dilluns, 10 de setembre del 2012
100 anys del descobriment de la tomba de Rafael Casanova a Sant Boi
dimarts, 4 de setembre del 2012
40 anys del descobriment del sistema espeleològic d'Arañonera
dijous, 9 d’agost del 2012
El carst: originalitat física i importància econòmica
A començaments de la década de 1980, un equip de treball de carst experimental va importar a Catalunya el nou marc conceptual de la hidrogeologia càrstica elaborat al Laboratoire Souterraine de Moulis ( Arieja, França). En aquell centre d'investigació, A. Mangin i el seu equip de treball havia creat un nou paradigma en l'estudi del carst basat en la sistèmica i en l'aproximació funcional dels aqüífers càrstics. Seguint aquesta orientació i a partir del control experimental d'alguns dels nostres sistemes càrstics es va iniciar una recerca als carsts experimentals de Rellinars- Sant Llorenç del Munt i l'Obac, a l'Alt Llobregat- Bastareny-Fonts del Llobregat, Arañonera-vall del riu Ara (Aragó), a la Val d'Aran-Alt Éssera i a la Cerdanya- túnel del Cadí, que posteriorment es va traslladar a altres carsts com l'Espluga de Francolí, Montserrat, Garraf, etc. on la perspectiva hidrogeològica va donar lloc també a una aproximació al paleocarst i carst no funcionals estudiant la seva evolució a partir dels registres sedimentaris i els espeleotemes com indicadors geocronològics i paleoambientals. Aquest treball, publicat l'any 1989 a la revista ESPAIS del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, exposa els aspectes més teòrics i el marc referencial de les nostres recerques.
Toni Freixes en un mostreig de les fonts de Bujaruelo ( alta vall de l'Ara, Aragó)
El carst: originalitat física i importància econòmica
divendres, 16 de desembre del 2011
Bicentenari del naixement de Llorenç Presas i Puig, científic santboià.
Avui, 16 de desembre, fa dos-cents anys que va néixer a l’antic hospital de Sant Boi, Llorenç Presas i Puig, fill d’una familia pagesa de Sant Boi, que va arribar a ser uns dels científics més prestigiosos de Catalunya al segle XIX. El vam recordar, en Jaume Sans i jo, en la ponència sobre les fites de terme a la IV Trobada d’Estudiosos de l’Eramprunyà, celebrada el dia 3 de desembre a Castelldefels, on vam exposar la relació entre les fites i senyals de terme, el territori i la seva representació. La figura de Llorenç Presas i el seu bicentenari era de relat obligat ja que va ser mestre d’agrimensors i autor de mapes parcel.laris, entre ells presumiblement el de Sant Boi de 1861, que si no porta la seva signatura si que té totes les semblances amb d’altres de la seva autoria. Dissortadament la ciutat de Sant Boi no ha recordat aquest bicentenari com correspondria, només Òmnium Cultural, a proposta de nosaltres dos, va programar una nit astronòmica a Sant Ramon en homenatge al Llorenç Presas astrònom, però el mal temps la va frustrar. D’una manera o altra Llorenç Presas ha estat durant tot aquest temps la máxima figura històrica santboiana pel que fa a la ciència, segurament fins l’aparició actual del Dr Manel Estellés referent internacional de la recerca oncológica.
Llorenç Presas va néixer el 16 de desembre de 1811. Va triar un moment realment complicat per venir al món ja que estàvem en plena guerra del Francès i Sant Boi era l’escenari d’enfrontaments armats i d’entrades i sortides dels exèrcits i dels somatents comarcals. Uns i altres demanaven a la població contribucions,reclutaments de joves, queviures i allotjaments. Un contemporani, en Magí Castells ens retrata el moment: “En dits Anys 1810 y 1811 també se tenía de pagar a los Españols contribució y a mes de pagar contribucions tingueren d’anar ara 6 ara 13 (…) tants com y agué de Fadrins quintats; a ser soldats. Era un trastorn per los Pobles en un mateix dia venían Españols, paga, venían Francesos, paga. En los ultims de est any, se patí molta miseria (…)”.
