Francesc Vicens, l'autor d' "Avencs i coves".

Fa pocs dies, a Solsona, es va fer una jornada d'homenatge a Lluís Marià Vidal, dins el Congrés d'Història de la Mineria,  i vaig tenir l'ocasió de parlar sobre els orígens de l'espeleologia catalana i dels primers paradigmes de les ciències del carst. Vaig deixar el meu discurs en un punt en que, acabada l'espeleologia pionera, començava el fil de continuïtat que ens ha portat als nostres dies, just quan les exploracions es fan més col.lectives i apareixen els primers clubs, que després de la guerra del 36-39 tindran la seva màxima expressió en el Grup d'Exploracions Subterrànies del CMB.

Em diuen que ha mort als 90 anys en Francesc Vicens ( 1927-2018), fundador del GES  i autor del primer manual d'espeleologia en català, editat l'any 1958 per l'editorial Selecta. És un llibre que conservo en un lloc d'honor de la meva biblioteca del carst, ja que la seva influència en les successives generacions d'espeleòlegs, si més no fins la meva,  ha estat fonamental.

Al seu llibret "Avencs i coves", explica l'exploració del seu primer avenc :
"Era el3 de juny del 1945. Recordo molt bé l'excitació amb que el dia abans vam preparar el nostre equipament individual i el deler amb què ens apropàrem a l'avenc. Per primera vegada trepitjàvem les calcàries de Garraf tantes vegades imaginades a través dels textos de Font i Sagué. Ascendírem per la vall de Joan seguint les passes del nostre mestre, el doctor Nadal Llopis, avui catedràtic de geologia a la Universitat d'Oviedo. Fèiem preguntes sobre la formació d'aquell paisatge tan estrany, que durant els anys següents arribaria a fer-se'ns familiar, i escoltàvem les explicacions sobre l'evolució del karst de Garraf."

A la foto el veiem a l'avenc de la Ferla, l'any 1949, en una exploració del GES amb en Josep M. Thomas, en Joaquim Montoriol i altres companys. Era l'època de les expedicions pesades, no només pel material emprat, sinó per la concepció expedicionària clàssica de l'època.
Descansi en pau.

Cova de can Sadurní. Processos deposicionals i antròpics al registre holocè.

  Article al darrer número del Boletín Geológico y Minero: Boletín Geológico y Minero, 129 (1/2): 251-284

 Procesos deposicionales y antrópicos en el registro holoceno de la Cova de Can Sadurní (Begues, Barcelona):... by Josep M Cervelló on Scribd

Chronostratigraphy in karst records from the Epipaleolithic to the Mid/Early Neolithic (c. 13.0–6.0 cal ka BP) in the Catalan Coastal Ranges of NE Iberia: environmental changes, sedimentary processes and human activity

Darrera publicació al Journal Quaternary Science Reviews/vol/186.

   Chronostratigraphy in karst records from the Epipaleolithic to the Mid/Early Neolithic (c. 13.0–6.0 cal ka... by Josep M Cervelló on Scribd

Noel Llopis LLadó. 50 aniversari de la seva mort.

