
Preném lo camí de San Climent, que comensa en aquest meteix deposit; passém per lo torrent anomenat de Pedro, ahont no fá molts anys solían alleugerar las butxacas dels que hi passavan, y arrivém al Estret de Rocas, ahont nos sorprengué la fosca.
Doném la bona nit á Barcelona, y, emprenént la baixada, arrivém en cinch minuts á San Climent, que está situat en una fondalada, quinas campanas senyalan repicant la festa del endemá.
Lo poble de san Climent és petit, té unas cent casas, y en la part alta hi ha la iglesia. Aquesta ni en son conjunt ni en sos detalls té res de particular, com no sía un senzill sepulcre que, segons la tradició, contingué las mortals despullas del primer abat de San Climent. En aquest sepulcre hi ha esculpida una petita torra, que tal volta indica lo apellido Torra del que hi fou enterrat, apellido que es molt comú en aquesta encontrada.
Dalt del cim de la montanya hi havía avans una bella creu de terme, mes, gracias á nostras lluitas fraticidas, fou enderrocada y avuy la guarda, si bé rompuda, un pagés que la recullí.
Durant la invasió francesa lo exércit imperial passá per los turons que dominan San Climent; veyent un poble petit, determiná cremarlo: Passaren los francesos tot lo dia 10 d’agost de 1809 fent preparatius pera portar á cap llur intent, mes afortunadamént pera l’poble, vingué l’ordre de que aquets se retiressin, y los vehins vegeren lliuradas llurs vivendas del furor de aquells nous vándalos. En memoria de aixó lo poble de San Climent consagrá lo dia de San Llorens celebrantlo ab festa major, y fá uns vint anys ha fundat un montepío baix l’advocació del meteix sant.
Lo poble de san Climent es molt abundant d’aiguas y saludable. Sos habitants vihuen del conreu de la terra y las donas se dedican á fer puntas.
En son terme s’hi trovan minas de ferro, plom y fins de plata, minerals de que envio algunas mostras á la ASSOCIACIÓ.
Temps enrera aquest terme estava cubert de boscos que han anat desapareixent pera esser sustituhits per vinyas. Axó ha fet que disminuhissin las plujas, mes no per aixó ha disminuhit la febre de destruir la riquesa forestal de aquesta encontrada.
A l’andamá dematí los Srs. Jorba y Cardona, y l’infrascrit, emprenguerem la marxa cap á Torrellas.
Torrellas dista una hora de San Climent, y lo camí entre abdós pobles es molt accidentat y passa sempre entre mitj de boscos y vinyas. Lo panorama que desde l’cim de la serra se descubreix es magnifich.
A un quart d’hora de San Climent, y en lo terme anomenat Buscaróns, hi ha un pont natural format per las aiguas de un torrent que desemboca en la riera de Carol. Las aiguas de aquest torrent en una de sas avingudas socavaren una vinya, deixant aquesta en l’aire y passant per dessota de ella. Mirat aquest pont desde la part de la riera, presenta un aspecte sorprenent: té uns 80 pams de alsada per 40 d’amplada. Quan plou, las rocas y arbustos que rodeijan aquest pont se transforman en una veritable y magnífica cascada.
Una vegada dalt de la serra, y á má dreta, se trova l’Pi d’En Cartró, nom de una casa del terme de Cervelló, casa de trista nomenada que ha estat robada moltas voltas y que dos anys enrera fou teatro de un drama sachnant. Aquest pi es lo mes gros de la encontrada; se veu desde duas horas al entorn, y tres homes no bastan pera abrassar son tronch.
Deixém aquest pí á má dreta y fem alto pera contemplar lo panorama que s’estén devant nostre. Entre mitj dels turons de la dreta veyém la montanya de Montjuich y l’plá de Barcelona; al frente los Pyrineus, lo Montseny, la montanya de Torrellas y lo poble de aquest nom, quinas casas semblan un ramat de ovellas, tan escampadas están; y á la esquena veyém lo mar y la frondosa plana de Viladecans, Prat y Castell de Fels.
Lo dia es magnífich. Empreném la tortuosa baixada que, per entremitj de boscos, conduheix á Torrellas, arribém á la riera, y allí, la frescura y transparencia del aigua, al ensemps que la forta pujada que tenim devant, nos convidan á fer alto y á atacar nostras provisions.
De prompte las campanas, aquestas missatgeras de la alegría y del dolor, del perill y de la oració, fán sentir sa veu tocant á festa y avisantnos de la de Pascua que se celebra en aquest dia.
Empreném la pujada, recorrém varios carrers y arrivém á la plassa ahont hi ha la casa de la vila y la iglesia. Res tenen de particular, ni l’una ni l’altra. Lo campanar sembla bastant antich, pero ha sufert moltas modificacions, y si no fos per las campanas, ni campanar semblaría. Las portas de la iglesia están completament cubertas de ferraduras de diferents tamanyos y dibuixos, algunas molt ben cisselladas: 144 n’hi ha á cada mitja porta. Damunt de aquesta s’hi veu un petit San Martí grosserament esculpit, y dessota la fetxa 1631.
Oírem l’ofici, y després nos entornárem cap á San Climent per un altre camí. Avans de passar la riera bebém aigua de la font de Can Güell, que es molt bona. Aquest nou camí es bastant pesat; á la dreta veyém las muntanyas de Bagá y al fondo las del castell del Aramprunyà.
Arrivats al cim de la partió entre Torrellas y San Climent hi ha la casa d’en Rius, quins amos, ab una amabilitat extrema, nos feren servir pá y trago.
Desde Can Riu á san Climent hi arrivém en tres quarts d’hora, per una baixada molt pintoresca; y per la tarde nos entorném cap á Barcelona ben complascuts de nostra curta expedició.
MANEL BELAU GALLEGOS
Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana. Tom III, any 1881