L’any 1812 Catalunya és annexionada a l’Imperi i separada de la resta de l’antic estat borbònic espanyol on governa un rei titella, germà de Napoleó, en Josep Bonaparte. Catalunya és dividida en departaments tal i com hi havia en tota França. Sant Boi i la resta de la comarca s’incorpora al Departament de Montserrat. Però la guerra continua i els moviments de tropes són constants, amunt i avall del Llobregat. El monestir de Montserrat és assaltat i volat per les tropes franceses, potser emportant-se part dels seus tresors artístics i fons documentals que no han tornat a aparèixer. A partir de 1813 les tropes imperials es van replegant d’Espanya i concentrant-se a Catalunya però la seva moral és de retirada. El 28 d’abril de 1814 els francesos abandonen Barcelona que es ocupada per les tropes del general Manso, cap militar de les operacions resistents al Baix Llobregat.
Llorenç Presas encara viuria les guerres carlines, els bombardejos de Barcelona, com el del 1842 i els estats de setge i de suspensió de garanties constitucionals que marcarien una Catalunya en permanent estat d’excepció. Malgrat això el jove Llorenç Presas, després d’una escolarització primària a Sant Boi on va destacar per les seves capacitats intel.lectuals, inicia als 15 anys una llarga etapa formativa a Barcelona que el porta a la Llotja on s’inicia en el dibuix, a diverses escoles de la Junta de Comerç de Barcelona, a l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona i al Reial Col⋅legi de Farmàcia de Sant Victorià. Va destacar especialment com a alumne d'Onofre Jaume Novellas en Matemàtiques pures i Astronomia. Essent professor de Geografia astronòmica i física i de Matemàtiques elementals a la Universitat de Barcelona (1841-42), va aconseguir els doctorats en Ciències i en Farmàcia. Els primers anys d’aquesta llarga trajectòria de formació acadèmica vivía encara a Sant Boi i cada dia anava i tornava a peu fins la Llotja de Mar. Les seves jornades devien ser esgotadores: cinc hores de desplaçaments a peu des de Sant Boi més llargs horaris lectius, només suportats per l’afany d’aprendre i la vocació científica tan poliédrica com era la ciència del seu temps.
És interessant de destacar que la vida acadèmica de Llorenç Presas coincideix amb un moment fonamental de les ciències i del coneixement a Catalunya: el trasllat de la Universitat de Cervera a Barcelona que torna a tenir una universitat que va ser clausurada per Felip V com a repressàlia de guerra i la seva instal.lació provisional a l’antic convent desamortitzat dels Carmelites ( 1837), fins la construcció de la nova universitat, a l’actual Plaça Universitat, dissenyada per l’arquitecte collbatoní Elies Rogent, que va iniciar les obres l’any 1863 i que va entrar en funcionament l’any 1882. I també amb la creació de l’Escola Industrial de Barcelona, l’any 1851, que reunia tots els aprenentatges tècnics de les antigues acadèmies de la Junta de Comerç en un edifici avui desaparegut, l’antic convent de Sant Sebastià, situat, abans de l’obertura de la Via Laietana, darrera la Llotja i on ara hi ha la plaça i l’estàtua dedicades al negrer marquès de Comillas. Llorenç Presas va ser professor dels primers claustres de les dues institucions, sent a més l’encarregat de fixar els curriculums i plans d'estudi de la nova Escola Industrial.
La seva primera activitat docent van ser les classes d’astronomia i meteorologia que durant sis cursos acadèmics (del 1849-1850 al 1854-1855) va impartir a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona. Les seves anotacions manuscrites que es conserven constitueixen una font molt interessant per veure com era l’ensenyament de l’astronomia a la Barcelona de l’època i els seu interés des del punt de vista epistemològic i del saber aplicat a la navegació i a la cartografia. En el llistat d’aquells primers alumnes de Llorenç Presas a les clases d’Astronomia hi consta un alumne santboià, un noi de 17 anys anomenat Josep Julià i Codina.
L’impacte d’aquella ciència a Catalunya en aquells anys es veu reflectit en la decoració de les cases dels Porxos de’n Xifré, coronats per una al.legoria de la musa de les ciències, Urània, i la frase: " Uranie coeli motus scrutatur et astra “. ( Urània observa el moviment dels cels i els astres). Aquest edifici, situat davant de la Llotja, en ple centre administratiu i docent de la Barcelona de mitjans segle XIX, està ple també d’al.legories a la navegació, a la técnica i al comerç i la plaça està presidida per un monument al “Geni Català”, coronat per un ser alat que aixeca pel damunt del cap un estel de cinc puntes. Tot l’entorn està ben carregat de simbolismes de la maçoneria, també el restaurant de les Set Portes, ubicat encara avui sota els porxos.
L’any 1842 Llorenç Presas és comissionat per la Universitat de Barcelona per asistir a l’observació de l’eclipsi total de sol a Perpinyà, sessió dirigida per Francesc Aragó, un dels científics més prestigiosos d’Europa. Presas sabia parlar perfectament en francés però el fet que Aragó era nord-català i catalano-parlant va facilitar molt les bones relacions que sempre van mantenir. Francesc Aragó havia estat el responsable de les mesures de triangulació entre Catalunya i les Illes Balears per a la mesura del meridià que va donar lloc a la determinació del sistema mètric decimal. La guerra del Francès el va sorprendre a Mallorca, acusat d’espia francés va poder fer-se l'escàpol gràcies al seu domini del català que el va fer passar inadvertit i escapar en vaixell rumb a Marsella. Si aneu per Paris, d’on va ser director de l’Observatori, podreu anar resseguint la traça del meridià per la ciutat, sortint del mateix edifici de l’observatori, per unes plaques rodones de bronze colocades al terra que porten el seu nom i que marquen l’aliniació del meridià. Aragó també va ser ministre de la República i va ser qui va abolir l’esclavitud a França. De l’observació d’aquell eclipsi (que també va ser seguit a Barcelona des de l’Escola de Nàutica, encara que fora de la zona d’ocultació total) es va resoldre que les protuberàncies lluminoses que apareixien en ser tapada la superficie del sol per la lluna, no eren pròpies de l’atmosfera lunar sinó de la solar, degudes a la seva activitat explosiva que emetia grans “flamarades”. No va ser fins més tard, en l’observació dels eclipsis de 1851 i de 1860 -aquest darrer observat també per Presas i una expedició catalana, dalt del cim del Puig Sant Josep d’Orpesa- que amb l’ajut de l’espectrografia es va poder identificar un nou element, l’Heli, desconegut encara a la Terra, com un nou element de la taula periòdica dels elements, i responsable de l’activitat emissiva solar.
Llorenç Presas va destacar com a matemàtic, el va interessar la geometría i el càlcul numèric i també les matemàtiques “sublims”, el càlcul diferencial i integral. La matemàtica era una eina de mesura i de precisió però també un llenguatge per a tractar altres ciències com la física i la química. Presas la utilitza fins i tot per definir l’atracció atòmica o per descriure fenòmens meteorològics com el llamp. Una dedicació pràctica de les matemàtiques va ser l’agrimensura, que el porta a l’elaboració de mapes parcel.laris, amillaraments i cartografíes locals, una activitat complementària a la seva dedicació docent que segurament l’ajudava a mantenir una família nombrosa, amb 9 fills, com tenia, juntament amb la seva dona, la Rosa Parellada, filla de Viladecans. El mapa parcel.lari de Sant Boi de 1861 porta tota la seva empremta i segons un estudi de Jaume Sans se li pot atribuir, directament a ell o a la seva escola, ja que va crear deixebles en aquesta activitat. El seu fill més gran, l’Emili, també va ser agrimensor i va col.laborar estretament amb el seu pare.
