Fa 125 anys que es va publicar CANIGÓ, de Jacint Verdaguer. El poema “Canigó”, dedicat “als catalans de França”, és l’epopeia pirinenca per excel.lència, un llarg relat fill de l’excursionisme i la seva cultura. És també el més gran poema geològic escrit en llengua catalana. Sorprèn la visió geológica que impregna tot el poema Canigó, on es reflecteixen les teories i algunes controvèrsies del moment. Verdaguer, per exemple, situa clarament l’origen del riu de La Garona, les seves fonts, a la serralada de la Maladeta i a les seves geleres. Ho diu ben clar al Cant de la Maleïda: “Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare”. És precisament a conseqüència de la captura subterrània càrstica de les aigües de la capçalera de l’Éssera que, abandonant la seva conca, reapareixen a l’Artiga de Lin, a les fonts de Ueths de Joeu, formant la capçalera més alta de la ribera de la Garona. Així aigües que, caigudes en forma de neu, acumulades com a gel a la glacera de l’Aneto i fosses més avall a les molleres d’Aigualluts, són engolides sota terra, travessen la divisòria hidrogeogràfica fonamental pirinenca entre la conca atlántica i la mediterrània i, per la Garona arriben a l’estuari de la Gironda de Burdeus. L’any 1886 això només era una hipòtesi, negada per Emile Belloc després d’una experiència fallida de traçat d’aigües subterrànies amb serradures i negada també per geòlegs de prestigi com Lluís Marià Vidal, sostinguda per altres com Marià Faura i Sans i demostrada per l’espeleòleg occità Norbert Casteret que, incitat i subvencionat per Eduard Alfred Martel, pare de l’espeleologia europea, l’any 1931 va abocar 60 kg de fluoresceïna a la pèrdua d’Aigualluts i va tenyir de verd tota la Garona, de l’Artiga de Lin fins a més avall de Pont de Rei.
Pel que fa a les teories sobre la formació de l’orògen pirinenc, hi ha uns bells versos sobre l’alçament del plutó granític de la Maladeta i l’esforç tectònic que va significar, sempre dins una perspectiva catastrofista:
“quins crits més horrorosos degué llançar la terra
Infantant en ses joves anyades eixa serra!
Que jorns de pernabatre!, que nits de gemegar,
Per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes,
Del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,
Com ones de la mar!”.
I per acabar, uns versos del Cant II, Flordeneu, que expliquen de la manera més poética el senzill goteig de l’aigua dins d’una cova formant lentament una translúcida estalactita:
“y en les coves de marbre, allí á la vora,
los degotiços ploradors de l'aygua
com enfilall de llevantines perles
que dins aygueres de cristall s'esgrana,”
Disfruteu del poema : http://www.revistakatharsis.org/anto-esencial/verdaguer/Jacint%20Verdaguer%20-%20Canig%F2.pdf
A les fotos: portada de la primera edició de CANIGÓ, Casteret amb els bidons de fluoresceïna a la capçalera de l'Éssera, esquemes geològics del trasvàs medierrani-atlàntic ( esquema antic de Casteret i el de Cervelló/Freixes publicat a Història Natural dels Països Catalans, vol II) i visió de l'Aneto des del pla d'Aigualluts amb l'engolidor de les aigües en primer terme.
