En Ponis, guia i geni del lloc de les coves de Collbató

Feia alguns mesos que no ens veiem. La darrera vegada ens el vam trobar, el Bernat i jo, pel camí de la cova Gran, arreglant una antiga cisterna, ara plena de pedres. Altres vegades me’l trobava refent un marge de pedra seca o cercant aquells bocins del passat que semblava atreure com si fos un iman. Aquell dia li va donar al Bernat un tros de metralla de quan la guerra i vam parlar del nostre amor en comú: les coves de Collbató. Quan jo corria més per Collbató pujava a veure’l a dalt de la cova del Salnitre on sovint el trobava en plena classe magistral dirigint un grup de visitants, explicant llegendes de tota la vida acabades d’inventar o fent anar els milions d’anys amb alegria i generositat.
La setmana passada vaig tornar a Collbató i vaig anar cap a les coves. Un cartell amb la seva foto a la paret i anunciant un homenatge em va fer donar un salt al cor. Vaig preguntar el perquè d’aquell acte i em vaig trobar una resposta amb veu entretallada i mirada que s’anava fent humida: En Ponis havia mort el 4 d’agost d’una malatia sobtada. El coneixia des que vaig aparèixer per allà l’any 1985. S’obrien al públic altre cop les coves del Salnitre i el Servei Geològic de Catalunya ( ara IGC) m’havia encarregat un estudi sobre els continguts per a l’educació ambiental i el turisme de divulgació geològica. M’hi vaig passar moltes hores, moltes d’elles nocturnes, recorrent aquells passadissos subterranis, recollint mostres i interpretant el registre sedimentari. A vegades em deixava les claus de la porta i estava ben sol en aquell món subterrani i em sentia un privilegiat de gaudir en solitari d’aquells llocs immòvils i silenciosos. A vegades el Ponis em feia companyia, m’ajudava a traginar les mostres, escoltava les meves dissertacions geològiques, m’explicava coses dels racons més amagats, m’ensenyava troballes seves, desxifràvem gravats i escrits antics a les parets de la cova… Sempre col.laborava quan li portava grups de gent per a ensenyar la cova i em deixava fer de guia. Va prestar tota la seva col.laboració en la commemoració del centenari de la visita de E.A.Martel a les coves l’any 1896. Un dia, ens vam colar entre els blocs de la sala de la Catedral i allà sota vam trobar uns fulls de diari de la Veu de Catalunya de l’any 1924, que segurament estaven destinats a embolicar les mostres arqueològiques durant els treballs que J. Colomines va dur a terme aquell any, durant els quals va identificar allà la ceràmica cardial neolìtica que se’n va dir “montserratina”. -Això és una peça de museu com les peces que s’hi embolicaven, em va comentar. Estaria bé que algun dia compartissin vitrina les restes de ceràmica o de treballs en òs del neolìtic i el full de diari destinat a embolicar-les i que , abandonat sobre el terra de la cova, va estar-hi 60 anys en un punt estret i fora del trajecte habitual.
Compartíem la preocupació per la malatia verda de la cova, l'efecte contaminant de l'habilitació turística, en especial per una il.luminació no adequada al medi. Va seguir amb atenció els estudis sobre climàtica subterrània i sobre l’impacte ambiental de les visites i la il.luminació que vaig dur a terme els anys noranta, i més tard els que van fer unes investigadores de la UPC.
La notícia de la seva mort m’ha deixat tan trasbalsat com va trasbalsar tot Collbató. En Josep Matalonga, Ponis, era tot un personatge, digne hereu de la tradició trisecular de guies de cova de Collbató i serà recordat com a guia i geni del lloc de les coves del Salnitre de Collbató.