Una altra activitat de Llorenç Presas és com a doctor en Farmàcia. L’any 1855 escriu un text de títol pintoresc: “Guerra a muerte al Cólera Morbo Asiático y al Oidium Tuckery”. Presas havia viscut les pandèmies de còlera a Barcelona, del 1834 ( amb més de 3300 morts) i la del 1854. La ciutat estava immersa en un debat higienista que va provocar la demolició de les muralles i la posterior expansió de l’eixample de la ciutat. Les famílies riques podien escapar de les epidèmies marxant a segones residències fora de la ciutat, però les classes populars que vivien en carrerons massificats i sense higiene eren víctimes del còlera que es transmetia veloçment en aquelles condicions; l’article de Presas de 1855 s’ha d’interpretar en aquest context. També, l’any 1854, publica un altre article: “Remey que mata la malura de las viñas”, segurament es refereix a la malaltia de l’oïdi, popularment “la blanqueta” que atacava les vinyes i que va començar a córrer per Europa cap a l’any 1850, és a dir abans de la plaga de la fil.loxera. És l’únic treball de Llorenç Presas publicat en català, segurament degut a que s’adreça més a un públic de pagesos que no pas d’erudits. Presas és un intel.lectual del seu temps, pre-Renaixença, per tant la llengua acadèmica era el castellà, encara que en els seus apunts de l’Escola Industrial hi consten anotacions traduïnt al català noms tècnics i mecanismes, cosa que sembla indicar que d'alguna manera feia servir el català per adreçar-se als seus alumnes en les seves clases. ´
No sabem massa res del seu perfil ideològic, fora dels aspectes més relacionats amb les àrees del coneixement que va conrear. Va viure i va desenvolupar la seva feina en la Catalunya convulsa d’abans de la Restauració, el seu neguit era la industrialització i la modernització del país. Va viure l’inici de la mecanització, la introducció del vapor industrial i ferroviari i va ser contemporani d’una ciència que vivía dins del Romanticisme però que anunciava el Positivisme, juntament amb Narcís Montoriol i altres figures de la ciència i la técnica catalanes i al mateix temps que el pensament científic feia grans avenços al món, com l’evolucionisme de Darwin, per exemple, o les lleis de la química ( Mendeleiev, Lavoisier...)i la termodinàmica. Algun dels seus germans també van estar vinculats a la Universitat i a l’ensenyament de les ciències i un fill seu, en Llorenç Presas Parellada, nascut a Sant Boi l’any 1844, va ser professor a l’Uruguai i l’any 1889 va ingresar a la lògia maçònica “Jorge Washington” de Concepción del Uruguay entre Rios. Uns anys abans, l’any 1875, a l’edat de 64 anys havia mort, a Barcelona, el savi santboià Llorenç Presas i Puig.
A les fotografies podem veure un retrat de Llorenç Presas, una pàgina dels seus apunts de mecànica de l'Escola Industrial, el campament astronòmic que van situar dalt del puig de Sant Josep d'Orpesa, una fotografia de l'eclipsi de 1842 amb les protuberàncies solars detectades i una foto actual de l'edifici de la Llotja i del monument al "Geni Català" que presideix la plaça.
dimarts, 27 de setembre del 2011
Històries del Camí Ral 10. Viatge reial
Dintre de ben poc tindrem senyalitzada la traça del Camí Ral de Sant Boi a Vilafranca del Penedès, un itinerari d’uns 50 km entre boscos, conreus i un ric patrimoni històric. El seu recorregut permet travessar tot el massís muntanyós del Garraf, des de la vall de Llobregat a les planes de la depressió penedesenca. El paisatge, tant el geològic com el vegetal/forestal/agrari és ric i variat i sovint hi trobem el llegat de la història que s’hi ha anat acumulant en els segles: antigues traces del camí amb roderes i empedrats, marges i barraques de pedra seca, edificacions medievals i de l’edat moderna, pous de glaç, forns de calç… I, senyorejant pel damunt de tot plegat, un intangible històric que converteix l’itinerari en un relat, o en molts relats alhora.
A Sant Boi culmina una acció desenvolupada aquests darrers anys amb la senyalització de la traça urbana del camí, que explica el lligam amb el riu i l’estructura del barri antic, i també, més amunt de les cases del Bori el recorregut per l’obaga del Montbaig fins el pas estratègic de l’estret de Roques, on es creua amb l’Anell Verd. Tanmateix haureu observat com alguns edificis històrics que es troben en el recorregut han estat localitzats amb plafons explicatius . Veure com es va culminant una obra iniciada en aquests darrers quatre anys és una satisfacció i haver-ne estat part em fa sentir molt feliç.
El camí dels reis.