Històries del camí ral

2010-02-23T19:02:00.003+01:00

Aquest any a Vilafranca del Penedès volen celebrar “l’any de Pere el Gran” que va morir en aquesta ciutat el dia 11 de novembre de 1285. D’allà va ser portat en diverses jornades, seguint un ritual molt cerimoniós, fins el monestir de Santes Creus, on va ser embalsamat i enterrat en una tomba i després dipositat en la que encara conté el seu cos. Va ser el primer rei català enterrat a Santes Creus ( el seu pare Jaume I és a Poblet) i és l’única tomba reial que no ha estat mai profanada, cosa que permet, en l’actualitat, un estudi anatòmic acurat i fer proves d’ADN i de genètica. Doncs bé, aquest rei i la seva comitiva van sortir aquell novembre de Barcelona per anar cap a Salou a embarcar cap a Mallorca, van agafar el camí ral que anava cap el riu Llobregat, va creuar-lo per Sant Boi i després d’atravesar la vila pels actuals carrers del Pont, l’Alou, Joan Bardina, Lluís Castells, etc, van pasar pel Bori i es van enfilar a l’estret de Roques, des d’on van baixar a Sant Climent, petita població al voltant del camí i de l’església. Allà diuen que va emmalaltir i van enviar a cercar el seu metge, l’Arnau de Vilanova que l’endemà mateix va afirmar que “després de fer aigües” el rei ja se sentia prou fort per continuar el camí. Van continuar el camí cap a Begues,O lesa de Bonesvalls i l’Avinyonet. Arribant a Vilafranca, el rei enfebrà de nou, es va confessar, dictà testament,manà alliberar tots els presoners de la guerra contra França i morí. Tenia 45 anys, havia regnat durant 9 anys molt convulsos, guerres entre la noblesa i conspiracions. L’any 1282 el papa Martí IV va ordenar una creuada contra ell i el 1285 Catalunya va ser envaïda per tropes franceses, comandades pel rei Felip III en persona. Roger de Llúria i els seus almogàvers van infringir una derrota terrible als francesos davant les illes Formigues i més tard al coll de Panissars quan es retiraven. El rei francès va morir en la retirada i a efectes d’aquella derrota França , humiliada, ja no intervindria a Catalunya fins el segle XVII.
Vet aquí que el camí ral que ara estem recuperant és un camí carregat d’història i d’allò que podríem anomenar “la pols dels segles”... Seguir-lo, des de Sant Boi a l’hospital de Cervelló a Olesa de Bonesvalls, o més enllà, fins a Vilafranca ( es pot fer per etapes, si cal) és una bella experiència a través de paisatges variats que guarden una gran herència natural i històrica.
Per a amants de les grans rutes, el viatge a peu pot continuar cap a La Llacuna i acabar a Santes Creus, tot travessant les muntanyes de lAlt Gaià.

