CANIGÓ, un poema geològic

Fa 125 anys que es va publicar CANIGÓ, de Jacint Verdaguer. El poema “Canigó”, dedicat “als catalans de França”, és l’epopeia pirinenca per excel.lència, un llarg relat fill de l’excursionisme i la seva cultura. És també el més gran poema geològic escrit en llengua catalana. Sorprèn la visió geológica que impregna tot el poema Canigó, on es reflecteixen les teories i algunes controvèrsies del moment. Verdaguer, per exemple, situa clarament l’origen del riu de La Garona, les seves fonts, a la serralada de la Maladeta i a les seves geleres. Ho diu ben clar al Cant de la Maleïda: “Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare”. És precisament a conseqüència de la captura subterrània càrstica de les aigües de la capçalera de l’Éssera que, abandonant la seva conca, reapareixen a l’Artiga de Lin, a les fonts de Ueths de Joeu, formant la capçalera més alta de la ribera de la Garona. Així aigües que, caigudes en forma de neu, acumulades com a gel a la glacera de l’Aneto i fosses més avall a les molleres d’Aigualluts, són engolides sota terra, travessen la divisòria hidrogeogràfica fonamental pirinenca entre la conca atlántica i la mediterrània i, per la Garona arriben a l’estuari de la Gironda de Burdeus. L’any 1886 això només era una hipòtesi, negada per Emile Belloc després d’una experiència fallida de traçat d’aigües subterrànies amb serradures i negada també per geòlegs de prestigi com Lluís Marià Vidal, sostinguda per altres com Marià Faura i Sans i demostrada per l’espeleòleg occità Norbert Casteret que, incitat i subvencionat per Eduard Alfred Martel, pare de l’espeleologia europea, l’any 1931 va abocar 60 kg de fluoresceïna a la pèrdua d’Aigualluts i va tenyir de verd tota la Garona, de l’Artiga de Lin fins a més avall de Pont de Rei.
Pel que fa a les teories sobre la formació de l’orògen pirinenc, hi ha uns bells versos sobre l’alçament del plutó granític de la Maladeta i l’esforç tectònic que va significar, sempre dins una perspectiva catastrofista:
“quins crits més horrorosos degué llançar la terra
Infantant en ses joves anyades eixa serra!
Que jorns de pernabatre!, que nits de gemegar,
Per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes,
Del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,
Com ones de la mar!”.
I per acabar, uns versos del Cant II, Flordeneu, que expliquen de la manera més poética el senzill goteig de l’aigua dins d’una cova formant lentament una translúcida estalactita:
“y en les coves de marbre, allí á la vora,
los degotiços ploradors de l'aygua
com enfilall de llevantines perles
que dins aygueres de cristall s'esgrana,”
Disfruteu del poema : http://www.revistakatharsis.org/anto-esencial/verdaguer/Jacint%20Verdaguer%20-%20Canig%F2.pdf

A les fotos: portada de la primera edició de CANIGÓ, Casteret amb els bidons de fluoresceïna a la capçalera de l'Éssera, esquemes geològics del trasvàs medierrani-atlàntic ( esquema antic de Casteret i el de Cervelló/Freixes publicat a Història Natural dels Països Catalans, vol II) i visió de l'Aneto des del pla d'Aigualluts amb l'engolidor de les aigües en primer terme.