“Aprés, de Tarragona anaren-se’n a s’Arboç , e puis a Vilafranca de Penedès, que és una noble vila e bona, on los fo feita aitanta honor com en una ciutat, e estregren a Vilafranca tres jorns. De Vilafranca anaren a Sent Climent, de Sent Climent a Barcelona, e de Barcelona no me’n cal escriure, que pensar podets com hi foren reebuts”.Això escriu Ramon Muntaner a la seva “Crònica”, escrita durant els anys 1325 i 1328 i que ha estat editada en moltes ocasions des del segle XVI a l’actualitat. La cita és literal de l’edició de 2011 publicada per l’Institut d’Estudis Catalans segons l’edició dirigida per Ferran Soldevila l’any 1971. ( Ferran Soldevila. Ed. Selecta: "Les Quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III")
L’any 1274, entre novembre i desembre, una comitiva reial extraordinària recorre el País Valencià i Catalunya. Es tracta dels reis d’Aragó i de Castella, Jaume I i Alfonso X, amb les reines i els infants respectius. El rei català ha anat als límits dels seus reialmes a rebre el seu gendre Alfons i la seva filla Violant i inicien un llarg viatge que els porta primer a València, ciutat que els acull i festeja durant onze dies. El destí del viatge és anar al segon Concili de Lió convocat pel papa Gregori X per tractar temes referents a les croades, tema que interessa particularment a Jaume I, que treballava diplomàticament la idea d’una aliança amb el gran Khan dels tàrtars per fer una tenalla a l’Islam, des d’occident i des de l’orient; així com altres qüestions referents a les ordes religioses i als problemes que tenien en aquells moments els templers, orde que havia acollit i educat Jaume I de ben petit, quan va quedar orfe. Un altre tema era l’Imperi romano-germànic, o el Sacre Imperi, del qual Alfonso X pretenia ser coronat emperador, cosa que no va aconseguir ja que el concili va resoldre a favor de Rodolf d’Habsburg.
De València, seguint el curs de l’antiga via romana del litoral mediterrani van cap a Castelló i Tarragona i d’allà aVilafranca, on l’itinerari a Barcelona deixa la traça de la Via Augusta i s’enfila cap a Olesa de Bonesvalls i Begues seguint el Camí Ral. Passen per Sant Climent i d’allà passen per l’estret de Roques i baixen a la vila de Sant Boi per anar a creuar el riu i seguir la darrera jornada del viatge fins a Barcelona. Moltes vegades havia vist i veuria Sant Boi passar reis pels seus carrers, seguint el camí ral, o la Via Mercadera, cap a Vilafranca, cap a les terres del sud o de Lleida, cap als reials monestirs del cister, etc., però de ben segur que aquesta comitiva dels dos reis –amb l’exotisme dels castellans- devia ser magnífica i en una petita vila com el Sent Boy de l’època devia causar commoció i festa el seguici de les famílies reials, els reis amb els seus domassos heràldics, com ens mostren els dibuixos de l’època, la noblesa que els acompanyava i la gent d’armes. A penes pacificades les terres del Llobregat després de les guerres feudals de la dècada anterior i del deseiximent al rei de Guillem II de Cervelló (1260), Jaume I va otorgar privilegis a Sant Boi que afectaven el domini dels senyors del castell sobre l’alou i la celebració de fires. El mercat dels dissabtes al Mercadal era de gran importància, ja que va permetre consolidar la seguretat als camins d’accés a Sant Boi, garantida pel rei, així com el control sobre pesos i mesures que feia estables i fiables les transaccions comercials a la vila.
El pont.
L’any 1274 no hi havia cap pont a Sant Boi per creuar el riu. Segons Jaume Codina, cap al segle XII segurament n’hi havia un més o menys precari, però al 1274 hi havia un servei de barca i la prohibició de passar-lo a gual. L’any 1283, en unes desastrosses inundacions queda destruit el pont romà de Martorell, anomenat en aquella época de Sant Bartomeu, que ja tenia una factura romànica per una reconstrucció anterior de 1143. A iniciativa reial i del Consell de Cent barceloní es va començar a parlar de la necessitat de facilitar les comunicacions i d’establir un pont de pas entre les dues ribes del Llobregat, l’any 1283, segons escriu Carles Martí, les Corts catalanes van debatre la necessitat del pont, que en un primer moment proposaven aigües amunt de Sant Boi, a l’indret de la roca de l’Adroc, a Pallejà, però hi ha documentació de 1301 en que el Batlle General de Catalunya adreça un escrit, com ja havia fet Jaume II, a totes vegueries per recaptar ajuts per a l’obra del pont “novellament començada davant la vila de Sent Boy”. La construcció del pont de Sant Boi tenia doncs una consideració d’infrastructura nacional, primer es va pensar en un pont de pedra però els problemes d’assentament sobre els al.luvions de l’àmplia terrassa del Llobregat i les continues avingudes del riu van fer decidir per un pont de fusta. Es va portar fusta des de molts punts de Catalunya, fins i tot de Mallorca , es van fixar els marges amb estacades i es van plantar albaredes a les ribes per tal d’assegurar material per a les reparacions futures. Per a la construcció del pont es va comptar amb privilegis i també amb la mà d’obra de presoners de guerra. L’any 1306 ja estava en funcionament i la primera destrucció parcial va ser en uns aiguats de 1315. El seu emplaçament era aproximadament on ara hi ha la passera peatonal per anar al riu, en el seu marge dret estava fonamentat sobre les llicorelles del Puig del Castell que afloren en la vora exterior del meandre del riu, això li donava més consistència.
Ens pot semblar estrany que haguessin de portar fusta de lluny, fins i tot de Mallorca, per a la construcció del pont, però avui, en el segle de la sostenibilitat, les fustes per al nou pont que s’ha fet a l’estret de Roques en l’enllaç entre el Camí Ral i l’Anell Verd, han vingut de més lluny encara, del nord d’Europa!. Ja veieu que tornem a passar per l’estret de Roques, on havíem començat aquest comentari: roda el món i torna al born!.
Les il.lustracions que acompanyen ens mostren representacions contemporànies de Jaume I i d’Alfons X de Castella amb tota la seva majestat. També hem fet servir un dibuix actual del llibre de F. Xavier Hernández, Francesc Riart i Xavier Rubio, “Els exèrcits de Jaume I”, editat l’any 2009, basat en representacions medievals.
dijous, 22 de setembre del 2011
Les inundacions d'octubre de 1971 i la desaparició de Can Parellada de la Boïga
A la plana deltaica, a mig camí entre Sant Boi i el Prat, uns 120 m. al NO de l’actual masia de Can Parellada, o can Parellada Nou, hi havia una imponent masia de finals del segle XVII, Can Parellada de la Boïga, o can Parellada Vell. Damunt la porta principal, gravat a la pedra, hi deia: “Francesch Parellada me fecit. 1699”.
Francesc Parellada, fill d’una nissaga de propietaris agraris santboians i dirigent de la Revolta dels Barretines, que portà 10.000 pagesos alçats a les portes de Barcelona l’any 1687, va edificar o restaurar aquell casalot situat enmig d’unes 30 mujades ( unes 15 ha) de cereals, tal i com proclamava el blasó d’una mà que premia un grapat d’espigues, gravat al dintell de la porta de la seva propietat. Quatre anys abans, el 1695, havia enviudat i havia estat pare alhora. La seva dona moria de part infantant el seu fill Josep, que esdevindria un personatge important en el Sant Boi de la derrota de 1714, com a botifler i representant del nou govern borbònic.
Francesc Parellada, al cap de poc temps es torna a casar, aquesta vegada pel procediment del rapte d’una noia de 17 anys, Margarida Pugès, que moriria també al cap d’un any i, el vidu, molt aviat, torna a casar-se per tercera vegada. A la seva mort, la vidua regentarà la casa pairal dels Parellada de la Boïga, on creix el seu fillastre Josep en temps de la guerra de Successió.
A mitjans del segle XIX, Can Parellada i altres masies de la Ribera passen a ser administrativament del municipi del Prat i davant mateix, a un centenar de metres de la seva façana, s’edifica una altra masia, can Parellada Nou, que encara està dempeus i és centre d’una explotació agraria. Mentrestant el vell casalot va sent abandonat i posteriorment passa a ser utilitzat com a corral . Canvia d’amos i també de nom: Can Rei, Can Catxucà… , fins que el dia 3 de març de 1976 és enderrocat sense deixar-hi rastre.
Ara fa 40 anys, l’octubre de 1971, la conca del Llobregat va passar tres dies sota intenses pluges que van durar del 20 al 23 d’octubre ( a Sant Boi es van recollir 400,5 litres/m2 ) i es va viure la inundació més gran de tot el segle XX. A Martorell es va aforar un cabal punta de 3080 m3/segon ( el cabal mig del Llobregat és d’uns 20 m3/seg., i avui hi deuen passar menys de la meitat d’aquesta xifra). Aquest cabal, al riu Llobregat, és el més gran enregistrat mai amb aparells d’aforament, però el 1617, anomenat “ l’any del Diluvi”, se sap que per l’alçada de l’aigua sota el pont de Monistrol de Montserrat, es van assolir cabals màxims de 4680 m3/segon: Tot el delta era un mar, segons testimonis escrits, i el riu s’ho emportava tot al seu pas, entre altres la barca de Sant Boi.
La irregularitat del cabal del Llobregat és ben coneguda, en totes les escales: anual, estacional i diària. La torrencialitat i les riuades son una característica lligada al règim hidrològic , que és conseqüència de l’organització i estructura de la conca fluvial, dels Pirineus a la mar. Una configuració allargada, o filosa, del drenatge del curs principal i dels principals afluents, amb conques estretes on les aportacions laterals arriben molt de pressa a l’eix central, explica la concentració ràpida de les aigües de pluja i una resposta extremadament ràpida a fortes precipitacions. Això si, tan ràpida com és la pujada de les aigües ho és la baixada, fent que les gràfiques dels episodis tinguin puntes molt agudes però estretes.
L’aiguat de fa 40 anys va venir seguit d’una riuada, o rivada, que va fer sortir el riu de mare i va inundar gran part del delta. Passat el meandre de Sant Boi, encaixat a la dreta pel puig del Castell, el riu va trencar la ”Marrada” i les aigües, amb gran empenta van sobreixir inundant el marge esquerre i van entrar amb força al barri de l’Almeda de Cornellà, ocasionant víctimes i fent grans destrosses. Trencat també el marge dret, el riu va abandonar el seu antic llit i, aprofitant els clots d’extracció d’àrids que hi havia als sorrals del marge fluvial va excavar un nou curs més rectilini ( més ràpid també) menjant-se hectàrees senceres dels camps de la Marina de Sant Boi. Algunes masies, com cal Monjo o Can Comas, que estaven a centenars de metres del riu es van trobar de sobte quasi als seus marges i Can Parellada Vell, que estava a uns 500 m de l’antic curs del riu (quan aquest passava just per on ara hi ha l’estadi del RCD Espanyol), es va trobar, pràcticament, a la mateixa llera. L’efecte social d’aquelles inundacions, només 9 anys després de les viscudes al setembre de 1962, amb centenars de morts, va provocar l’endegament d’obres de canalització i proteccció dels marges amb un criteri d’enginyeria poc curós amb el medi, que malmetia el paisatge fluvial, desconnectava el riu de les poblacions i liquidava la relació històrica de la gent baixllobregatina amb el seu riu; fins fa molt poc no hem començat a esmenar aquest error i a retornar-li al riu tots els seus valors socials, paisatgístics i naturals. Però, tornant als anys 70’, els treballs al marge dret del riu i l’elevació de l’escullera, per on passa el camí del Sorral, van conduir a la demolició de la masia histórica de Can Parellada el mes de març de 1976. A l’arxiu de l’Estudi de la Masia del Centre Excursionista de Catalunya es conserven algunes fotos de com era Can Parellada de la Boïga a finals del segle XIX o començaments del XX, són algunes de les fotos que acompanyen aquesta nota, com també el dibuix de la inscripció que hi havia presidint el portal de la masia. Les altres fotografíes són sobre els efectes de l’aiguat al delta i també podreu comparar el curs del riu modificat l’octubre de 1971 en les fotos aèries corresponents als vols de 1956 i el de 2009.
Si aneu pel camí del riu, més avall de Can Comas i darrera de Can Parellada Nou, passareu pel costat d’on havia estat durant segles l’antic mas dels Parellada de la Boïga, just sota el camí i a la banda del riu, on ara hi ha uns prats que sovint s’inunden. La mateixa riuada de l’octubre de 1971 va ser la que va ferir de mort el pont de les Quinze Arcades de Molins de Rei,del 1768, que acabaria de caure en un altre episodi d’inundacions el 6 de desembre de 1971, a efectes del mateix aiguat i de l'acció erosiva provocada,també, per les extraccions d’àrids al riu, una activitat que va enriquir uns pocs, que ens va fer perdre patrimoni històric comú i que va provocar problemes ambientals que arrossegaran les properes generacions.