El Montmell des de la Morella

2010-02-19T21:04:00.002+01:00

Aquí teniu una vista de la muntanya del Montmell des del cim de la Morella (Garraf), un capvespre d'hivern. La Talaia del Montmell és un cim rocós a 862 m sobre el nivell del mar que domina el Baix Camp. La vista des del cim és espectacular: des dels Pirineus a les muntanyes de Prades, el Monsant i Ports de Beceit, passant per totes les serralades i depressions costaneres, Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, Collserola i el bloc del Garraf-Ordal, fins a mar.

Geològicament és un dels punts més interessnts de l'arc de Bonastre, que tanca la depressió del Penedès pel Nord-oest, més al nord queden els massissos de Pontons i La Llacuna i els relleus que formen el marge de la depressió de l'Ebre ( serra de Queralt). Un bon mirador, una ascensió aèria, molt recomanable en aquesta època, si fa bon temps. Venint del coll d'Arca cal vigilar el vent a la cresta i un cop dalt es pot allargar l'excursió cap el castell però cal pensar en la tornada al coll, que cada vegada tindreu més lluny. Hi ha alguns esperons de bona calcària per a fer ditets i bones grimpades.

Cabres montserratines

2010-01-31T19:18:00.005+01:00

Un encontre matinal a Montserrat. Primer un soroll sota el cingle i n'apareix un, el mascle gros. Després marxa i apareix amb la femella, comencen a travessar la codina i s'acosten a la vertical. Ja són quatre: els adults d'abans i dos joves, mascle i femella. Me'ls miro i els fotografio, em miren; faig un crit, marxen amb una grimpada vertical i desapareixen cap al torrent de la Font Seca.

ocells amb matrícula catalana

2010-01-08T19:36:00.001+01:00

Des de fa temps les basses de can Dimoni són un veritable observatori ornitològic on s’han identificat 139 espècies d’ocells diferents. Entre altres activitats, als ocells se’ls col·loca una anella a la pota amb informació del lloc on han estat anellats, la data i altres dades tècniques. D’aquesta manera, quan són recuperats s’obté una informació biològica molt útil sobre els seus recorreguts i les àrees de descans, que permet desenvolupar sistemes integrals de protecció de les aus.Les campanyes d’anellament al llarg de l’any, seguint els ritmes migratoris, permeten conèixer l’evolució de les poblacions i avaluar la qualitat de l’entorn natural que representen les basses, dins del sistema de zones humides del delta. Amb la captura d’ocells que ja portaven anelles de diferents indrets, es pot saber que aquests exemplars estan migrant de llocs ben allunyats com Finlàndia o el centre d’Europa, i de la mateixa manera les anelles col.locades aquí permetran a altres estudiosos saber que aquests ocells capturats, ves a saber on, han passat i han estat controlats per l’estació ornitológica de Sant Boi. Hi participen una vintena de persones entusiastes, col.laboradores de la Societat Catalana d’Ornitologia, que va iniciar l’any passat, amb el suport de la regiduria de Medi Ambient i Entorn Natural de l’Ajuntament, un anellament amb “matrícula” catalana, una vella reivindicació de l’ornitologia catalana. Després de molt de temps de fer el ronso, ara el departament de Medi Ambient i Habitatge crearà l'Oficina Catalana d'Anellament per a gestionar l'anellament científic, amb matrícula pròpia, després que la Societat Catalana d’Anellament li reclamés que oficialitzés la que havien creat amb anterioritat. L’Estatut d'Autonomia de Catalunya estableix que la Generalitat disposa de competències sobre la regulació dels recursos naturals, la fauna i la flora. Per això, fa tres dècades la Generalitat va assumir la competència sobre gestió de la fauna i ha mantingut una supervisió sobre l'anellament d'ocells que exercia l'Institut Català d'Ornitologia, entre altres entitats. A causa de la poca atenció que es va dedicar al tema, fins enguany s'han distribuït les anelles del Ministeri espanyol de Medi Ambient, cosa que feia que els nostres ornitòlegs fossin els darrers en assabentar-se que un dels ocells que havien anellat a Catalunya havia estat capturat en un altre racó del món.