El 14 de febrer de 1968, ara fa 50 anys, Noel Llopis Lladó moria, als 57 anys d’edat, en un accident de cotxe a la tristament coneguda cruïlla de carreteres de Quatre Camins, on abans es creuaven la carretera que venia del pont de Molins de Rei per enfilar-se cap al Port d’Ordal i cap a Vilafranca, i la carretera que ressegueix la riba dreta del Llobregat i travessa Sant Vicenç dels Horts, Pallejà i cap a Martorell. Va ser una mort en acte de servei, tornant d’una sortida de camp. En el cotxe portava el martell i altres estris del geòleg de camp, el sac amb les mostres, mapes, la llibreta... En aquella època Llopis ja era catedràtic de geologia a la universitat de Madrid, però mantenia l’interès per la recerca geològica a Catalunya, especialment pel que fa a les serres i depressions costaneres, allò que en la seva tesi doctoral havia definit com “els Catalànids”.
Els geòlegs del carst de la meva generació ja no el vam poder conèixer personalment però els nostres inicis dins la recerca van estar marcats per les lectures dels seus treballs i per l’ombra constant de la seva obra, que ens acompanyava per avencs i coves que ell ja havia estudiat i recorregut uns anys abans: Sant Llorenç del Munt, Garraf, Montserrat... Conservo mapes de l’editorial Alpina d’aquella època on llegíem les seves notes geològiques i els catàlegs de cavitats situades sobre el mapa; va ser el seu llegat per als qui volguessin seguir la seva traça i tots els treballs espeleològics dels anys setanta van plens de la seva visió sobre el carst. La combinació de recerca acadèmica i d’alt nivell intel.lectual amb l’esperit divulgador i la seva especial habilitat per a traslladar els conceptes més abstractes a esquemes i dibuixos entenedors van ser un veritable fil d’Ariadna que ens va conduir als nous conceptes i a la nova epistemologia del carst a finals dels 70 i especialment a partir dels 80 del passat segle. Els nous paradigmes sobre la hidrogeologia, la sedimentologia i l’evolució dels carsts que estudiem avui amb l’ajut de recursos inconcebibles en l’època de Llopis, arrelen en moltes de les seves concepcions científiques. Hi arrelen i les superen, fins i tot les contradiuen, però sense que les velles idees siguin un obstacle per a l’avanç científic, com a vegades passa.
L’any 2011, en el centenari del seu naixement vaig escriure unes ratlles biogràfiques que vull recuperar parcialment ara i aquí:


Noel Llopis Lladó va ser un bon fruit d’allò que es va anomenar l’Escola Catalana de Geologia, científics amb una sòlida formació universitària ( llavors amb la llicenciatura de Ciències Naturals), que completaven la seva formació amb els recursos i les col.leccions del Museu de Geologia del Seminari Conciliar de Barcelona i que procedien dels entorns excursionistes i coneixien el territori des de l`òptica de la cultura excursionista que havia conformat el seu caràcter i inquietuds des de ben jovenets. Amb aquestes condicions Llopis va ser un bon geòleg de camp i un brillant cartògraf, que combinant amb la seva habilitat pels dibuixos sintètics, blocs diagrames, perfils geològics, etc., feien que les seves publicacions científiques tinguessin una gran potència gràfica. Va ser autor d’unes 200 publicacions , des de l’any 1933 a la seva mort, l’any 1968, i més enllà ja que fins el 1970 es van publicar alguns treballs inèdits i un llibre sobre carst. Fou precisament en aquesta especialitat on Llopis va ocupar un lloc de referència per a l’espeleologia, les seves aportacions a Sota Terra II, l’any 1935, resituen els coneixements espeleològics de l’època inicial de Font i Sagué i de Faura i Sans recollits en el primer volum de Sota Terra, del Club Muntanyenc, l’any 1909. Llopis Lladó també era membre del Club Muntanyenc, ara Club Muntanyenc Barcelonès ( 1931), on confluiren personatges com Ramir de Semir, el zoòleg F. Español, el paleontòleg F. de Villalta i altres al costat del geòleg Llopis Lladó, cosa que li va donar al nou impuls de l’espeleologia catalana un carácter científic i pluridisciplinar. D’aquesta època són els primers treballs geològics i espeleològics de Llopis entre els quals destaquen els dedicats a Garraf i a Sant Llorenç del Munt .
La guerra ve a estroncar tota aquesta empemta generacional i Llopis s’exilia a Andorra on aprofitarà per fer el mapa geològic d’Andorra 1:50.000. Acabada la guerra torna a Barcelona i va ser jutjat pel Tribunal de Responsabilidades Políticas, sent sancionat a cinc anys d’inhabilitació. Van ser anys de moltes privacions econòmiques, de fer feines d'auxiliar no remunerades que el permetien estar en contacte amb la geologia i plantejar la seva tesi doctoral sobre la morfoestructura dels Catalànids, obra de referència pel que fa al coneixement de les serres i depressions litorals catalanes, entre elles l’àmbit de la vall baixa del Llobregat i muntanyes adjacents. D’aquells anys també són obligada referència els treballs sobre el carst de Garraf i sobre els conglomerats del marge meridional de la depressió de l’Ebre ( Montserrat, Sant Llorenç del Munt…) .
Cal destacar també la participació de Llopis Lladó en la fundació de l’Editorial Alpina i la seva col.lecció de cartografia excursionista, que fins fa pocs anys encara portava el segell original de Llopis lladó. Vaig tenir l’oportunitat, l’any 1995, de rebre l’encàrreg de l’editorial d’actualitzar bona part de la col.lecció, ara amb el suport de la cartografia informática, i vaig tenir l’ocasió d’estudiar i valorar la gran aportació que va fer Llopis Lladó amb mitjans exclussivament manuals, creant un estil propi i un discurs divulgatiu que va sentar les bases de molts dels coneixements populars sobre els paisatges i la geologia de Catalunya i que va actualitzar els catàlegs de coves i avencs, ara situats i numerats sobre el mapa, característica distintiva que l’editorial ha conservat fins les edicions més actuals.
Passada la quarantena política imposada pel franquisme, l’any 1948 Llopis pot participar en unes oposicions i es nomenat catedràtic de Geografia Física a la Universitat d’Oviedo, on es trasllada i on va estar durant onze anys. Allunyat de Catalunya on les coses no li havien estat fàcils i on s’havia trobat amb unes relacions personals marcades per la seva actitud de no haver participat en la defensa de la República, a diferència de molts dels seus companys del món excursionista, a Oviedo eclosionen els vessants més pedagògics de Llopis i organitza un equip al seu voltant en un lloc on no hi havia tradició geològica. Funda un institut de geologia aplicada i diverses revistes, entre elles Speleon, la revista d’espeleologia científica on desenvoluparan els seus primers treballs molts representants de l’espeleologia de postguerra, entre ells molts catalans com Joaquim Montoriol. Llopis no deixa mai d’interessar-se per la geología i el carst de Catalunya, els seus treballs sobre el seu país continuen, alternats amb les seves aportacions a la geologia càntabro-asturiana. Unint dos dels seus àmbits de recerca, els Pirineus i el carst, va tenir l’ocasió amb la descoberta del complexe subterrani de la Pedra de Sant Martí, al massís navarrès de Larra, a començaments dels 50’, de participar en el seu estudi. La seva recerca encara avui és valorada pels geòlegs que s’han plantejat la complexitat geológica, la hidrogeologia i la historia evolutiva d’aquest gegantí sistema càrstic que va ser durant molts anys rècord mundial per les seves dimensions.
L’any 1960 guanya la cátedra d’Estratigrafia de la Universitat de Madrid, ciutat on desenvoluparà també una gran tasca universitària i a l’Institut d’investigació “Lucas Mallada”. Sent catedràtic a Madrid, però encara molt vinculat a Catalunya i a la seva geologia té un accident mortal de trànsit en una sortida de camp a Sant Vicenç dels Horts, tot estudiant les serres litorals en el sector de la vall baixa del Llobregat. L’any 1968 la xarxa de carreteres a la comarca del Baix Llobregat era, amb una mica d’asfalt pel damunt, la mateixa del segle XVIII. A Quatre Camins es creuaven ortogonalment ( sense passos elevats ni rotondes) l’antiga carretera de Madrid que sortia de Barcelona ( N-II), anava fins a Molins de Rei , creuava el riu pel pont de Carles III i girava cap a Pallejà i cap a Martorell, la que seguía cap el port de l’Ordal ( N-340) i la que va de Sant Vicenç dels Horts a Sant Boi de Llobregat seguint la riba dreta del riu ( BV2002). No hi havia l’autopìsta, ni l’autovia i les carreteres passaven per l’interior de les poblacions. Quatre Camins era un punt negre d’aquesta xarxa viària, un punt fatídic on sovint hi havia accidents, tan mortals com el que, la tarda del 14 de febrer de 1968, va acabar amb la vida de Noel Llopis Lladó.
La seva mort va deixar en un gran estat d’orfandat la carstologia. La seva esquela, una de les poques publicades en català a la Vanguardia en aquells anys de dictadura franquista, va commocionar tots els àmbits universitaris, espeleològics i excursionistes. Mai més hem tingut un geòleg que congregués tots aquests móns a casa nostra. Els seus treballs encara són citats a les bibliografies de les publicacions especifiques, la seva capacitat de síntesi i la seva intuició científica van constituir un model per a molts, malgrat que sovint anava més enllà en les seves conclusions i es precipitava. Era vehement i un xic arrogant, sovint amb dificultats de relacions humanes dins del seu ram, però ningú podía discutir la seva capacitat intel.lectual, i la claretat de la seva exposició. Un aspecte important de Noel Llopis Lladó va ser l’interès divulgador de la seva obra de gran diversitat temática, de gran rigor per a experts però que també va voler acostar a públics més generals, especialment dins del món de l’excursionisme a través de guies i mapes.

