dimarts, 21 de juny del 2011

CANIGÓ, un poema geològic






Fa 125 anys que es va publicar CANIGÓ, de Jacint Verdaguer. El poema “Canigó”, dedicat “als catalans de França”, és l’epopeia pirinenca per excel.lència, un llarg relat fill de l’excursionisme i la seva cultura. És també el més gran poema geològic escrit en llengua catalana. Sorprèn la visió geológica que impregna tot el poema Canigó, on es reflecteixen les teories i algunes controvèrsies del moment. Verdaguer, per exemple, situa clarament l’origen del riu de La Garona, les seves fonts, a la serralada de la Maladeta i a les seves geleres. Ho diu ben clar al Cant de la Maleïda: “Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare”. És precisament a conseqüència de la captura subterrània càrstica de les aigües de la capçalera de l’Éssera que, abandonant la seva conca, reapareixen a l’Artiga de Lin, a les fonts de Ueths de Joeu, formant la capçalera més alta de la ribera de la Garona. Així aigües que, caigudes en forma de neu, acumulades com a gel a la glacera de l’Aneto i fosses més avall a les molleres d’Aigualluts, són engolides sota terra, travessen la divisòria hidrogeogràfica fonamental pirinenca entre la conca atlántica i la mediterrània i, per la Garona arriben a l’estuari de la Gironda de Burdeus. L’any 1886 això només era una hipòtesi, negada per Emile Belloc després d’una experiència fallida de traçat d’aigües subterrànies amb serradures i negada també per geòlegs de prestigi com Lluís Marià Vidal, sostinguda per altres com Marià Faura i Sans i demostrada per l’espeleòleg occità Norbert Casteret que, incitat i subvencionat per Eduard Alfred Martel, pare de l’espeleologia europea, l’any 1931 va abocar 60 kg de fluoresceïna a la pèrdua d’Aigualluts i va tenyir de verd tota la Garona, de l’Artiga de Lin fins a més avall de Pont de Rei.
Pel que fa a les teories sobre la formació de l’orògen pirinenc, hi ha uns bells versos sobre l’alçament del plutó granític de la Maladeta i l’esforç tectònic que va significar, sempre dins una perspectiva catastrofista:
“quins crits més horrorosos degué llançar la terra
Infantant en ses joves anyades eixa serra!
Que jorns de pernabatre!, que nits de gemegar,
Per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes,
Del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,
Com ones de la mar!”.
I per acabar, uns versos del Cant II, Flordeneu, que expliquen de la manera més poética el senzill goteig de l’aigua dins d’una cova formant lentament una translúcida estalactita:
“y en les coves de marbre, allí á la vora,
los degotiços ploradors de l'aygua
com enfilall de llevantines perles
que dins aygueres de cristall s'esgrana,”
Disfruteu del poema : http://www.revistakatharsis.org/anto-esencial/verdaguer/Jacint%20Verdaguer%20-%20Canig%F2.pdf

A les fotos: portada de la primera edició de CANIGÓ, Casteret amb els bidons de fluoresceïna a la capçalera de l'Éssera, esquemes geològics del trasvàs medierrani-atlàntic ( esquema antic de Casteret i el de Cervelló/Freixes publicat a Història Natural dels Països Catalans, vol II) i visió de l'Aneto des del pla d'Aigualluts amb l'engolidor de les aigües en primer terme.

4 comentaris:

  1. Hola, sóc en Xavi, geomorfòleg.
    Doncs jo (i tants d'altres com jo), crec que aquest argument que utilitzen els francesos per a justificar que la Garona neix a Aigualluts és parcial. Vet aqui que un francès va descobrir la connexió entre Aigualluts i Artiga de Lin, i ara els francesos estan aferrissats a la idea i no hi ha manera de que canviin, i el pitjor de tot és que alguns catalans els segueixen... Aixó és com quan es va descatalogar Plutó com a planeta: com que els americans van ser els descobridors, no hi havia manera que baixèssin del burro!
    Preguntem-nos qui és afluent de qui: el Garona del Joeu, o el Joeu del Garona. Perquè la vall més important i més llarga és la del Garona, i no pas la del Joeu. No sé si m'explico. I si es tracta d'un tema d'altitud, 1) si resseguim la vall principal fins la capçalera, i si busquem el punt a més altitud, tenim que el curs d'aigua més alt és l'Arriu de Ruda (després anomenat Saboredo), que neix als llacs de Saboredo; i 2) si seguíssim els criteris dels francesos (altitud), el riu Ebre i el Cinca serien afluents del Segre, no?
    O sigui que sembla més lògic dir que el Joeu és afluent del Garona (si de cas, caldria discutir si el Garona neix al Pla de Beret o a Saboredo, però descartem que neix a Aigualluts)
    D'altra banda, sembla interessant aquest blog, me'l miraré amb més deteniment...

    ResponElimina
  2. Per cert, una pregunta: el forau d'Aigualluts pot considerar-se com un exemple de vall cega?

    ResponElimina
  3. Com sempre tothom té una mica de raó. Si les aigües d'Aigualluts van a la Garona, com es va demostrar, la conca més alta de la Garona és el massís de la Maladeta,la mconca més alta de tota la serralada. Per damunt d'aquesta disquisició el que és interessant és la captura subterrània i el canvi de conca mediterrània/atlàntica que es produeix, que no és un cas únic al Pirineu però potser el més paradigmàtic. El forau d'Aigualluts és un ponor o pèrdua càrstica massiva, cosa que deixa un frgament de la vall de l'Essera com una vall morta / diccionari Geologia, Oriol Riba.

    ResponElimina
  4. Josep Maria,
    ja se que no ve a cuento però volia contactar amb tu. Sempre li tingut ficat l'ull al ventall de la riera de les Arenes, més que res per la dificultat de poder "desenterrar" la topografia original. Fa un any o així l'ICC va penjar una foto a 1:2000 de Terrassa a de l'any 1949 i vaig pensar d'anar traient-li suc pel bloc, intentant reconstruir el traçat dels antics torrents... i fins hi tot i m'havia començat a plantejat la possibilitat de abastar tot el ventall i anar-hi aprofundint de cara una jornada d'estudis locals, etc.
    M'agradaria molt si fos possible fer-li una ullada a aquest estudi que tens. Puc?
    Com veig que et tema quaternari el toques, com vas de travertins? i de geoarqueologia.... He nat trobant algunes cosetes per la comarca que em posen les dens llargues però cauen lluny de la meva especialitat...

    ResponElimina