Les llunes de Júpiter

2010-01-07T15:47:00.004+01:00

Al seu llibre Sidereus Nuncius, Galileu escriu: "El dia set de gener, per tant, de mil sis-cents deu, a la una de la nit, mentre observava amb l'ullera de llarga vista els astres, se'm presentà Júpiter; potser perquè havia preparat un instrument excel·lent, vaig veure (i que la primera vegada no va ser possible per la debilitat de l'instrument) que al voltant s'hi estaven tres estrelles petites però molt brillants, i encara que jo pensava que eren del conjunt de les estrelles fixes, em van despertar certa sorpresa, perquè semblaven preparades exactament com una línia recta i paral·leles a l'eclíptica, i més brillants que altres d'igual mida. ".
Acabava de descobrir les llunes de Júpiter: Io, Europa, Ganimedes i Cal.listo. Era la primera vegada que s'identificaven satèl.lits d'altres astres a semblança de la Lluna respecte la Terra. Avui fa, exactament 400 anys. Per molts anys, astronomia!

El carst de Garraf

2009-12-10T11:42:00.004+01:00

Cova de can Sadurní i el seu registre sedimentari

Aquí teniu un treball sobre el carst de Garraf publicat a Espeleòleg núm 42, l'any 2001. Comença tot dient:

Garraf, gran espai càrstic al costat de Barcelona, ha estat aquest laboratori de recerca per als estudiosos del carst durant cent anys en els quals ha esdevingut l'escenari d'una exhaustiva exploració del medi subterrani. Aquest article és un intent, no només de posar en ordre les idees referents al Garraf, sinó també els sentiments que afloren després de tantes jornades de treball o de simple vagar per un llooc tan proper i tan singular.

http://www.alexandri.cat/pdf/espeleoleg/espeleoleg_42.pdf

Les coves del Salnitre. Revistes digitals

2009-10-17T10:58:00.003+02:00

El Centre excursionista de Catalunya, l'entitat degana de l'excursionisme català, edita dues revistes de gran qualitat, una de generalista pel que fa a excursions, viatges, geografia, alpinisme, etc, MUNTANYA, i una altra especialitzada en espeleologia i carst, ESPELEÒLEG. A la web del CEC, apartat publicacions, podem descarregar en pdf el contingut sencer d'aquestes publicacions. Us adjunto en d'una d'elles, on podeu llegir un parell d'articles que vaig fer ara fa un any sobre Montserrat, el seu carst en conglomerats i les coves del Salnitre.

http://docs.cec.cat/public/0000/0000/Espeleoleg45.pdf

El massís de Vinhamala

2009-08-14T17:06:00.002+02:00

Vinhamala, Vignemale o Comachibosa, com preferiu. Massís a la capçalera del riu Ara, a l'Aragó, fronterer amb Occitània, forma part del Parc National des Pyrénées. Una ascensió de 1200 m de desnivell, des de la vall de Gaube ( Gavarnie), permet observar les seves característiques geològiques, l'efecte del darrer cicle glacial pleistocè, les morrenes de la Petita Edat del Gel i la reculada actual del front glacial que encara ocupa el circ sota els cims, tots ells pel damunt dels 3000 m. El punt cimer és la Pique Longue, a 3298 m.s.n.m.

Es pot observar tanmateix la variada petrologia de les sèries carbonatades, marbres i pissarres paleozoiques i el net contacte amb la intrusió granítica a la cara nord i capçalera de la vall de Gaube.

El refugi vell d'Ull de Ter, cent anys.

2009-07-25T12:33:00.002+02:00

Avui fa cent anys que es va inaugurar el refugi vell d'Ull de Ter, el primer refuigi de muntanya guardat de tot el vessant meridional pirinenc. Va ser obra de l'arquitecte modernista Jeroni Martorell sota encàrrec de César August Torras, president aleshores del Centre Excursionista de Catalunya. La bellesa de l'edifici i del seu emplaçament el fan un referent, i no només històric, pel que fa a les construccions de refugis de muntanya al nostre país. Per commemorar el centenari podríem recomanar alguna excursió per la zona, pernoctant al refugi actual, també propietat del CEC i situat una mica més avall de l'anterior, en una zona ara coneguda per les pistes d'esquí. Ull de Ter, com el seu nom indica, és el naixement del riu Ter, és corrent en tot el domini de la llengua catalana, el topònim ulls o ullals, per indicar fonts singulars, algunes poblacions tenen noms derivats d'ull en aquest sentit de punt de sorgència d'aigües ( Ulldecona, Ullastret, Ulldemolins...).

Si disposeu de dos o tres dies hi ha la clàssica Núria-Ull de Ter, passant pel Noucreus, Pic de l'Infern, Bastiments, coll de la Marrana i Ull de Ter. Si heu de tornar cap a Queralbs o Ribes es recomanable tornar pel coll de la Marrana, entre el pic de Bastiments i el Gra de Fajol i baixar la magnífica vall de Coma de Vaca i per les gorges del Freser tornar a Queralbs per la Farga. Haurem vist néixer dos rius: el Freser, que reb les aigües procedents de la vall de Núria sota les Roques de Tot lo Món , a Queralbs, i el Ter, que reb el Freser a Ripoll i que riu avall surt dels Pirineus i formant un colze de 90º cap a l'est, s'encaixa entre el Collsacabra i les Guilleries i segueix cap Girona i l'Empordà, abocant-se a la mar al peu del Montgrí i davant de les illes Medes.

Toponimia, el valor dels noms de lloc

2009-06-13T19:50:00.002+02:00

Quan arriba aquesta época el meu cap se me’n va cap als Pirineus. Aquest any li estic donant voltes a tres tresmils que m’agradaria tornar a fer: Aneto, Posets i Punta Alta de Comalesbienes. Els estic donant voltes, literalment en sentit digital, gràcies al google earth i quan m’hi poso obro també els mapes de l’Alpina i ressegueixo vies i camins i repeteixo aquells noms de lloc tan evocadors. Com que he col.laborat en força mapes d’aquesta editorial m’he hagut de plantejar el problema dels topònims ( complicat ja que hi ha tres llengües en contacte; català, occità i aragonés , a més hi ha noms tradicionals i altres posats per pirineistes moderns, especialment francesos, cosa que fa que apareguin patronímics més o menys exòtics i corrupcions que ja no tenen cap significat).
Hi ha coses de la toponimia bastant curioses. Vet aquí el cas d’un important coll que comunica la vall de l’Artiga de Lin, a l’Aran amb l’alt Éssera. El trobareu sovint en les mapes com el coll de Toro. Als anys 30 un conegut espeleòleg francòfon, occità per cert, en Norbert Casteret, va voler comprovar que el naixement de la Garona estava a la gelera d’Aneto i que les aigües que es filtraven per l’engolidor del forat d’Aigualluts a la capçalera del riu Éssera eren capturades subterràniament cap al vessant nord i ressurgien a l’Aran, als güells, o millor ueths de joeu i formaven la font més alta del riu Garona. Casteret amb la seva dona, la mare i unes amigues,van travessar la frontera pel port de Benasc i es van adreçar cap al forat o forau d’Aigualluts i van abocar 60 kg de fluoresceïna, un potent colorant, a les seves aigües aconseguint tenyir tota la Garona fins la frontera francesa. Referint-se al coll que domina aquells paratges el va anomenar coll de Toro, explicant a més que se’n diu així perquè el vent que hi passa fa tant de soroll com el bram d’un toro. Des de llavors tothom , fins i tot alguns coneguts mapes excursionistes van asumir aquest nom. La realitat és el que el famós coll es diu , en aranès, deth Hòro. L’Hòro en qüestió és un forat ( en aranès horat) que hi ha al mateix coll per on s’infiltra l’aigua del Lac deth Còth deth Hòro, així mateix hi ha altres forats i coves prop del mateix coll, al barranc de la Ribera, al nord, i a la vall de l’Escaleta, al sud. I ja que estem tant a prop de la Maladeta, un altre comentari. Aquell massís dominant pel cim dels Pirineus, l’Aneto ( 3404 m) mai s’ha dit Montes Malditos. Verdaguer, en el seu poema Canigó parla poèticament d’aquells llocs com les Muntanyes Maleïdes, assumint una llegenda que va convertir ramats sencers en pedres per haver anat a treballar en diumenge el pastor. Maladeta no té res a veure amb maleïda, no és l’italià maladette, sinó amb mala, mal o mall, arrel d’origen potser ibèric que es refereix a muntanyes pelades o zones rocoses com ara: Bachimala, Vignemale o Viñamala, Puigmal i altres més camuflats com Mal Pas, Malgrat, Maians, Mallaeta, etc. Al llibre “l’Aneto i els seus homes” s’explica que un pastor benasquès quan se li pregunta si la Maladeta són muntanyes maleïdes diu que es diuen així perquè no tenen herba.
I parlant de l’Aneto ( curiós, cap a l’est, a cada vall des de la Noguera Pallaresa fins a la Ribaborçana hi ha un topònim repetitiu: Ainet, Port Ainer, Aineto, Aneto…, que assenyalaria un lloc de mercat d’ases i cavalls, asinus, en llatí). Cap a l’Aragó ja no es troba aquest toponim, en tot cas altres del mateix llinatge com Ainsa. Sembla que el cim més alt de tota la serralada havia passat desapercebut als pirineistes francesos que volien que el més alt fos el Mont Perdut, ja que fa frontera, però a acomençaments del segle XIX li van posar el nom de la població que sobre el mapa quedava més propera, Aneto, a la vall de la Noguera Ribagorçana, grafiada Néthou pels francesos. Si pugeu l’Aneto pel sud, des de l’estany de Llosars, us trobareu amb un replà abans d’arribar al cim: l’espatlla d’Aneto. En francés també és corrent l’ús de la paraula épaule per aquest tipus d’avantcims en una via d’escalada. En espanyol s’ha traduït com “espalda” que no és el mateix malgrat la semblança fonética, la traducció seria hombro i, en català espatlla i esquena no són el mateix.

La Serra d'Ataix i les mines de plom

2009-05-01T23:33:00.001+02:00

La serra d’Ataix, pel damunt de Martorell i del congost del Llobregat, és un bonic mirador de la depressió prelitoral, de les serres litorals i prelitorals, com el Puigventós i dels relleus pertanyents a la conca terciària de l’Ebre com Montserrat. El seus cims culminants són el Montgoi, a 328 m i el Turó del Castell a 369 m. sobre el nivell del mar. Geològicament és l’aflorament més nord-oriental del bloc del Garraf, amb un basament paleozoic format aquí per pissarres, esquistos i quarsites cambroordovicianes i silurianes, amb intrusions tardihercíniques que ocasionen un metamorfisme de contacte superposat al metamorfisme regional que aquí arriba a la fàcies d’esquistos verds. Aquest marge del bloc del Garraf està limitat al nord per la vall de l’Anoia, el congost i vall del Llobregat, a l’est i per la depressió tectónica de Corbera- Sant Andreu de la Barca al sud.
Al congost del riu Llobregat, apareixen, especialment visibles al marge esquerra on hi ha el tall de l’autopista, les pissarres grises amb quarsites cambroordovicianes i al marge dret les pissarres silurianes, totes dues formacions geològiques encaixen les terrasses quaternàries Qt3, Qt4 i Qt5, del Pleistocè superior, mitjà i inferior respectivament.
Damunt els materials paleozoics i damunt d’una discordança erosiva hi ha els materials de la base del mesozoic, els conglomerats i gresos vermells del Buntsandstein ( Triàsic inferior) que coronen la carena, formen els cims més elevats i donen formes encinglerades.

Les mines
Un element de gran interés geològic del sector és la mineralització de galena i baritina, producte del trànsit de fluids hidrotermals, d’origen profund i portadors de minerals com el Pb, Ba, Cu i altres, i de fluids d’origen superficial procedents de la lixiviació de nivells carbonats i evaporítics de la cobertora mesozoica i portadors de sulfats. La interacció en el si de fractures obertes a les pissarres va produir una precipitació successiva de minerals: Coure natiu, Plata nativa, Sofre, Galena, Calcopirita, Pirita, Marcasita, Goethita, Limonita, Pirolusita, Quars, Calcita, Malaquita, Cerusita, Siderita, Ankerita, Atzurita, Baritina, Eritrina, Linarita i Piromorfita. De tots ells el més significatiu és la galena, amb cristalls cúbics i octaèdrics de plom amb acompanyament de plata i la baritina en macles i cristalls tabulars. La calcita amb grossos cristalls en dent de gos també és abundant.
El plom i la plata es van explotar des dels temps iberoromans. Significativament el paratge on es troben les mines més antigues s’anomena l’Argentada. En la resposta local al qüestionari de Francisco de Zamora de finals del segle XVIII, Sebastià Santacana escriu: "En tierras que possehen en el mismo término [Castellví de Rosanes] los señores Dn Mariano Lleopart y el Sor. Dn. Miguel Solá hay un paraje nombrado la Argentera, que en los papeles más antiguos siempre se ha nombrado assí, sin duda porque de allí sacarían la plata los romanos. Yo he visto beneficiar esta mina: sacaron de ella abundancia de alcol y de cobre; y como los mineros no gobernaron bien la mina, se hondió ésta y quedaron muertos y sepultados dos trabajadores. Y dende aquel tiempo no se ha trabajado más en dicha mina".
Les explotacions mineres del segle XIX van interceptar antigues galeries i es va excavar un pou de 114 m de fondària i quasi un quilòmetre de galeries per a seguir els filons mineralitzats i extreure el mineral a la superficie. A començaments del segle XX es van extreure unes 500 tones de mineral ( amb una llei de 81-82% de plom i 0,65 unces per quintar de plata, extretes pel pou mestre, enmig de greus problemes amb l’aqüifer. Es va decidir posteriorment obrir un nou accés al fons de la vall de l’Anoia, a cal Pasteller, al costat de la carretera de Castellví i Gelida, obrint més de 800 m de galeries per enllaçar amb la base del pou mestre i treure el material a peu pla. La mina després de problemes de rendiment a causa de la baixada de preus del plom, va tancar definitivament l’any 1962. En tota la historia documentada de la mina s’han extret 10.000 tones de galena, amb 7500 tones de plom i 5000 kg de plata. A les galeries abandonades hi ha zones inundades per l’aigua i profusió d’espeleotemes ( cristal.litzacions de calcita) per goteig i percolació.

Excursionisme
Ataix és un topònim antic, potser íber, relacionat amb porta o muntanya de la porta, o potser àrab, de contenir, aturar ( http://es.geocities.com/jaquemot/baixllobregat.html ). Totes dues idees s’adiuen molt bé amb la situació geográfica de la serra i del congost de Martorell. És molt recomanable fer un itinerari circular des de Martorell, que pot començar a l’estació del carrilet, passant pel pont del Diable i enfilant-se cap a la muntanya per passar per les restes de fortificacions medievals i pel priorat de Sant genís de Rocafort, del segle XI.
Una excursió per la zona també pot començar pel sud, pujant per Can Sunyer, cap a Valldaina i d’allà per un sender ben senyalitzat cap a Quatre Camins, on podem anar cap a la zona de les Torretes o seguir la carena en direcció al Montgoi i tornar per les mines abandonades, o si tenim esperit de grans recorreguts i grans panoràmiques podem allargar una hora més i arribar fins el punt culminant del Turó del Castell.

Forat de l'Or

2009-04-13T14:53:00.004+02:00

La cova del Forat de l’Or, o de l’Orb segons les fonts, és una cavitat que trobem al costat mateix de la carretera que va a Tremp en el pas de Terradets, una impressionant gorja excavada per la Noguera Pallaresa i que separa el Montsec d’Ares ( a l’oest) del Montsec de Rúbies ( a l’est). El caràcter calcari del Montsec fa que la infiltració de les aigües i la neu precipitades damunt del massís sigui ràpida i hagi produït un carst amb cavitats verticals i horitzontals distribuïdes en diferents nivells del massís; el carst del Montsec és polifàssic i conserva formes molt antigues. La geologia li ha donat un gran potencial de carstificació i aquest ha anat acompanyant el modelat de la serra i l’encaixonament de la xarxa fluvial que la talla a ganivet. El Montsec i el Pas de Terradets, com també el pas de Montrebei, més a l’oest, és una magnífica porta d’entrada al Pallars, que com va escriure Ramon Folch és l’expressió més wagneriana de la nostra alta muntanya. El Forat de l’Or ( o de l’Orb) és una cavitat interessant, que forma part del desguàs actual de les aigües subterrànies del massís. Després de períodes plujosos respon com una surgència càrstica amb gran capacitat d’evacuació. Les aigües que de manera permanent brollen a nivell de riu en temps més secs, en crescuda van reactivant conductes superposats i finalment sorgeixen per la mateixa cavitat, inundant les galeries superiors. El conjunt és una surgència càrstica amb sobreixidors esglaonats, dels quals, la cova del Forat de l’Or és el que anomenem una font temporal, fenomen hidrogeològic que en alguns llocs reb noms força il.lustratius com font mentidera, o font falsa.
Si voleu fer un tast del món subterrani del Montsec hi ha la possibilitat de la visita organitzada a la cova dels Muricecs, des de l’alberg de l’antiga estació del tren de Cellers, o també a la cova Negra de Tragó, a la presa de Canelles ( Noguera ribagorçana), el Forat de l’Or és també explorable quan no hi ha crescuda i, per a esperits més aventurers i cossos habituats a l’exploració espeleològica vertical, és una experiència inoblidable el descens a les gralleres Gran del Corralot i del Boixaguer a les parts més elevades del massís. Vaig passar pel Forat de l'Or, dijous d'aquesta setmana santa, i sortia un cabal no inferior als 600 litres per segon.

L’Estret de Roques

2009-04-11T22:43:00.001+02:00

L’Estret de Roques, és més que un nom evocador per a un geòleg, és el llindar entre dos mons separats per una estreta carena que baixa del Puig de l’Angle i que, travessant el coll de l’estret de Roques, s’enfila pel cordal fins l’ermita de Sant Ramon, al cim del Montbaig, a 292 m sobre el nivell del mar, magnífic mirador del delta, del pla de Barcelona, del Garraf i de la mar catalano-balear. Si des del camí carener mirem cap a l’est, cap a Sant Boi, veurem la vall baixa i l’àpex del delta del Llobregat, retallat pel Montjuïc al fons; és l’espai de la connurbació metropolitana, del continu urbà i del garbuix d’infrastructures viàries a l’entrada sud de Barcelona. Si adrecem ara la vista cap a l’oest el paisatge és muntanyenc, forestal i agrari, amb conreus de cirerers que, si hi passeu ara, a l’abril, els veureu amb tota la seva floració blanca; és el relleu de serrats i valls que formen el sòcol geològic del massís del Garraf , que tanca el paisatge cap a ponent. El punt de l’estret de Roques també és el límit entre les aigües que van al Llobregat, cap a l’est ( Sant Boi) i les que s’apleguen a la riera de Sant Climent, travessen la plana deltaica, cap als antics aiguamolls asssecats de Les Filipines i desemboquen a l’estany del Remolar, és a dir directament a la línea de costa. L’estret de Roques és per tant un llindar paisatgístic de primer ordre entre la ciutat metropolitana i la ruralitat, entre la plana fluvial i la muntanya. Per aquest punt estratègic passava l’antic camí ral que sortia de Barcelona, travessava el riu a Sant Boi, s’enfilava per Begues i Olesa de Bonesvalls cap a Vilafranca i més enllà. Encara es conserven fragments d’aquest camí , paral.lels a la carretera que surt del raval del Bori cap a a Sant Climent i, en arribar al coll el camí queda penjat a les dues bandes pel damunt del traçat nou de la carretera. S’ha conservat, mig amagat dins del bosc, el pas antic encaixat entre les pissarres que formen una petita gorja – l’estret- que ha estat testimoni del pas de viatgers, traginers i bandolers durant secles.