A la foto el veiem baixant a l'avenc dels Esquirols, a l'Ordal, l'any 1935 o 1936, en els anys del Club Muntanyenc Barcelonès. Foto de l'Arxiu Fotogràfic del CEC.

I Congrés Basco-navarrès d'Espeleologia, any 1956. A la foto la plana major de l'espeleologia d'Euskalerria i de Catalunya. A la foto en Llopis Lladó assegut a primera filera i dins el grup, la delegació catalana que l'acompanyava: M. Julivert, J.M. Thomas , J. Montoriol, Mª L. Thomas, J. Assens, J.M. Fontboté, E. Boixadera, Ll. Solé Sabarís, O. Andrés, J.M. Torras, J.M. Anglada, Ll. Muntàn i P. Serrano.

La senyora de les muntanyes. Lo Forat Negre de la Roca de les Set Comelles.

Capturo aquest video de l'espeleobloc. Fa anys, en Joan López, de la universitat de Lleida, que dirigía les excavacions en aquesta cavitat, em va trucar i em va proposar de treballar-hi per donar la meva visió de geòleg. Vaig poder visitar la cavitat mentre encara hi havien totes les restes funeràries i vaig proseguir després que fossin extretes. El jaciment estava situat sobre el rebliment d'un antic gorg, al peu del pou. Argiles de decantació fina i alguns fractes del sostre molt angulosos, omplien la que havia estat una petita zona negada d'aigua i damunt , tancant la seqüència de dessecació hi havia un nivell estalagmític, ple de nius de perles de les cavernes. Els cossos els havien situat al damunt i, amb el temps els òssos havien quedat coberts d'una milimétrica planxeta estalagmítica de color fosc.

      

Al voltant del Born

Les famílies a vegades guarden coses ben interessants. Remenant per les golfes dels meus sogres, on s’ acumulen segles de nissaga santboiana, em trobo, embolicat d’una bona capa de pols, aquest llibre: Elementos de fortificación, traducció al castellà d’una obra de Le Blond, mestre de matemàtiques, en una edició de 1776. És una obra d’arquitectura i enginyeria militar, segons els preceptes francesos del segle XVIII que ens va tocar de patir als catalans del 1714. Us ofereixo un fragment del capítol dedicat a les ciutadelles, on s’explica la seva funció i la seva relació- agressiva- amb la ciutat o Plaza que havia estat conquerida i ocupada. VII. De las Ciudadelas. 120. Llámase Ciudadela una pequeña fortaleza situada en el recinto de una Plaza, parte dentro de ella, y parte hácia la campaña, con objeto á aumentar la defensa, y contener en la obediencia y respeto á los habitantes. Las Ciudadelas tienen ordinariamente 4,5, y á lo mas 6 baluartes, y son casi siempre de figura regular, menos quando están situadas sobre terreno de poca extensión, ó de difícil acceso, como la de Besanzon. La Plaza ha de quedar abierta sin muralla ni parapeto por parte de la Ciudadela para que esta la domine, y los habitantes no puedan cubrirse contra su fuego; por razón debe fortificarse la Ciudadela con mas cuidado que la Plaza, pues de otra suerte la atacaría primero el enemigo, y haciéndose dueño de ella, no podría resistir la Plaza; pero aunque esta se gane es necesario formar nuevo sitio contra la Ciudadela. Entre la Ciudad y Ciudadela no debe quedar edificio alguno al alcance del fusil: este espacio se llama esplanada, y sirve para que nadie pueda acercarse á la Ciudadela sin ser descubierto. Las Ciudadelas no se construyen en medio de las Ciudades, porque en caso de tumulto, ó desorden de los habitantes, no podrían ser socorridas. Algunas veces se colocan enteramente fuera de la Plaza, en cuyo caso se unen á ella con algunas líneas, ú otras obras de comunicación. La Ciudadela debe situarse en el terreno mas elevado de la Plaza, para que domine sus fortificaciones; atendiendo también á que ni el enemigo, ni los habitantes puedan cortarle el agua.