diumenge, 11 de setembre del 2011
Josep Parellada de la Boïga, un botifler santboià
Els Parellada van ser una de les grans famílies de propietaris agrícoles santboians, ja des del segle XIV. Hi havia dues nissagues, els Parellada de la muntanya i els del pla. Els de la muntanya o Parellada del Còdol, vivien a l’actual casa gran del Bori i no van tenir continuitat perque foren exterminats en un atac de lladres. Els Parellada del pla vivien a la Ribera, prop del riu, a la Marina de Sant Boi, eren els Parellada de la Boïga. En Francesc Parellada de la Boïga va participar en l’alçament pagès de 1687, contra els continuats allotjaments forçosos de soldats i en un any que ja havien sofert una altra plaga contra les collites, una plaga de llagostes. Francesc Parellada va ser un dirigent a la revolta dels Barretines, juntament amb un altre santboià, l’Antoni Soler de la Torre, que ja havia estat un dels dirigents pagesos que van prendre Barcelona el 7 de juny de 1640, iniciant la guerra dels Segadors o de Separació i que, posat preu al seu cap, l’any 1689, va ser assassinat per un dels seus, un fill adoptiu anomenat Pau Petit. El seu cap es va exposar en una gàbia penjat a la façana de la Generalitat a Barcelona i la seva casa enderrocada. Però Can Soler de la Torre, avui dins el recinte de la Colònia Güell, va ser alçada altre cop i avui encara es conserva, fins i tot amb el nom d’Antoni Soler encara gravat a la façana.
En Francesc Parellada havia nascut l’any 1663, es va casar tres vegades.L’any 1695 naixia el seu fill i protagonista d’aquesta història, en Josep Parellada de la Boïga. Va viure al mas construït pel seu pare Francesc l’any 1699 a les seves propietats de la Ribera, en un punt que avui és municipi del Prat. La Parellada de la Boïga era una finca d’unes trenta mujades, quasi 15 hectàrees, de secà on cada collita donava unes 230 garberes de blat, més de 150 d’ordi i uns 130 cistells de vi. Malgrat que el mas estava separat del nucli urbà de Sant Boi, a una mitja hora de camí, ja de ben jove en Josep Parellada va intervenir molt activament en els afers de la vila.
Josep Parellada cap del somatent contra els carrasquets.
No sabem res de l’activitat de’n Josep Parellada durant la guerra de Successió, en un Sant Boi permanentment ocupat per tropes que anaven i venien del setge de Barcelona. Com a resultat de la derrota de l’onze de setembre de 1714, s’eliminen els consells locals i la Universitat de Sant Boi, que era el govern municipal amb representants escollits per votació i per insaculació, i es forma un ajuntament de batlle i regidors escollits pel nou poder borbònic i que havien de ser fidels al rei i a les lleis de Nova Planta. L’any 1719 en Josep Parellada, amb 24 anys d’edat, és batlle de la ciutat, coincidint amb uns anys de forta activitat guerrillera dels carrasquets, afavorida per la cojuntura internacional i la guerra amb França. Molts joves santboians hi participen amb la simpatia d’una població castigada per allotjaments forçosos de soldats, endeutaments i elevats tributs. El gener de 1720, en una entrada de carrasquets a la vila, van ser mortes diferents persones, entre elles Josep Fornaguera responsable de la confecció d’un cadastre destinat a incrementar els impostos a la població. Els enfrontaments armats es succeixen al voltant de Sant Boi i noves tropes s’instal.len a la vila. Per ordre de l’autoritat militar es forma el somatent local, destinat a lluitar contra els insurgents antborbònics, en Josep Parellada en serà el seu cap i disposarà de gent armada, uns 90 homes que es distribueixen al llarg del camí ral en persecució dels voluntaris o carrasquets, convençut que hi ha molts santboians, joves com ell, amagats per aquestes muntanyes i que participen en les incursions a la vila .
L’any 1720 es publica un perdó general que donava un curt termini per a presentar-se a les autoritats i lliurar les armes. Però mesos més tard, el 8 de setembre de 1720, els soldats van agafar presos dos fills de Silvestre Ferrer de Viladecans i els van matar acusant-los d’haver participat en la mort de Josep Fornaguera. Per aquest motiu, després d’esquarterar-los, van dur els caps a Sant Boi on van ser posats en gàbies i penjats, un al carrer del Pont i l’altra al vell mig del carrer Major. Aquests caps van estar penjats 100 anys, fins que l’alcalde liberal Baldiri Castells els va fer retirar. Com que els carrasquets no tornaven a casa ni es presentaven a l’autoritat es va fer un llistat d’absents ( en un Sant Boi de 800 habitants no era cosa difícil saber qui no hi havia a casa seva). El rector de Sant Baldiri, mossèn Francesc Albertí, convençut de les promeses de perdó i que els joves es podrien tornar a incorporar a la seva vida domèstica, va recomanar que es presentessin i va donar paraula que quedarien en llibertat. Pels dies de quaresma de 1721 es presentaren 34 carrasquets i el comandant de la guarnició els va tornar a citar dies més tard. