Francesc Vicens, l'autor d' "Avencs i coves".

Fa pocs dies, a Solsona, es va fer una jornada d'homenatge a Lluís Marià Vidal, dins el Congrés d'Història de la Mineria,  i vaig tenir l'ocasió de parlar sobre els orígens de l'espeleologia catalana i dels primers paradigmes de les ciències del carst. Vaig deixar el meu discurs en un punt en que, acabada l'espeleologia pionera, començava el fil de continuïtat que ens ha portat als nostres dies, just quan les exploracions es fan més col.lectives i apareixen els primers clubs, que després de la guerra del 36-39 tindran la seva màxima expressió en el Grup d'Exploracions Subterrànies del CMB.

Em diuen que ha mort als 90 anys en Francesc Vicens ( 1927-2018), fundador del GES  i autor del primer manual d'espeleologia en català, editat l'any 1958 per l'editorial Selecta. És un llibre que conservo en un lloc d'honor de la meva biblioteca del carst, ja que la seva influència en les successives generacions d'espeleòlegs, si més no fins la meva,  ha estat fonamental.

Al seu llibret "Avencs i coves", explica l'exploració del seu primer avenc :
"Era el3 de juny del 1945. Recordo molt bé l'excitació amb que el dia abans vam preparar el nostre equipament individual i el deler amb què ens apropàrem a l'avenc. Per primera vegada trepitjàvem les calcàries de Garraf tantes vegades imaginades a través dels textos de Font i Sagué. Ascendírem per la vall de Joan seguint les passes del nostre mestre, el doctor Nadal Llopis, avui catedràtic de geologia a la Universitat d'Oviedo. Fèiem preguntes sobre la formació d'aquell paisatge tan estrany, que durant els anys següents arribaria a fer-se'ns familiar, i escoltàvem les explicacions sobre l'evolució del karst de Garraf."

A la foto el veiem a l'avenc de la Ferla, l'any 1949, en una exploració del GES amb en Josep M. Thomas, en Joaquim Montoriol i altres companys. Era l'època de les expedicions pesades, no només pel material emprat, sinó per la concepció expedicionària clàssica de l'època.
Descansi en pau.

Cova de can Sadurní. Processos deposicionals i antròpics al registre holocè.

  Article al darrer número del Boletín Geológico y Minero: Boletín Geológico y Minero, 129 (1/2): 251-284

 Procesos deposicionales y antrópicos en el registro holoceno de la Cova de Can Sadurní (Begues, Barcelona):... by Josep M Cervelló on Scribd

Chronostratigraphy in karst records from the Epipaleolithic to the Mid/Early Neolithic (c. 13.0–6.0 cal ka BP) in the Catalan Coastal Ranges of NE Iberia: environmental changes, sedimentary processes and human activity

Darrera publicació al Journal Quaternary Science Reviews/vol/186.

   Chronostratigraphy in karst records from the Epipaleolithic to the Mid/Early Neolithic (c. 13.0–6.0 cal ka... by Josep M Cervelló on Scribd

Noel Llopis LLadó. 50 aniversari de la seva mort.

El 14 de febrer de 1968, ara fa 50 anys, Noel Llopis Lladó moria, als 57 anys d’edat, en un accident de cotxe a la tristament coneguda cruïlla de carreteres de Quatre Camins, on abans es creuaven la carretera que venia del pont de Molins de Rei per enfilar-se cap al Port d’Ordal i cap a Vilafranca, i la carretera que ressegueix la riba dreta del Llobregat i travessa Sant Vicenç dels Horts, Pallejà i cap a Martorell. Va ser una mort en acte de servei, tornant d’una sortida de camp. En el cotxe portava el martell i altres estris del geòleg de camp, el sac amb les mostres, mapes, la llibreta... En aquella època Llopis ja era catedràtic de geologia a la universitat de Madrid, però mantenia l’interès per la recerca geològica a Catalunya, especialment pel que fa a les serres i depressions costaneres, allò que en la seva tesi doctoral havia definit com “els Catalànids”.
Els geòlegs del carst de la meva generació ja no el vam poder conèixer personalment però els nostres inicis dins la recerca van estar marcats per les lectures dels seus treballs i per l’ombra constant de la seva obra, que ens acompanyava per avencs i coves que ell ja havia estudiat i recorregut uns anys abans: Sant Llorenç del Munt, Garraf, Montserrat... Conservo mapes de l’editorial Alpina d’aquella època on llegíem les seves notes geològiques i els catàlegs de cavitats situades sobre el mapa; va ser el seu llegat per als qui volguessin seguir la seva traça i tots els treballs espeleològics dels anys setanta van plens de la seva visió sobre el carst. La combinació de recerca acadèmica i d’alt nivell intel.lectual amb l’esperit divulgador i la seva especial habilitat per a traslladar els conceptes més abstractes a esquemes i dibuixos entenedors van ser un veritable fil d’Ariadna que ens va conduir als nous conceptes i a la nova epistemologia del carst a finals dels 70 i especialment a partir dels 80 del passat segle. Els nous paradigmes sobre la hidrogeologia, la sedimentologia i l’evolució dels carsts que estudiem avui amb l’ajut de recursos inconcebibles en l’època de Llopis, arrelen en moltes de les seves concepcions científiques. Hi arrelen i les superen, fins i tot les contradiuen, però sense que les velles idees siguin un obstacle per a l’avanç científic, com a vegades passa.
L’any 2011, en el centenari del seu naixement vaig escriure unes ratlles biogràfiques que vull recuperar parcialment ara i aquí:


Noel Llopis Lladó va ser un bon fruit d’allò que es va anomenar l’Escola Catalana de Geologia, científics amb una sòlida formació universitària ( llavors amb la llicenciatura de Ciències Naturals), que completaven la seva formació amb els recursos i les col.leccions del Museu de Geologia del Seminari Conciliar de Barcelona i que procedien dels entorns excursionistes i coneixien el territori des de l`òptica de la cultura excursionista que havia conformat el seu caràcter i inquietuds des de ben jovenets. Amb aquestes condicions Llopis va ser un bon geòleg de camp i un brillant cartògraf, que combinant amb la seva habilitat pels dibuixos sintètics, blocs diagrames, perfils geològics, etc., feien que les seves publicacions científiques tinguessin una gran potència gràfica. Va ser autor d’unes 200 publicacions , des de l’any 1933 a la seva mort, l’any 1968, i més enllà ja que fins el 1970 es van publicar alguns treballs inèdits i un llibre sobre carst. Fou precisament en aquesta especialitat on Llopis va ocupar un lloc de referència per a l’espeleologia, les seves aportacions a Sota Terra II, l’any 1935, resituen els coneixements espeleològics de l’època inicial de Font i Sagué i de Faura i Sans recollits en el primer volum de Sota Terra, del Club Muntanyenc, l’any 1909. Llopis Lladó també era membre del Club Muntanyenc, ara Club Muntanyenc Barcelonès ( 1931), on confluiren personatges com Ramir de Semir, el zoòleg F. Español, el paleontòleg F. de Villalta i altres al costat del geòleg Llopis Lladó, cosa que li va donar al nou impuls de l’espeleologia catalana un carácter científic i pluridisciplinar. D’aquesta època són els primers treballs geològics i espeleològics de Llopis entre els quals destaquen els dedicats a Garraf i a Sant Llorenç del Munt .
La guerra ve a estroncar tota aquesta empemta generacional i Llopis s’exilia a Andorra on aprofitarà per fer el mapa geològic d’Andorra 1:50.000. Acabada la guerra torna a Barcelona i va ser jutjat pel Tribunal de Responsabilidades Políticas, sent sancionat a cinc anys d’inhabilitació. Van ser anys de moltes privacions econòmiques, de fer feines d'auxiliar no remunerades que el permetien estar en contacte amb la geologia i plantejar la seva tesi doctoral sobre la morfoestructura dels Catalànids, obra de referència pel que fa al coneixement de les serres i depressions litorals catalanes, entre elles l’àmbit de la vall baixa del Llobregat i muntanyes adjacents. D’aquells anys també són obligada referència els treballs sobre el carst de Garraf i sobre els conglomerats del marge meridional de la depressió de l’Ebre ( Montserrat, Sant Llorenç del Munt…) .
Cal destacar també la participació de Llopis Lladó en la fundació de l’Editorial Alpina i la seva col.lecció de cartografia excursionista, que fins fa pocs anys encara portava el segell original de Llopis lladó. Vaig tenir l’oportunitat, l’any 1995, de rebre l’encàrreg de l’editorial d’actualitzar bona part de la col.lecció, ara amb el suport de la cartografia informática, i vaig tenir l’ocasió d’estudiar i valorar la gran aportació que va fer Llopis Lladó amb mitjans exclussivament manuals, creant un estil propi i un discurs divulgatiu que va sentar les bases de molts dels coneixements populars sobre els paisatges i la geologia de Catalunya i que va actualitzar els catàlegs de coves i avencs, ara situats i numerats sobre el mapa, característica distintiva que l’editorial ha conservat fins les edicions més actuals.
Passada la quarantena política imposada pel franquisme, l’any 1948 Llopis pot participar en unes oposicions i es nomenat catedràtic de Geografia Física a la Universitat d’Oviedo, on es trasllada i on va estar durant onze anys. Allunyat de Catalunya on les coses no li havien estat fàcils i on s’havia trobat amb unes relacions personals marcades per la seva actitud de no haver participat en la defensa de la República, a diferència de molts dels seus companys del món excursionista, a Oviedo eclosionen els vessants més pedagògics de Llopis i organitza un equip al seu voltant en un lloc on no hi havia tradició geològica. Funda un institut de geologia aplicada i diverses revistes, entre elles Speleon, la revista d’espeleologia científica on desenvoluparan els seus primers treballs molts representants de l’espeleologia de postguerra, entre ells molts catalans com Joaquim Montoriol. Llopis no deixa mai d’interessar-se per la geología i el carst de Catalunya, els seus treballs sobre el seu país continuen, alternats amb les seves aportacions a la geologia càntabro-asturiana. Unint dos dels seus àmbits de recerca, els Pirineus i el carst, va tenir l’ocasió amb la descoberta del complexe subterrani de la Pedra de Sant Martí, al massís navarrès de Larra, a començaments dels 50’, de participar en el seu estudi. La seva recerca encara avui és valorada pels geòlegs que s’han plantejat la complexitat geológica, la hidrogeologia i la historia evolutiva d’aquest gegantí sistema càrstic que va ser durant molts anys rècord mundial per les seves dimensions.
L’any 1960 guanya la cátedra d’Estratigrafia de la Universitat de Madrid, ciutat on desenvoluparà també una gran tasca universitària i a l’Institut d’investigació “Lucas Mallada”. Sent catedràtic a Madrid, però encara molt vinculat a Catalunya i a la seva geologia té un accident mortal de trànsit en una sortida de camp a Sant Vicenç dels Horts, tot estudiant les serres litorals en el sector de la vall baixa del Llobregat. L’any 1968 la xarxa de carreteres a la comarca del Baix Llobregat era, amb una mica d’asfalt pel damunt, la mateixa del segle XVIII. A Quatre Camins es creuaven ortogonalment ( sense passos elevats ni rotondes) l’antiga carretera de Madrid que sortia de Barcelona ( N-II), anava fins a Molins de Rei , creuava el riu pel pont de Carles III i girava cap a Pallejà i cap a Martorell, la que seguía cap el port de l’Ordal ( N-340) i la que va de Sant Vicenç dels Horts a Sant Boi de Llobregat seguint la riba dreta del riu ( BV2002). No hi havia l’autopìsta, ni l’autovia i les carreteres passaven per l’interior de les poblacions. Quatre Camins era un punt negre d’aquesta xarxa viària, un punt fatídic on sovint hi havia accidents, tan mortals com el que, la tarda del 14 de febrer de 1968, va acabar amb la vida de Noel Llopis Lladó.
La seva mort va deixar en un gran estat d’orfandat la carstologia. La seva esquela, una de les poques publicades en català a la Vanguardia en aquells anys de dictadura franquista, va commocionar tots els àmbits universitaris, espeleològics i excursionistes. Mai més hem tingut un geòleg que congregués tots aquests móns a casa nostra. Els seus treballs encara són citats a les bibliografies de les publicacions especifiques, la seva capacitat de síntesi i la seva intuició científica van constituir un model per a molts, malgrat que sovint anava més enllà en les seves conclusions i es precipitava. Era vehement i un xic arrogant, sovint amb dificultats de relacions humanes dins del seu ram, però ningú podía discutir la seva capacitat intel.lectual, i la claretat de la seva exposició. Un aspecte important de Noel Llopis Lladó va ser l’interès divulgador de la seva obra de gran diversitat temática, de gran rigor per a experts però que també va voler acostar a públics més generals, especialment dins del món de l’excursionisme a través de guies i mapes.

A la foto el veiem baixant a l'avenc dels Esquirols, a l'Ordal, l'any 1935 o 1936, en els anys del Club Muntanyenc Barcelonès. Foto de l'Arxiu Fotogràfic del CEC.

I Congrés Basco-navarrès d'Espeleologia, any 1956. A la foto la plana major de l'espeleologia d'Euskalerria i de Catalunya. A la foto en Llopis Lladó assegut a primera filera i dins el grup, la delegació catalana que l'acompanyava: M. Julivert, J.M. Thomas , J. Montoriol, Mª L. Thomas, J. Assens, J.M. Fontboté, E. Boixadera, Ll. Solé Sabarís, O. Andrés, J.M. Torras, J.M. Anglada, Ll. Muntàn i P. Serrano.

La senyora de les muntanyes. Lo Forat Negre de la Roca de les Set Comelles.

Capturo aquest video de l'espeleobloc. Fa anys, en Joan López, de la universitat de Lleida, que dirigía les excavacions en aquesta cavitat, em va trucar i em va proposar de treballar-hi per donar la meva visió de geòleg. Vaig poder visitar la cavitat mentre encara hi havien totes les restes funeràries i vaig proseguir després que fossin extretes. El jaciment estava situat sobre el rebliment d'un antic gorg, al peu del pou. Argiles de decantació fina i alguns fractes del sostre molt angulosos, omplien la que havia estat una petita zona negada d'aigua i damunt , tancant la seqüència de dessecació hi havia un nivell estalagmític, ple de nius de perles de les cavernes. Els cossos els havien situat al damunt i, amb el temps els òssos havien quedat coberts d'una milimétrica planxeta estalagmítica de color fosc.

      

Al voltant del Born

Les famílies a vegades guarden coses ben interessants. Remenant per les golfes dels meus sogres, on s’ acumulen segles de nissaga santboiana, em trobo, embolicat d’una bona capa de pols, aquest llibre: Elementos de fortificación, traducció al castellà d’una obra de Le Blond, mestre de matemàtiques, en una edició de 1776. És una obra d’arquitectura i enginyeria militar, segons els preceptes francesos del segle XVIII que ens va tocar de patir als catalans del 1714. Us ofereixo un fragment del capítol dedicat a les ciutadelles, on s’explica la seva funció i la seva relació- agressiva- amb la ciutat o Plaza que havia estat conquerida i ocupada. VII. De las Ciudadelas. 120. Llámase Ciudadela una pequeña fortaleza situada en el recinto de una Plaza, parte dentro de ella, y parte hácia la campaña, con objeto á aumentar la defensa, y contener en la obediencia y respeto á los habitantes. Las Ciudadelas tienen ordinariamente 4,5, y á lo mas 6 baluartes, y son casi siempre de figura regular, menos quando están situadas sobre terreno de poca extensión, ó de difícil acceso, como la de Besanzon. La Plaza ha de quedar abierta sin muralla ni parapeto por parte de la Ciudadela para que esta la domine, y los habitantes no puedan cubrirse contra su fuego; por razón debe fortificarse la Ciudadela con mas cuidado que la Plaza, pues de otra suerte la atacaría primero el enemigo, y haciéndose dueño de ella, no podría resistir la Plaza; pero aunque esta se gane es necesario formar nuevo sitio contra la Ciudadela. Entre la Ciudad y Ciudadela no debe quedar edificio alguno al alcance del fusil: este espacio se llama esplanada, y sirve para que nadie pueda acercarse á la Ciudadela sin ser descubierto. Las Ciudadelas no se construyen en medio de las Ciudades, porque en caso de tumulto, ó desorden de los habitantes, no podrían ser socorridas. Algunas veces se colocan enteramente fuera de la Plaza, en cuyo caso se unen á ella con algunas líneas, ú otras obras de comunicación. La Ciudadela debe situarse en el terreno mas elevado de la Plaza, para que domine sus fortificaciones; atendiendo también á que ni el enemigo, ni los habitantes puedan cortarle el agua.

La Ciutadella de Barcelona va ser construïda després de l’11 de setembre de 1714, entre el 1716 i 1718, per tal d’atenallar, juntament amb el Castell de Montjuïc, la ciutat rebel. La Ciutadella sempre va ser odiada pel seu paper de vigilant militar de la ciutat i per ser el lloc on s’empresonava la gent i on es feien, a l’esplanada, les execucions. Va durar més d’un segle, fins que a mitjans del XIX va anar creixent la reclamació ciutadana de la seva demolició. Finalment, l’any 1878 la Ciutadella va ser enderrocada, conservant algún edifici emblemàtic, com l’Arsenal, on avui hi ha- oh paradoxa!- el Parlament de Catalunya. Més tard els terrenys van servir per a l’Exposició del 1888 i guanyada com espai verd, de lleure i de cultura per a Barcelona. Per a la construcció de la caserna i els baluards, bona part del barri de la Ribera va ser destruït per tal de garantir l’espai obert que la Ciutadella demanava, sense cap edifici a tir de fusell, és a dir l’esplanada “para que nadie pueda acercarse á la Ciudadela sin ser descubierto”. Els veïns, en sabem els noms, els seus oficis, les cases on vivien…, van ser obligats a tirar a terra ells mateixos les cases i a marxar. Sota el mercat del Born va aparèixer bona part d’aquell barri ,amb les marques intactes de la repressió borbónica. Ara que estem a punt d’inaugurar aquest espai com a part del memorial 1714, els veïns del barri han fet una acció inèdita: han penjat pancartes als balcons dels seus habitatges amb els cognoms de les famílies que van ser expulsades de la Ribera ara farà 300 anys; un homenatge commovedor.

90 anys de la visita d'Einstein a Catalunya

Avui 22 de febrer fa 90 anys que Albert Einstein i la seva dona Elsa arribaven a Barcelona convidats per amics i col.legues catalans. Venia a establir contactes amb els ambients científico-tècnics catalans, vinculats a l’escola industrial i a la universitat i a exposar la seva teoria de la Relativitat. La Mancomunitat de Catalunya es va fer càrrec de les despeses i va pagar 3500 pessetes per les conferències. Aa fotografia següent el podem veure a l'Escola Industrial de Barcelona, el dia 26 de febrer de 1923.

Ningú, però no va anar a esperar-lo a l’estació del tren i els Einstein van anar a cercar l’Esteve Terradas que no era a casa i després van provar de trobar en Casimir Lana i finalment van tenir sort amb en Rafael Campalans. Campalans va fer de veritable amfitrió de tota la visita i va preparar alguns àpats a l’il.lustre convidat. Van parlar de ciència, és clar, però també es va interessar per la cultura catalana i Rafael Campalans el va situar dins el moment polític català, d’alta tensió nacional i social ( deu dies després de la marxa d’Albert Eisntein de Catalunya es va produir l’assassinat del dirigent sindicalista Salvador Seguí, el Noi del Sucre,tirotejat per sicaris de la patronal pels carrers de Barcelona, el setembre d’aquell mateix any el general Primo de Rivera feia un cop d’estat i proclamava la seva dictadura i Francesc Macià, acompanyat de Ventura Gassol i la direcció d’Estat Català marxaven cap a l’exili). Campalans va explicar a Einstein perquè a Catalunya es podia ser socialista i nacionalista a la vegada, Einstein sorprès per l’aparent paradoxa li va sugerir que prescindís d’aquest terme funest, ja que no era aplicable a la lluita de les minories nacionals oprimides, ja que era imposible evitar la connotació dominant de la paraula: la del nacionalisme conservador i imperialista que havia caracteritzat la política alemanya. Poc després de la seva visita a Catalunya, Einstein va dimitir del Comitè de Cooperació Intel.lectual de la Societat de Nacions, per la seva incapacitat d’oposar-se a les grans potències. Segons alguns testimonis de l’època, Einstein va dimitir per la “Katalonischen Frage”, la •qüestió catalana”. La carta de dimissió d’Einstein conté aquest fragment significatiu del seu pensament: “ la Comissió ha afavorit una repressió de les minories culturals del diferents països en crear en aquests unes” comissions nacionals” amb la missió que fossin el pont entre els intel.lectuals i els estats corresponents. Amb la qual cosa renuncia a ser suport moral d’aquestes minories nacionals que resulten oprimides.” El 25 de febrer, juntament amb Ventura Gassol van visitar el monestir de Poblet, llavors, en bona part, en ruïnes. Aquell monestir havia inspirat a Ventura Gassol el seu poema “Les tombes flamejants” que havia publicat aquell mateix any: Fou una pàtria. Va morir tan bella, que mai ningú no la gosà enterrà; damunt de cada toma un raig d’estrella sota de cada estrella un català. Tan a la vora de la mar dormia aquella son tan dolça de la mort, que les sirenes dia i nit oïa com li anaven desvetllant el cor. Un dia es féu una claror d’albada i del fons de la tomba més glaçada fremí una veu novella el cant dels cants: –Foc nou, baixa del cel i torna a prendre. Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra, o Pàtria de les tombes flamejants!

El grup que va fer la visita a Poblet, retratats al claustre, va ser: Albert Einstein i la seva dona Elsa , Ventura Gassol ( assegut al claustre), Rafael Campalans i Bernat Lassaleta, a la dreta i en Casimir Lana que va fer la foto. Rafael Campalans, era enginyer industrial especialista en termodinàmica, mecànica i electrònica, fundador de la Unió Socialista de Catalunya, era en aquella època director de l’Escola del Treball i secretari general d?Ensenyaments Tècnics i Professionals de la Mancomunitat de Catalunya. En Casimir Lana, enginyer d’origen aragonès, professor de l’Escola Industrial de Barcelona, va conèixer Albert Einstein a Alemanya, l’any 1920, va ser traductor de l’alemany d’obres científiques i tècniques. Va ser polític republicà i diputat per Osca a les Corts de Madrid escollit l’any 1931. Es va exiliar a l’Argentina, l’any 1939. Bernat Lassaleta, d’origen valencià, també era enginyer industrial, professor de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, catedràtic de metal.lúrgia general i tecnologia elèctrica. Havia estat jugador del primer equip del FC Barcelona. A la foto de la temporada 1902-03 el veiem assegut a l’extrem dret de la foto. Dos llocs més cap a l’esquerra hi ha en Hans Gamper, jugador i fundador del club, que patiria pena desterramenti l’any 1925 després d’una monumental xiulada a l’himne espanyol a l’estadi de les Corts, motiu pel qual la dictadura de Primo de Rivera va clausurar el camp. Quan Gamper va poder tornar a Barcelona se li va impedir, per part de les autoritats de la dictadura, qualsevol relació amb el club i va caure en una profunda depressió, agreujada per les pèrdues econòmiques del crac de 1929. L’any 1930 es va suïcidar.

Un altre personatge molt vinculat amb la visita d’Einstein de l’any 1923 va ser Esteve Terradas, enginyer, físic i matemàtic, professor de l’Escola del Treball i de la universitat de Barcelona i d’altres. L’any 1911 havia fundat la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans. Tots ells estaven entre els 30 i 40 anys d’edat. Einstein era una mica més gran, en tenia 44. Einstein sempre va quedar lligat per motius d’amistat i de profund respecte amb Catalunya, diuen alguns biògrafs que li agradava escoltar música popular catalana. Si avui ens visitès veuria que persisteix aquella vella Katalonischem Frage i que és ben viva i esclatant al carrer i a l’opinió pública. Veient el procés que hem emprès i la determinació en exercir el dret a decidir, segurament tornaria a dir: Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat.

La celebració dels 60 anys de l'Equip de Recerques Espeleològiques del CEC i la cova Simanya

El dinar commemoratiu del 60è aniversari de la fundació de l’Equip de Recerques Espeleològiques del Centre Excursionista de Catalunya ( ERE del CEC) va tenir lloc aquest diumenge 10 de febrer als peus del massís de Sant Llorenç del Munt. Al matí es va aprofitar per fer una visita col.lectiva i multitudinària a la cova Simanya, potser la més coneguda i més interessant de la muntanya. La tria del lloc era d’allò més significativa, tot espeleòleg català ha recorregut les seves galeries i per a molts excursionistes la seva visita ha estat com una iniciació subterrània. A part d’això, la cova guarda la història d’una visita del qui va ser iniciador de l’espeleologia catalana, en Norbert Font i Sagué, ara fa 117 anys, en els seus inicis fundacionals.

El mes d’abril de 1896 el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va rebre una carta del seu delegat a Paris Eduard-Alfred Martel, pare de l’espeleologia moderna, fundador de la Société de Spéléologie i de la revista Spelunca. Autor de llibres i multitud de publicacions, (L’any 1894 acabava de publicar la seva obra magna: “Les Abîmes”, que esdevindria el corpus conceptual de la nova ciencia espeleológica) les seves campanyes estivals arreu del món eren seguides amb un gran interès a tot Europa i, a Catalunya, algunes de les seves narracions van ser traduïdes al català i editades pel Centre Excursionista de Catalunya. Martel, en el seu escrit als amics del Centre Excursionista de Catalunya, anunciava el seu pas per Barcelona, el proper mes de setembre, per tal d’anar a explorar diverses coves de Mallorca, acompanyat del seu ajudant i col.laborador, en Louis Armand. El seu amic M.G. Vuiller, dibuixant i ilustrador del llibre “Voyage aux iles oubliées” (1893), li havia parlat tant de les meravelles subterrànies que guardava el subsòl de Mallorca, que va programar-hi una de les seves expedicions espeleològiques, el setembre d’aquell 1896. L’arxiduc Lluis Salvador d’Àustria, resident a Mallorca, mecenes i benefactor de la cultura de l’illa, el convidava a estar-se a les seves propietats de Miramar i a disposar dels serveis de guia i d’ajudants, encara que ell no hi seria ja que llavors es trobava navegant per les costes balcàniques sota el domini del seu cosí l’emperador d’Àustria i Hongria.

Martel en una de les seves arriscades exploracions, descens de l'avenc Gaping Gill a Anglaterra, 1895. El CEC es va mobilitzar per acollir el seu soci-delegat i convertir en un esdeveniment la visita d’una celebritat europea tan gran. El soci de Granollers, Dionís Puig, metereòleg afeccionat, amb algunes teories pròpies certament pintoresques, molt interessat en la captació d’aigües subterrànies per a l’agricultura, en una época de sequera com la que es vivía a Catalunya durant aquells anys de la darrera década del segle XIX, va convèncer la Junta Directiva del CEC de fer arribar a tots els racons de Catalunya un “Interrogatori” sobre fenòmens que podien ser interessants des del punt de vista de l’estudi de les coves i les aigües subterrànies. Ell mateix va redactar-lo amb un seguit de preguntes que havien d’orientar la naixent nova ciència de l’espeleologia a casa nostra. Durant la primavera de 1896 es va repartir el qüestionari que va arribar a delegats del CEC, rectors de parròquies i a erudits locals. Les respostes no van ser gaires i poca informació se’n va poder treure de tot plegat, però per primera vegada es disposava d’un material per a poder iniciar les exploracions subterrànies a Catalunya. El CEC va sugerir a Martel que a la tornada de Mallorca es reservés uns dies per a fer una excursió espeleológica per Catalunya. Un membre de la Junta, en Juli Vintró, jove estudiant afeccionat a la fotografia i la topografia, va comentar el tema amb un amic seu, el seminarista Norbert Font i Sagué que es va entusiasmar amb la idea d’acompanyar Martel per les coves de Catalunya. Explica Norbert Font que, tot esperant amb ànsia el moment de conèixer Martel, es va dedicar a llegir i rellegir la novel.la de Jules Verne “Viatge al centre de la Terra” i a programar alguna excursió per a poder triar a quins llocs els membres del CEC acompanyarien a Martel. La proposta era un itinerari de diversos dies per Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Sant Miquel del Fai, Cingles de Bertí, Aiguafreda, Ripoll, Bellver de Cerdanya i retorn a França. És així que, a finals d’estiu de 1896 va anar a Sant Llorenç del Munt, amb en Domènec Palet i Barba, bon coneixedor del massís, afeccionat a la geologia i polític republicà de Terrassa ( arribaria a ser diputat d’ERC a partir de 1931). En el transcurs d’aquella excursió van visitar la cova Simanya, molt coneguda a l’època, però les visites dels curiosos s’acabaven on s’acabava la llum que entra per l’ampli pòrtic que forma la seva entrada. Ell mateix ho explica, un any més tard, al Catàleg Espeleològic que anirà publicant al butlletí del CEC, com ampliació de les dades de l’Interrogatori i, per primera vegada, amb observacions i resultats d’excursions pròpies sota terra:

Martel, i el seu ajudant Armand, finalment no van anar a la cova Simanya, havia estat més dies del compte a Mallorca, entusiasmat per les descobertes a la Cova del Drac, ja era 17 de setembre i no disposava de gaire temps per a tornar a Paris. Es va escurçar el seu itinerari espeleològic per Catalunya i només va poder a anar a la cova del Salnitre, a Montserrat i a la Cerdanya on va visitar la cova de la Fou de Bor amb el jove Norbert Font i Sagué i altres socis del CEC. El mateix Norbert Font va acompanyar després, Martel, fins la Tor de Querol on va agafar el tren que el tornaria cap a França. L’impacte d’aquella primera visita de Martel a Catalunya va ser molt gran i Norbert Font i Sagué va iniciar, amb l’ajut del geòleg i president del CEC Lluís Marià Vidal, la recerca espeleológica a casa nostra. Norbert Font, el nostre primer espeleòleg i més tard geòleg, va ser un pioner amb molta valentia però amb pocs ajuts personals. Les seves exploracions eren seguides amb un gran interés i les seves gestes publicades a les revistes de l’excursionisme científic i a la prensa. Va ser un gran propagandista i va aconseguir el fervor popular com a espeleòleg i geòleg, també en els ambients del catalanisme i com a capellà, administrador de la Casa de la Misericòrdia de Barcelona. Però ell mateix es queixava que la gent no el seguia més enllà de les sales de conferències i que no podria anar més enllà i més avall sense companys tan valents com ell que el seguissin sota terra. Com ja s’endevina la seva història, curta però fulgurant, mereix ser contada. Un altre dia.

A la fotografia, dalt de la mula en Norbert Font i Sagué en plena campanya espeleològica al massís de Garraf, any 1898

Històries del camí ral 11. La diada de Sant Antoni

Avui és Sant Antoni , Sant Antoni Abat, Sant Antoni del Porquet, o dels Burros… La diada és una festa senyalada d’hivern, dins la setmana dels Barbuts ( Sant Antoni, Sant Maure i Sant Pau Ermità) considerada la setmana més freda de l’any. Us recomano celebrar-ho amb una passejada per un sector de Barcelona, entre el barri del Raval i el mercat de Sant Antoni força evocador i molt lligat a la història de Sant Boi, de la seva pagesia i del Camí Ral . Quan Barcelona estava amurallada el portal de Sant Antoni o Porta de Cardona, era un lloc clau per a les comunicacions cap al Baix Llobregat , la Catalunya central, Tarragona i Lleida, a través del camí Ral que sortia de la ciutat per la plaça del Pedró i l’actual carrer de Sant Antoni, passava el portal i, per allà on hi ha ara el mercat ( en obres de restauració) i per l’actual avinguda Mistral s’adreçava cap al turó dels Enforcats ( avui plaça Espanya), on hi havia la Creu Coberta, i per la Bordeta seguía cap a la Provençana i Cornellà, on anava a buscar el riu per passar cap a Sant Boi.

El portal de Sant Antoni va ser demolit, juntament amb la muralla, al segle XIX, l’encreuament del carrer de Sant Antoni Abat, sortint del Raval, i la ronda Sant Antoni, al costat d’on hi ha un bar que es diu els Tres Tombs, marca el seu antic emplaçament. Lloc d’entrada i sortida de viatgers, a peu, en cavalleries , tartanes i diligències era un punt d’ebullició ciutadana, a la plaça del Pedró, on encara podem veure una balconada de l’antic hostal del Carme, amb una llinda gravada de 1701 i un blasó on es veu una ferradura. A la plaça s’hi feien contractacions de tota mena i aquest va ser un punt d’inici, el 7 de juny de 1640, de la revolta dels Segadors.

La foto mostra l'ambient, encara de carros i tartanes de la plaça en el llindar dels segles XIX i XX.

Just abans de sortir a la ronda de Sant Antoni, ens trobem amb uns arcs gòtics i un mur de l’antiga església de Sant Antoni Abat construïda al segle XV, amb unes “tau” representatives de Sant Antoni i els escuts del rei Alfons el Magnànim i la seva esposa Maria de Castella. Aquesta església i el convent dels antonians van ser cremats el 1909 durant la Setmana Tràgica i més tard també el 1936, quan la guerra. Fora de les restes que es poden veure al carrer, el seu espai l’ocupen les actuals Escoles Pies que baixen fins el carrer de la Cera.

El convent de Sant Antoni exercia un control sanitari dels viatgers que arribaven a Barcelona pel camí Ral i, des del segle XVIII era el lloc on els pagesos i traginers portaven a beneir els seus animals de tir per la diada de Sant Antoni. Un públic habitual i entusiasta de la festa era la població gitana que vivia als voltants ( encara ara el carrer de la Cera és un punt important per als gitanos barcelonins). Com a tractants de cavalls, rucs i mules, els gitanos participaven massivament dels tres Tombs i portaven a beneïr les seves cavalleries i diuen que ho feien amb grans crits i renecs cap els animals, perquè així, el Sant, els hi prestés més atenció. Les gitanes ballaven una dansa anomenada “ la xinxirinxina” que feia una mica d’angúnia als paios presents, perquè mentre ballaven acompanyaven la música amb un ritme marcat amb un petar les dents sorollosament i amb palmejades a la mandíbula.

El delta del Llobregat segons un gravat de 1718

Encartat al llibre de l’Albert Sánchez Piñol, “Victus”, hi ha un desplegable amb un gravat editat a Viena l’any 1718, que representa el setge de Barcelona de 1714, des de la perspectiva catalana i austracista. M’ha interessat extraordinàriament la representació que fa del delta del Llobregat i les muntanyes de la terminació oriental del Garraf. El dibuix, a vol d’ocell, per sobre de la serra de Collserola, enumera llocs i fets damunt el mapa, situa les diferents línies de l’exèrcit de les Dues Corones i la posició del vaixells que participaven en el setge marítim i dels que intentàven trencar el setge. Cal pensar que és una representació minuciosa del paisatge, ja que l’autor pren cura de situar els elements més importants i detallar fets i moviments de tropes sobre el terreny. Així, a la Creu Coberta, degudament assenyalada en el plànol, a tocar del camí ral que portava del portal de Sant Antoni de Barcelona al Llobregat, explica: “Cruz Cubierta y molinos de viento; Paraje en donde los Enemigos el dia de los Inocentes degollaron algunos Viejos, Niños y Niñas, que cortavan yerba para la Plaça.”. També assenyala, una mica més enllà del camí en direcció Sant Boi, el lloc de les “Set Bateries” emplaçament artiller que impedia el pas d’escamots de subministrament o sortides de la ciutat cap al sud. Com tots els gravats similars de l’època hi ha problemes d’escala i de perspectiva, evidents en les posicions relatives de Cornellà i Sant Boi. Sant Boi apareix al peu del Puig del Castell però en posició posterior i massa allunyada del riu. El riu, que és un element vertebrador del paisatge baixllobregatí apareix només com una línea i no es destaquen els estanys deltaics, potser només l’estany de Port, el de més grans dimensions, al redòs de Montjuic i prop de la gola del riu. Entre Sant Boi i Viladecans es dibuixa el grup muntanyós del Montbaig-Montpedrós i més al darrera la serra de Miramar i els relleus més marítims del Garraf. Les muntanyes apareixen pelades amb unes aliniacions paral.leles que deuen ser els marges de les vinyes. Al pla es veuen les masies disperses i aliniacions d’arbres que limiten l'espai agrícola cerealístic. Els camins també están perfilats per fileres d’arbres, es veu molt bé com el Camí Ral en el tros proper al riu i al pas de la barca de Sant Boi està flanquejat per una doble filera d’arbres, per a fer ombra a viatgers i pagesos que transitaven pel mig del pla del Llobregat. Una mirada més precisa ens permet veure el canvi de pendent entre els glacis de l’Hospitalet i Cornellà i la plana fluvial, esglaó que es pot observar si sortim de Barcelona per la ronda de Dalt, direcció cap al Llobregat i arribats a Sant Ildefons iniciem un brusc pendent cap al riu. Els gravats com aquest tenien a l’època un doble paper: un de quadre paisatgístic i l’altre de situar esdeveniments que, com és en aquest cas, no s’havien produit en el mateix moment però que permetien explicar una successió histórica. No és per tant una fotografía, una instantània, sinó que també té alguns elements d’auca. Com vam explicar en l’estudi sobre les fites de terme i els límits, a la Jornada d’Estudiosos de la Baronia d’Eramprunyà, que es va celebrar l’any passat a Castelldefels, no serà fins el segle XIX que podrem disposar de mapes amb perspectiva zenital, amb escala i altimetries . Sobre aquests nous mapes hi havia la possibilitat de prendre mesures de distàncies i superficies, a diferència dels anteriors, d’origen militar, aquests venien lligats a les necessitats cadastrals i a la recaptació d’impostos , però la cartografia mai no ha deixat de ser part de la geografia dels generals, un arma per a la guerra.

Fragment del gravat "Barcino magna parens", de 1716, imprès a la impremta de Joan Van Ghelen, a Viena, l'any 1718

Carst i Geoarqueologia al Garraf

El massís de Garraf ( entès en el seu conjunt de bloc estructural limitat per la mar, la vall del Llobregat i la depressió del Penedès) és objecte de continuades recerques des de fa uns anys. Són sobretot estudis de prehistòria, més que no pas de geologia o carstologia, que han donat resultats molt interessants que permeten, a poc a poc, anar coneixent i interpretant els dipòsits en cova o en morfologies superficials càrstiques, que són registres d'alt valor geocronològic i paleoambiental, preservats a l'interior de les cavitats del massís. Pel fet de treballar en les mateixes ubicacions i de tenir el mateix objecte de treball és evident que en la recerca sobre els registres sedimentaris quaternaris cal sumar les aportacions i les diferents maneres, metodològiques i conceptuals, des de la sedimentologia i la geologia i des de l'arqueologia. La geoarqueologia és la disciplina que beu de totes aquests fonts i que demanana un treball pluridisciplinar.

El carst de Garraf. Característiques físiques, significació evolutiva i implicacions ambientals Estratigrafia, micromorfologia i paleoambient de la cova de Can Sadurní ( Begues, Baix Llobregat) des dels ...

1714. Darrera notícia sobre Sant Boi a l'antic Dietari del Consell de cent de Barcelona

El Dietari del Consell de Cent de Barcelona és una minuciosa relació de fets que s’inicia el 1390 i acaba, amb la dissolució del Consell de Cent i de totes les institucions catalanes, el 1714. La darrera referència que fa de la vila de Sant Boi és aquesta: Gener 1714 Dijous a XI de dit En aquest dia lo enemich tingué tota la nit las milicias del siti davant del camp de la present Ciutat posat en arma, formant la gent dos columnas, y així estigué tota la nit, y de la Ciutat se’ls tirà dos o tres tirs d’artilleria a las dos de la matinada, y de dia no y hagué cosa particular en lo camp ni en la Ciutat. Aquest dia entraren en la present Ciutat 280 ovelles que los micalets havian anat a pèndrer envés Sant Boy, y a la matinada las entraven en la present Ciutat. Aquesta nota al Dietari parla d’una acció del miquelets o fusellers de muntanya, soldats experts en agosarats cops de mà, assalts i guerrilles, amb gran mobilitat pel territori i que tenien l’habilitat d’entrar i sortir de la ciutat assetjada, per a castigar les línies enemigues o per anar a sortir al pas de destacaments i avituallaments enemics en trànsit pel territori. Les operacions de fer entrar menjar a Barcelona van ser constants, per mar amb l’auxili de naus procedents de Mallorca que salvaven de nit el setge marítim, o per terra, com aquesta requisa d’ovelles a Sant Boi, amb la segura complicitat dels naturals del lloc, que havien de suportar el pes dels allotjaments i avituallaments de l’exèrcit d’ocupació, estès per les poblacions veïnes, darrera de les línies que preparaven l’assalt a la ciutat. El gener de 1714 la ciutat estava assetjada però el perímetre encara era permeable i les trinxeres, que pretenien acostar-se a les muralles i minarles, encara no estaven completades i faltaven mesos per a que vingués Berwick a fer-se càrrec de l’assalt definitiu. En aquells dies les forces combatents catalanes a l’exterior de Barcelona havien plantat cara a camp obert a les forces borbòniques que surtien de Martorell i les van derrotar. La repressió posterior, amb nous destacaments hispanofrancesos, va fer que molta gent es refugiés als castells mig ensorrats de Corbera i Castellví, que van sofrir un ferotge atac. Manuel Desvalls, des de Cardona, envià tropes per ajudar la insurgència baixllobregatina, dins un context de revolta general al país que pretenia fer afluixar el setge de Barcelona. El gravat és un plànol de Barcelona l'any 1706. Noteu el contorn amurallat i a l'angle superior de l'esquerra, el portal de Sant Antoni d'on sortien els camins cap el Llobregat

100 anys del descobriment de la tomba de Rafael Casanova a Sant Boi

L’any 1912, apareix el llibre de Josep Rafael Carreras i Bulena “Antoni de Villarroel, Rafel Casanova i Sebastià de Dalmau:heroics defensors de Barcelona en lo siti de 1713-1714”. En ell es donen dades inèdites sobre els personatges, en especial de Rafael Casanova, que situa en els darrers anys de sa vida a Sant Boi i indica el lloc on va ser enterrat a l’església de Sant Baldiri. La seva tomba havia quedat sota les rajoles que s’havien sobreposat al paviment antic i la seva ubicació a Sant Boi era desconeguda. A partir d’aquell moment Sant Boi es va significar amb aquella troballa i l’església va ser lloc de visites i d’homenatges, fins els nostres dies. L’autor del llibre és en Josep Rafael Carreras i Bulena ( 1860-1931), musicòleg barceloní, ara bastant desconegut però amb una obra interessantíssima, especialment de recuperació de la música del barroc a Catalunya i d’estudis sobre els oratoris. Destaca l’obra dedicada a la cort catalana de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió - Carlos d'Austria y Elisabeth de Brunswich Wolfenbüttel a Barcelona y Girona (musiques, festes, càrrechs palatins, defensa de l'emperador, religiostat d'aquests monarques)- editat el 1902. Carreras i Bulbena dedica també una part dels seus estudis a les cançons que es cantaven a Barcelona el 1705 en honor de l’arribada del rei. Entre elles una que va esdevenir un himne popular, basada en la melodía popular "El cant dels ocells", en què les distintes aus canten i celebren l’arribada de Carles III a la ciutat. També detalla les biografíes dels músics que el 1709 tenien vinculació amb la cort de Barcelona i descriu les festes i la música que el 1710 es va interpretar a Girona amb motiu de la visita que hi va fer Carles d’Àustria. Dóna referències de les diverses composicions que es van fer cantar a Barcelona amb motiu de les distintes victòries assolides. Documenta, igualment, que el 19 de novembre de 1711 s’interpretà a la catedral de Barcelona un Te Deum en acció de gràcies perquè Carles III havia estat nomenat emperador. Com a intel.lectual va ser un dil.letant, interessat en multitud de temes, més enllà de la música. Especialment tot allò que afecta el moment històric del 1700 català. L’any 1912 , publica l’estudi Antoni de Villarroel, Rafel Casanova i Sebastià de Dalmau:heroics defensors de Barcelona en lo siti de 1713-1714; i continua anys després amb de 1918 és Lo Gran General del Imperi Austríach Jaume Carreras, Comte de Carreras. (1918); El 26 de juny de 1920, data del seu ingrés a l’Acadèmia, publica el seu discurs Significación artística de Manuel Rincón de Astorga, autor de la mejor ópera representada en la antigua Lonja de Mar de Barcelona. El 1922 presenta dos treballs: La Academia desconfiada y sos acadèmics i Constitució y actes conservades de l’Acadèmia Desconfiada, anomenada també Escola y Acadèmia dels Desconfiats, etc. Devem per tant a un, avui poc conegut musicòleg el descobriment de la tomba de Rafael Casanova amagada durant molts anys sota les rajoles de l’església de Sant Baldiri, fins que ara fa 100 anys es va recuperar per a Sant Boi i per a tot Catalunya. Sembla mentida que l’ajuntament no hagi aprofitat aquest 11 de setembre per a conmemorar aquest centenari com es mereix; de fet Josep Rafael Carreras no té cap lloc de menció a Sant Boi. Sembla ser que tenim un consistori poc procliu a celebrar homenatges o commemoracions, ja ho vam veure, no fa gaire, amb el bicentenari de Llorenç Presas. Seria de lamentar tanta ignorància.

40 anys del descobriment del sistema espeleològic d'Arañonera

A finals d'agost i començaments de setembre de 1972, ara fa just 40 anys, es va descobrir el primer accés al complex subterrani d'Arañonera, a l'alta muntanya del Pirineu d'Aragó, a l'extrem oriental de la serra de Tendeñera. Allà vaig tenir el privilegi de poder participar d'una de les grans aventures de l'espeleologia catalana i mundial en aquell extens món subterrani de galeries recorregudes per un vent gèlid i tallades per pous profunds que ens van portar al riu subterrani i a poder sortir per la cova de Santa Elena, en els drets vessants del fons de la vall de l'Ara. He escrit en diverses ocasions sobre aquest sistema càrstic, en especial pel que fa els aspectes geològics, de constitució i d'evolució d'un fenomen de tanta complexitat, on s'han anat acumulant els efectes del pas del temps geològic. Els diferents processos geodinàmics s'han anat interferint, en especial a partir de les crisis climàtiques quaternàries que hi han deixat empremta, especialment en forma de sediments endocàrstics que, preservats de l'erosió externa, constitueixen un registre atapeït d'informacions geocronològiques i paleoambientals. Com un petit homenatge a tots els qui van ser protagonistes de la descoberta i exploració d'Arañonera, posaré a disposició dels lectors algunes de les meves publicacions sobre el carst d'Arañonera i començo per una història des d'un punt de vista molt personal que vaig escriure amb motiu del 20è aniversari de la descoberta de la grallera del Turbón, ara que en fa 40. Cervelló J.M. (1994). Arañonera, un viatge iniciàtic. Espeleòleg núm 40. ERE del CEC. Barcelona. Arañonera, un viatge iniciàtic

El sector oriental del massís de Tendeñera, damunt de la vall del riu Ara, des del cim del Taillon. L'any 2004 en el I Congrés Català d'Espeleologia, vaig presentar una comunicació molt sintètica sobre la geologia del carst d'Arañonera, aprofitant alguns escrits que vaig fer acompanyant les guies cartogràfiques dels mapes corresponents a las Sierras Interiores Aragonesas de l'editorial Alpina, en especial els de la serra de Tendeñera, valle de Tena, Vignemale-Bujaruelo i Monte Perdido-Ordesa, editades al llarg dels anys 90'. Hi ha un aspecte evolutiu comú d'aquests grans carsts pirinencs, polifàsics i que han viscut diverses condicions geodinàmiques durant el Neògen, que fa que la interpretació d'un sistema càrstic com el d'Arañonera no es pugui fer només a partir de les condicions d'alta muntanya supraforestal actuals. Evolució geològica dels grans sistemes càrstics pirinencs. Arañonera com exemple

El carst: originalitat física i importància econòmica

A començaments de la década de 1980, un equip de treball de carst experimental va importar a Catalunya el nou marc conceptual de la hidrogeologia càrstica elaborat al Laboratoire Souterraine de Moulis ( Arieja, França). En aquell centre d'investigació, A. Mangin i el seu equip de treball havia creat un nou paradigma en l'estudi del carst basat en la sistèmica i en l'aproximació funcional dels aqüífers càrstics. Seguint aquesta orientació i a partir del control experimental d'alguns dels nostres sistemes càrstics es va iniciar una recerca als carsts experimentals de Rellinars- Sant Llorenç del Munt i l'Obac, a l'Alt Llobregat- Bastareny-Fonts del Llobregat, Arañonera-vall del riu Ara (Aragó), a la Val d'Aran-Alt Éssera i a la Cerdanya- túnel del Cadí, que posteriorment es va traslladar a altres carsts com l'Espluga de Francolí, Montserrat, Garraf, etc. on la perspectiva hidrogeològica va donar lloc també a una aproximació al paleocarst i carst no funcionals estudiant la seva evolució a partir dels registres sedimentaris i els espeleotemes com indicadors geocronològics i paleoambientals. Aquest treball, publicat l'any 1989 a la revista ESPAIS del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, exposa els aspectes més teòrics i el marc referencial de les nostres recerques.

Toni Freixes en un mostreig de les fonts de Bujaruelo ( alta vall de l'Ara, Aragó) El carst: originalitat física i importància econòmica

Bicentenari del naixement de Llorenç Presas i Puig, científic santboià.

Avui, 16 de desembre, fa dos-cents anys que va néixer a l’antic hospital de Sant Boi, Llorenç Presas i Puig, fill d’una familia pagesa de Sant Boi, que va arribar a ser uns dels científics més prestigiosos de Catalunya al segle XIX. El vam recordar, en Jaume Sans i jo, en la ponència sobre les fites de terme a la IV Trobada d’Estudiosos de l’Eramprunyà, celebrada el dia 3 de desembre a Castelldefels, on vam exposar la relació entre les fites i senyals de terme, el territori i la seva representació. La figura de Llorenç Presas i el seu bicentenari era de relat obligat ja que va ser mestre d’agrimensors i autor de mapes parcel.laris, entre ells presumiblement el de Sant Boi de 1861, que si no porta la seva signatura si que té totes les semblances amb d’altres de la seva autoria. Dissortadament la ciutat de Sant Boi no ha recordat aquest bicentenari com correspondria, només Òmnium Cultural, a proposta de nosaltres dos, va programar una nit astronòmica a Sant Ramon en homenatge al Llorenç Presas astrònom, però el mal temps la va frustrar. D’una manera o altra Llorenç Presas ha estat durant tot aquest temps la máxima figura històrica santboiana pel que fa a la ciència, segurament fins l’aparició actual del Dr Manel Estellés referent internacional de la recerca oncológica.
Llorenç Presas va néixer el 16 de desembre de 1811. Va triar un moment realment complicat per venir al món ja que estàvem en plena guerra del Francès i Sant Boi era l’escenari d’enfrontaments armats i d’entrades i sortides dels exèrcits i dels somatents comarcals. Uns i altres demanaven a la població contribucions,reclutaments de joves, queviures i allotjaments. Un contemporani, en Magí Castells ens retrata el moment: “En dits Anys 1810 y 1811 també se tenía de pagar a los Españols contribució y a mes de pagar contribucions tingueren d’anar ara 6 ara 13 (…) tants com y agué de Fadrins quintats; a ser soldats. Era un trastorn per los Pobles en un mateix dia venían Españols, paga, venían Francesos, paga. En los ultims de est any, se patí molta miseria (…)”.
L’any 1812 Catalunya és annexionada a l’Imperi i separada de la resta de l’antic estat borbònic espanyol on governa un rei titella, germà de Napoleó, en Josep Bonaparte. Catalunya és dividida en departaments tal i com hi havia en tota França. Sant Boi i la resta de la comarca s’incorpora al Departament de Montserrat. Però la guerra continua i els moviments de tropes són constants, amunt i avall del Llobregat. El monestir de Montserrat és assaltat i volat per les tropes franceses, potser emportant-se part dels seus tresors artístics i fons documentals que no han tornat a aparèixer. A partir de 1813 les tropes imperials es van replegant d’Espanya i concentrant-se a Catalunya però la seva moral és de retirada. El 28 d’abril de 1814 els francesos abandonen Barcelona que es ocupada per les tropes del general Manso, cap militar de les operacions resistents al Baix Llobregat.
Llorenç Presas encara viuria les guerres carlines, els bombardejos de Barcelona, com el del 1842 i els estats de setge i de suspensió de garanties constitucionals que marcarien una Catalunya en permanent estat d’excepció. Malgrat això el jove Llorenç Presas, després d’una escolarització primària a Sant Boi on va destacar per les seves capacitats intel.lectuals, inicia als 15 anys una llarga etapa formativa a Barcelona que el porta a la Llotja on s’inicia en el dibuix, a diverses escoles de la Junta de Comerç de Barcelona, a l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona i al Reial Col⋅legi de Farmàcia de Sant Victorià. Va destacar especialment com a alumne d'Onofre Jaume Novellas en Matemàtiques pures i Astronomia. Essent professor de Geografia astronòmica i física i de Matemàtiques elementals a la Universitat de Barcelona (1841-42), va aconseguir els doctorats en Ciències i en Farmàcia. Els primers anys d’aquesta llarga trajectòria de formació acadèmica vivía encara a Sant Boi i cada dia anava i tornava a peu fins la Llotja de Mar. Les seves jornades devien ser esgotadores: cinc hores de desplaçaments a peu des de Sant Boi més llargs horaris lectius, només suportats per l’afany d’aprendre i la vocació científica tan poliédrica com era la ciència del seu temps.

És interessant de destacar que la vida acadèmica de Llorenç Presas coincideix amb un moment fonamental de les ciències i del coneixement a Catalunya: el trasllat de la Universitat de Cervera a Barcelona que torna a tenir una universitat que va ser clausurada per Felip V com a repressàlia de guerra i la seva instal.lació provisional a l’antic convent desamortitzat dels Carmelites ( 1837), fins la construcció de la nova universitat, a l’actual Plaça Universitat, dissenyada per l’arquitecte collbatoní Elies Rogent, que va iniciar les obres l’any 1863 i que va entrar en funcionament l’any 1882. I també amb la creació de l’Escola Industrial de Barcelona, l’any 1851, que reunia tots els aprenentatges tècnics de les antigues acadèmies de la Junta de Comerç en un edifici avui desaparegut, l’antic convent de Sant Sebastià, situat, abans de l’obertura de la Via Laietana, darrera la Llotja i on ara hi ha la plaça i l’estàtua dedicades al negrer marquès de Comillas. Llorenç Presas va ser professor dels primers claustres de les dues institucions, sent a més l’encarregat de fixar els curriculums i plans d'estudi de la nova Escola Industrial.
La seva primera activitat docent van ser les classes d’astronomia i meteorologia que durant sis cursos acadèmics (del 1849-1850 al 1854-1855) va impartir a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona. Les seves anotacions manuscrites que es conserven constitueixen una font molt interessant per veure com era l’ensenyament de l’astronomia a la Barcelona de l’època i els seu interés des del punt de vista epistemològic i del saber aplicat a la navegació i a la cartografia. En el llistat d’aquells primers alumnes de Llorenç Presas a les clases d’Astronomia hi consta un alumne santboià, un noi de 17 anys anomenat Josep Julià i Codina.
L’impacte d’aquella ciència a Catalunya en aquells anys es veu reflectit en la decoració de les cases dels Porxos de’n Xifré, coronats per una al.legoria de la musa de les ciències, Urània, i la frase: " Uranie coeli motus scrutatur et astra “. ( Urània observa el moviment dels cels i els astres). Aquest edifici, situat davant de la Llotja, en ple centre administratiu i docent de la Barcelona de mitjans segle XIX, està ple també d’al.legories a la navegació, a la técnica i al comerç i la plaça està presidida per un monument al “Geni Català”, coronat per un ser alat que aixeca pel damunt del cap un estel de cinc puntes. Tot l’entorn està ben carregat de simbolismes de la maçoneria, també el restaurant de les Set Portes, ubicat encara avui sota els porxos.
L’any 1842 Llorenç Presas és comissionat per la Universitat de Barcelona per asistir a l’observació de l’eclipsi total de sol a Perpinyà, sessió dirigida per Francesc Aragó, un dels científics més prestigiosos d’Europa. Presas sabia parlar perfectament en francés però el fet que Aragó era nord-català i catalano-parlant va facilitar molt les bones relacions que sempre van mantenir. Francesc Aragó havia estat el responsable de les mesures de triangulació entre Catalunya i les Illes Balears per a la mesura del meridià que va donar lloc a la determinació del sistema mètric decimal. La guerra del Francès el va sorprendre a Mallorca, acusat d’espia francés va poder fer-se l'escàpol gràcies al seu domini del català que el va fer passar inadvertit i escapar en vaixell rumb a Marsella. Si aneu per Paris, d’on va ser director de l’Observatori, podreu anar resseguint la traça del meridià per la ciutat, sortint del mateix edifici de l’observatori, per unes plaques rodones de bronze colocades al terra que porten el seu nom i que marquen l’aliniació del meridià. Aragó també va ser ministre de la República i va ser qui va abolir l’esclavitud a França. De l’observació d’aquell eclipsi (que també va ser seguit a Barcelona des de l’Escola de Nàutica, encara que fora de la zona d’ocultació total) es va resoldre que les protuberàncies lluminoses que apareixien en ser tapada la superficie del sol per la lluna, no eren pròpies de l’atmosfera lunar sinó de la solar, degudes a la seva activitat explosiva que emetia grans “flamarades”. No va ser fins més tard, en l’observació dels eclipsis de 1851 i de 1860 -aquest darrer observat també per Presas i una expedició catalana, dalt del cim del Puig Sant Josep d’Orpesa- que amb l’ajut de l’espectrografia es va poder identificar un nou element, l’Heli, desconegut encara a la Terra, com un nou element de la taula periòdica dels elements, i responsable de l’activitat emissiva solar.
Llorenç Presas va destacar com a matemàtic, el va interessar la geometría i el càlcul numèric i també les matemàtiques “sublims”, el càlcul diferencial i integral. La matemàtica era una eina de mesura i de precisió però també un llenguatge per a tractar altres ciències com la física i la química. Presas la utilitza fins i tot per definir l’atracció atòmica o per descriure fenòmens meteorològics com el llamp. Una dedicació pràctica de les matemàtiques va ser l’agrimensura, que el porta a l’elaboració de mapes parcel.laris, amillaraments i cartografíes locals, una activitat complementària a la seva dedicació docent que segurament l’ajudava a mantenir una família nombrosa, amb 9 fills, com tenia, juntament amb la seva dona, la Rosa Parellada, filla de Viladecans. El mapa parcel.lari de Sant Boi de 1861 porta tota la seva empremta i segons un estudi de Jaume Sans se li pot atribuir, directament a ell o a la seva escola, ja que va crear deixebles en aquesta activitat. El seu fill més gran, l’Emili, també va ser agrimensor i va col.laborar estretament amb el seu pare.
Una altra activitat de Llorenç Presas és com a doctor en Farmàcia. L’any 1855 escriu un text de títol pintoresc: “Guerra a muerte al Cólera Morbo Asiático y al Oidium Tuckery”. Presas havia viscut les pandèmies de còlera a Barcelona, del 1834 ( amb més de 3300 morts) i la del 1854. La ciutat estava immersa en un debat higienista que va provocar la demolició de les muralles i la posterior expansió de l’eixample de la ciutat. Les famílies riques podien escapar de les epidèmies marxant a segones residències fora de la ciutat, però les classes populars que vivien en carrerons massificats i sense higiene eren víctimes del còlera que es transmetia veloçment en aquelles condicions; l’article de Presas de 1855 s’ha d’interpretar en aquest context. També, l’any 1854, publica un altre article: “Remey que mata la malura de las viñas”, segurament es refereix a la malaltia de l’oïdi, popularment “la blanqueta” que atacava les vinyes i que va començar a córrer per Europa cap a l’any 1850, és a dir abans de la plaga de la fil.loxera. És l’únic treball de Llorenç Presas publicat en català, segurament degut a que s’adreça més a un públic de pagesos que no pas d’erudits. Presas és un intel.lectual del seu temps, pre-Renaixença, per tant la llengua acadèmica era el castellà, encara que en els seus apunts de l’Escola Industrial hi consten anotacions traduïnt al català noms tècnics i mecanismes, cosa que sembla indicar que d'alguna manera feia servir el català per adreçar-se als seus alumnes en les seves clases. ´
No sabem massa res del seu perfil ideològic, fora dels aspectes més relacionats amb les àrees del coneixement que va conrear. Va viure i va desenvolupar la seva feina en la Catalunya convulsa d’abans de la Restauració, el seu neguit era la industrialització i la modernització del país. Va viure l’inici de la mecanització, la introducció del vapor industrial i ferroviari i va ser contemporani d’una ciència que vivía dins del Romanticisme però que anunciava el Positivisme, juntament amb Narcís Montoriol i altres figures de la ciència i la técnica catalanes i al mateix temps que el pensament científic feia grans avenços al món, com l’evolucionisme de Darwin, per exemple, o les lleis de la química ( Mendeleiev, Lavoisier...)i la termodinàmica. Algun dels seus germans també van estar vinculats a la Universitat i a l’ensenyament de les ciències i un fill seu, en Llorenç Presas Parellada, nascut a Sant Boi l’any 1844, va ser professor a l’Uruguai i l’any 1889 va ingresar a la lògia maçònica “Jorge Washington” de Concepción del Uruguay entre Rios. Uns anys abans, l’any 1875, a l’edat de 64 anys havia mort, a Barcelona, el savi santboià Llorenç Presas i Puig.

A les fotografies podem veure un retrat de Llorenç Presas, una pàgina dels seus apunts de mecànica de l'Escola Industrial, el campament astronòmic que van situar dalt del puig de Sant Josep d'Orpesa, una fotografia de l'eclipsi de 1842 amb les protuberàncies solars detectades i una foto actual de l'edifici de la Llotja i del monument al "Geni Català" que presideix la plaça.

Històries del Camí Ral 10. Viatge reial

Dintre de ben poc tindrem senyalitzada la traça del Camí Ral de Sant Boi a Vilafranca del Penedès, un itinerari d’uns 50 km entre boscos, conreus i un ric patrimoni històric. El seu recorregut permet travessar tot el massís muntanyós del Garraf, des de la vall de Llobregat a les planes de la depressió penedesenca. El paisatge, tant el geològic com el vegetal/forestal/agrari és ric i variat i sovint hi trobem el llegat de la història que s’hi ha anat acumulant en els segles: antigues traces del camí amb roderes i empedrats, marges i barraques de pedra seca, edificacions medievals i de l’edat moderna, pous de glaç, forns de calç… I, senyorejant pel damunt de tot plegat, un intangible històric que converteix l’itinerari en un relat, o en molts relats alhora.
A Sant Boi culmina una acció desenvolupada aquests darrers anys amb la senyalització de la traça urbana del camí, que explica el lligam amb el riu i l’estructura del barri antic, i també, més amunt de les cases del Bori el recorregut per l’obaga del Montbaig fins el pas estratègic de l’estret de Roques, on es creua amb l’Anell Verd. Tanmateix haureu observat com alguns edificis històrics que es troben en el recorregut han estat localitzats amb plafons explicatius . Veure com es va culminant una obra iniciada en aquests darrers quatre anys és una satisfacció i haver-ne estat part em fa sentir molt feliç.
El camí dels reis.
“Aprés, de Tarragona anaren-se’n a s’Arboç , e puis a Vilafranca de Penedès, que és una noble vila e bona, on los fo feita aitanta honor com en una ciutat, e estregren a Vilafranca tres jorns. De Vilafranca anaren a Sent Climent, de Sent Climent a Barcelona, e de Barcelona no me’n cal escriure, que pensar podets com hi foren reebuts”.Això escriu Ramon Muntaner a la seva “Crònica”, escrita durant els anys 1325 i 1328 i que ha estat editada en moltes ocasions des del segle XVI a l’actualitat. La cita és literal de l’edició de 2011 publicada per l’Institut d’Estudis Catalans segons l’edició dirigida per Ferran Soldevila l’any 1971. ( Ferran Soldevila. Ed. Selecta: "Les Quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III")
L’any 1274, entre novembre i desembre, una comitiva reial extraordinària recorre el País Valencià i Catalunya. Es tracta dels reis d’Aragó i de Castella, Jaume I i Alfonso X, amb les reines i els infants respectius. El rei català ha anat als límits dels seus reialmes a rebre el seu gendre Alfons i la seva filla Violant i inicien un llarg viatge que els porta primer a València, ciutat que els acull i festeja durant onze dies. El destí del viatge és anar al segon Concili de Lió convocat pel papa Gregori X per tractar temes referents a les croades, tema que interessa particularment a Jaume I, que treballava diplomàticament la idea d’una aliança amb el gran Khan dels tàrtars per fer una tenalla a l’Islam, des d’occident i des de l’orient; així com altres qüestions referents a les ordes religioses i als problemes que tenien en aquells moments els templers, orde que havia acollit i educat Jaume I de ben petit, quan va quedar orfe. Un altre tema era l’Imperi romano-germànic, o el Sacre Imperi, del qual Alfonso X pretenia ser coronat emperador, cosa que no va aconseguir ja que el concili va resoldre a favor de Rodolf d’Habsburg.
De València, seguint el curs de l’antiga via romana del litoral mediterrani van cap a Castelló i Tarragona i d’allà aVilafranca, on l’itinerari a Barcelona deixa la traça de la Via Augusta i s’enfila cap a Olesa de Bonesvalls i Begues seguint el Camí Ral. Passen per Sant Climent i d’allà passen per l’estret de Roques i baixen a la vila de Sant Boi per anar a creuar el riu i seguir la darrera jornada del viatge fins a Barcelona. Moltes vegades havia vist i veuria Sant Boi passar reis pels seus carrers, seguint el camí ral, o la Via Mercadera, cap a Vilafranca, cap a les terres del sud o de Lleida, cap als reials monestirs del cister, etc., però de ben segur que aquesta comitiva dels dos reis –amb l’exotisme dels castellans- devia ser magnífica i en una petita vila com el Sent Boy de l’època devia causar commoció i festa el seguici de les famílies reials, els reis amb els seus domassos heràldics, com ens mostren els dibuixos de l’època, la noblesa que els acompanyava i la gent d’armes. A penes pacificades les terres del Llobregat després de les guerres feudals de la dècada anterior i del deseiximent al rei de Guillem II de Cervelló (1260), Jaume I va otorgar privilegis a Sant Boi que afectaven el domini dels senyors del castell sobre l’alou i la celebració de fires. El mercat dels dissabtes al Mercadal era de gran importància, ja que va permetre consolidar la seguretat als camins d’accés a Sant Boi, garantida pel rei, així com el control sobre pesos i mesures que feia estables i fiables les transaccions comercials a la vila.
El pont.
L’any 1274 no hi havia cap pont a Sant Boi per creuar el riu. Segons Jaume Codina, cap al segle XII segurament n’hi havia un més o menys precari, però al 1274 hi havia un servei de barca i la prohibició de passar-lo a gual. L’any 1283, en unes desastrosses inundacions queda destruit el pont romà de Martorell, anomenat en aquella época de Sant Bartomeu, que ja tenia una factura romànica per una reconstrucció anterior de 1143. A iniciativa reial i del Consell de Cent barceloní es va començar a parlar de la necessitat de facilitar les comunicacions i d’establir un pont de pas entre les dues ribes del Llobregat, l’any 1283, segons escriu Carles Martí, les Corts catalanes van debatre la necessitat del pont, que en un primer moment proposaven aigües amunt de Sant Boi, a l’indret de la roca de l’Adroc, a Pallejà, però hi ha documentació de 1301 en que el Batlle General de Catalunya adreça un escrit, com ja havia fet Jaume II, a totes vegueries per recaptar ajuts per a l’obra del pont “novellament començada davant la vila de Sent Boy”. La construcció del pont de Sant Boi tenia doncs una consideració d’infrastructura nacional, primer es va pensar en un pont de pedra però els problemes d’assentament sobre els al.luvions de l’àmplia terrassa del Llobregat i les continues avingudes del riu van fer decidir per un pont de fusta. Es va portar fusta des de molts punts de Catalunya, fins i tot de Mallorca , es van fixar els marges amb estacades i es van plantar albaredes a les ribes per tal d’assegurar material per a les reparacions futures. Per a la construcció del pont es va comptar amb privilegis i també amb la mà d’obra de presoners de guerra. L’any 1306 ja estava en funcionament i la primera destrucció parcial va ser en uns aiguats de 1315. El seu emplaçament era aproximadament on ara hi ha la passera peatonal per anar al riu, en el seu marge dret estava fonamentat sobre les llicorelles del Puig del Castell que afloren en la vora exterior del meandre del riu, això li donava més consistència.
Ens pot semblar estrany que haguessin de portar fusta de lluny, fins i tot de Mallorca, per a la construcció del pont, però avui, en el segle de la sostenibilitat, les fustes per al nou pont que s’ha fet a l’estret de Roques en l’enllaç entre el Camí Ral i l’Anell Verd, han vingut de més lluny encara, del nord d’Europa!. Ja veieu que tornem a passar per l’estret de Roques, on havíem començat aquest comentari: roda el món i torna al born!.

Les il.lustracions que acompanyen ens mostren representacions contemporànies de Jaume I i d’Alfons X de Castella amb tota la seva majestat. També hem fet servir un dibuix actual del llibre de F. Xavier Hernández, Francesc Riart i Xavier Rubio, “Els exèrcits de Jaume I”, editat l’any 2009, basat en representacions medievals.