La Ciutadella de Barcelona va ser construïda després de l’11 de setembre de 1714, entre el 1716 i 1718, per tal d’atenallar, juntament amb el Castell de Montjuïc, la ciutat rebel. La Ciutadella sempre va ser odiada pel seu paper de vigilant militar de la ciutat i per ser el lloc on s’empresonava la gent i on es feien, a l’esplanada, les execucions. Va durar més d’un segle, fins que a mitjans del XIX va anar creixent la reclamació ciutadana de la seva demolició. Finalment, l’any 1878 la Ciutadella va ser enderrocada, conservant algún edifici emblemàtic, com l’Arsenal, on avui hi ha- oh paradoxa!- el Parlament de Catalunya. Més tard els terrenys van servir per a l’Exposició del 1888 i guanyada com espai verd, de lleure i de cultura per a Barcelona. Per a la construcció de la caserna i els baluards, bona part del barri de la Ribera va ser destruït per tal de garantir l’espai obert que la Ciutadella demanava, sense cap edifici a tir de fusell, és a dir l’esplanada “para que nadie pueda acercarse á la Ciudadela sin ser descubierto”. Els veïns, en sabem els noms, els seus oficis, les cases on vivien…, van ser obligats a tirar a terra ells mateixos les cases i a marxar. Sota el mercat del Born va aparèixer bona part d’aquell barri ,amb les marques intactes de la repressió borbónica. Ara que estem a punt d’inaugurar aquest espai com a part del memorial 1714, els veïns del barri han fet una acció inèdita: han penjat pancartes als balcons dels seus habitatges amb els cognoms de les famílies que van ser expulsades de la Ribera ara farà 300 anys; un homenatge commovedor.

90 anys de la visita d'Einstein a Catalunya

Avui 22 de febrer fa 90 anys que Albert Einstein i la seva dona Elsa arribaven a Barcelona convidats per amics i col.legues catalans. Venia a establir contactes amb els ambients científico-tècnics catalans, vinculats a l’escola industrial i a la universitat i a exposar la seva teoria de la Relativitat. La Mancomunitat de Catalunya es va fer càrrec de les despeses i va pagar 3500 pessetes per les conferències. Aa fotografia següent el podem veure a l'Escola Industrial de Barcelona, el dia 26 de febrer de 1923.

Ningú, però no va anar a esperar-lo a l’estació del tren i els Einstein van anar a cercar l’Esteve Terradas que no era a casa i després van provar de trobar en Casimir Lana i finalment van tenir sort amb en Rafael Campalans. Campalans va fer de veritable amfitrió de tota la visita i va preparar alguns àpats a l’il.lustre convidat. Van parlar de ciència, és clar, però també es va interessar per la cultura catalana i Rafael Campalans el va situar dins el moment polític català, d’alta tensió nacional i social ( deu dies després de la marxa d’Albert Eisntein de Catalunya es va produir l’assassinat del dirigent sindicalista Salvador Seguí, el Noi del Sucre,tirotejat per sicaris de la patronal pels carrers de Barcelona, el setembre d’aquell mateix any el general Primo de Rivera feia un cop d’estat i proclamava la seva dictadura i Francesc Macià, acompanyat de Ventura Gassol i la direcció d’Estat Català marxaven cap a l’exili). Campalans va explicar a Einstein perquè a Catalunya es podia ser socialista i nacionalista a la vegada, Einstein sorprès per l’aparent paradoxa li va sugerir que prescindís d’aquest terme funest, ja que no era aplicable a la lluita de les minories nacionals oprimides, ja que era imposible evitar la connotació dominant de la paraula: la del nacionalisme conservador i imperialista que havia caracteritzat la política alemanya. Poc després de la seva visita a Catalunya, Einstein va dimitir del Comitè de Cooperació Intel.lectual de la Societat de Nacions, per la seva incapacitat d’oposar-se a les grans potències. Segons alguns testimonis de l’època, Einstein va dimitir per la “Katalonischen Frage”, la •qüestió catalana”. La carta de dimissió d’Einstein conté aquest fragment significatiu del seu pensament: “ la Comissió ha afavorit una repressió de les minories culturals del diferents països en crear en aquests unes” comissions nacionals” amb la missió que fossin el pont entre els intel.lectuals i els estats corresponents. Amb la qual cosa renuncia a ser suport moral d’aquestes minories nacionals que resulten oprimides.” El 25 de febrer, juntament amb Ventura Gassol van visitar el monestir de Poblet, llavors, en bona part, en ruïnes. Aquell monestir havia inspirat a Ventura Gassol el seu poema “Les tombes flamejants” que havia publicat aquell mateix any: Fou una pàtria. Va morir tan bella, que mai ningú no la gosà enterrà; damunt de cada toma un raig d’estrella sota de cada estrella un català. Tan a la vora de la mar dormia aquella son tan dolça de la mort, que les sirenes dia i nit oïa com li anaven desvetllant el cor. Un dia es féu una claror d’albada i del fons de la tomba més glaçada fremí una veu novella el cant dels cants: –Foc nou, baixa del cel i torna a prendre. Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra, o Pàtria de les tombes flamejants!

El grup que va fer la visita a Poblet, retratats al claustre, va ser: Albert Einstein i la seva dona Elsa , Ventura Gassol ( assegut al claustre), Rafael Campalans i Bernat Lassaleta, a la dreta i en Casimir Lana que va fer la foto. Rafael Campalans, era enginyer industrial especialista en termodinàmica, mecànica i electrònica, fundador de la Unió Socialista de Catalunya, era en aquella època director de l’Escola del Treball i secretari general d?Ensenyaments Tècnics i Professionals de la Mancomunitat de Catalunya. En Casimir Lana, enginyer d’origen aragonès, professor de l’Escola Industrial de Barcelona, va conèixer Albert Einstein a Alemanya, l’any 1920, va ser traductor de l’alemany d’obres científiques i tècniques. Va ser polític republicà i diputat per Osca a les Corts de Madrid escollit l’any 1931. Es va exiliar a l’Argentina, l’any 1939. Bernat Lassaleta, d’origen valencià, també era enginyer industrial, professor de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, catedràtic de metal.lúrgia general i tecnologia elèctrica. Havia estat jugador del primer equip del FC Barcelona. A la foto de la temporada 1902-03 el veiem assegut a l’extrem dret de la foto. Dos llocs més cap a l’esquerra hi ha en Hans Gamper, jugador i fundador del club, que patiria pena desterramenti l’any 1925 després d’una monumental xiulada a l’himne espanyol a l’estadi de les Corts, motiu pel qual la dictadura de Primo de Rivera va clausurar el camp. Quan Gamper va poder tornar a Barcelona se li va impedir, per part de les autoritats de la dictadura, qualsevol relació amb el club i va caure en una profunda depressió, agreujada per les pèrdues econòmiques del crac de 1929. L’any 1930 es va suïcidar.

Un altre personatge molt vinculat amb la visita d’Einstein de l’any 1923 va ser Esteve Terradas, enginyer, físic i matemàtic, professor de l’Escola del Treball i de la universitat de Barcelona i d’altres. L’any 1911 havia fundat la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans. Tots ells estaven entre els 30 i 40 anys d’edat. Einstein era una mica més gran, en tenia 44. Einstein sempre va quedar lligat per motius d’amistat i de profund respecte amb Catalunya, diuen alguns biògrafs que li agradava escoltar música popular catalana. Si avui ens visitès veuria que persisteix aquella vella Katalonischem Frage i que és ben viva i esclatant al carrer i a l’opinió pública. Veient el procés que hem emprès i la determinació en exercir el dret a decidir, segurament tornaria a dir: Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat.