dilluns, 25 d’octubre de 2010

ponts i camins del Baix Llobregat





Durant el mandat del govern del marquès de la Mina a Catalunya es van produir algunes obres d’infrastructura viària importants després de dècades d’abandonament. Com exemple hi ha el cas del pont de Sant Boi que ,mentre va existir el Consell de Cent, va tenir manteniment i es va refer després de moltes ensulsiades per revingudes del riu. Després de la guerra de 1714, desaparegut el Consell de Cent i suprimida tota l’administració territorial catalana anterior al Decret de Nova Planta, el pont ja no es refà i no serà fins el segle XIX que se’n fa un de nou, de fusta, a càrrec de la iniciativa particular. El pont i la barca de Sant Boi, com a infrastructura viària de primer ordre passen, però, a un ordre secundari a partir de la nova via a Vilafranca i cap a Tarragona i Lleida, que des de 1769 passa per Molins de Rei,el seu nou pont i la carretera de l’Ordal.
Carles III en una reial ordre de 10 de juny de 1761 manava posar en marxa un pla radial de camins amb Madrid com a centre. I el 1762 es dicta un reglament per a la conservació i l’ús de camins. Amb el nou destí final de Madrid s’arreglen camins antics de Catalunya, especialment el tram que uneix el Penedès i el Baix Llobregat pel coll de l’Ordal, substituïnt l’antiga via mercadera del camí ral que travessava el riu Llobregat per Sant Boi. El pont de Molins de Rei i el viaducte del Lledoner són les obres d’enginyeria més destacades del moment. Malgrat tot, anys més tard, Alexandre de Laborde, viatger francès, es queixa que a Catalunya és on els camins són pitjors i menys arreglats. Al seu llibre Voyage pittoresque et historique de I'Espagne publica un gravat de l’inacabat viaducte del Lledoner, amb un fantasiós i cabalós riu sota els seus arcs.

Un altre viatger, l’anglès Arthur Young , en el seu “ Tour in Catalonia” de l’any 1787, venint del Pirineu i passant per Montserrat, entra al Baix Llobregat seguint el camí i, després d’uns comentaris no gaire amables sobre Martorell, diu:
“Arribat per fi a un gran camí, construït per compte del rei. La calçada té de 50 a 60 peus d’ample i està protegida a cada costat per un mur de contenció. Els homes que la fan guanyen de 18 a 25 sous diaris i, de més a més, els donen un got de vi si ho fan bé. El camp s’anima, les cases són millors, els conreus, les vinyes, es multipliquen. Ja us adonareu probablement que la gran reputació d’aquesta província ve de les millores que s’han fet a les planes baixes i regades. Caldria fer-ne la distinció, car aquests indrets fèrtils no n’ocupen gaire més de la vuitena part. La resta és coberta de muntanyes Passem pel costat d’un gran molí de paper. Seguim pel mateix camí que s’ajunta amb un altre d’igual amplada que porta a Vilafranca. Girem a l’esquerra i, ens dirigim a barcelona, passant per un pont superb de granit vermell, de 440 passes. És una obra que anuncia la solidesa i la durada, però l’estil és poc elegant, encara que no deu de tenir més de vuit anys. Trobem un gran nombre de carros i de carruatges tirats per bells animals. Tot denota la proximitat d’una gran ciutat. A dues o tres milles es veuen, a cada costat del camí, lluny, enmig dels camps, gracioses torres i boniques construccions de tota mena. Estan llaurant per fer-hi mongetes. El cicle és: 1, cànem; 2, blat; 3, mongetes. Tres collites cada dos anys. Bon aspecte. Un jornal ( un acre anglès, aproximadament) de bona terra de secà ve a valer 500 lliures¸de regadiu, 1000. Llauren amb dues mules aparellades, sense conductor. Les menen amb una corda, com a Anglaterra. El braç de l’arada és prou llarg per a atènyer el cercle de ferro a 9 polzades, sota el jou al qual les mules són enganxades”. (…)
I continua dient: “ No he vist, des que vaig sortir de Paris, una ciutat que projecti al seu voltant una animació tan gran; i quan es pensa que Barcelona no és més que la capital d’una sola província, i que París ho és d’un gran reialme, la diferència és del tot a favor de la primera. El camí que agafem fa honor al rei actual. És un camí que va planejant al llarg de valls estretes i que evita les pujades i les baixades. Algunes palmeres afegeixen per a nosaltres, homes del nord, una nota de novetat al paisatge.”
Arthur Young és agrònom, d’aquí que s’extengui sempre en consideracions agrícoles. Després del seu viatge des dels Pirineus, entrant per Benasc i l’Aran, troba una gran diferència entre la Catalunya interior molt empobrida i el Baix Llobregat, desfent-se en elogis conforme va avançant pel camí i arribant a Barcelona, ciutat que el fascina. Lloa les obres modernes que s’hi han produït, com l’arranjament de camins i el pont de Molins de Rei, que fan honor al rei, però no s’està de denunciar que “ el comerç i la indústria d’aquesta ciutat han resistit la mala disposició que la Cort ha mantingut sempre envers tot Catalunya. Pel seu gran deshonor, els princeps de la casa de Borbó no li han perdonat mai els esforços que va fer per posar al tron un príncep de la casa d’Àustria. El poble està sobrecarregat d’impostos; no entra res a la ciutat que no pagui tributs. Un carregament de 220 ampolles de vi paga 12 pessetes, és a dir, 12 s. anglesos. Ni el pa no n’és exempt. Les cases paguen un fort impost proporcional, que és percebut amb tant de rigor que el més simple engrandiment o la més simple millora es tradueix en un increment del tribut. I això no és tot: la tinença d’armes és encara prohibida a tots els catalans, o sigui que un noble no pot tenir espasa, excepte per gràcia especial o perquè la feina ho faci necessari. La cosa és tan singular que la noblesa cerca el títol de membre del Sant Ofici pel fet que dóna dret a la tal distinció. No faig aquí més que repetir el que m’han dit, esperant que hi haurà error per part dels meus interlocutors: fóra molt greu que els nobles arribessin tan avall, i també ho fóra que el princep els hi forcés després de vuitanta anys d’haver comès una falta que la fidelitat a un príncep, en qui els drets no mancaven, feia en certa manera legítima”.
El viaducte o pont del Lledoner resta avui amagat sota la carretera del port de l’Ordal que el va escapçar sense massa consideracions, i el pont de Molins, de factura neoclàssica, feta amb els gresos vermells ( i no amb granit com diu Arthur Young) subministrats segurament des de la pedrera de Pallejà, al costat de la Roca de l’Adroc, és va ensulsiar l’any 1971, ja que no va poder resistir una riuada a causa de les extraccions d’àrids que van deixar al descobert part dels seus fonaments, construïts amb fusta. Mai no va ser reconstruït, les seves pedres, que es van numerar, les podeu veure “fent bonic” al costat de la carretera BV2002 al seu pas per Sant Vicenç dels Horts.
Les obres de la carretera de l’Ordal i la construcció del pont de Lledoner, que es va dilatar molt en el temps, van ser pagades en gran part pel peatge. Abans de pujar el port, venint de Vilafranca i en el terme de Subirats hi ha un indret que encara avui porta un nom ben significatiu “el Pago”, lloc on hi havia l’homòleg del que avui són les barreres de peatge de Martorell. Ja veieu que en qüestió d’infrastructures a Catalunya, no hi ha res de nou sota el sol…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada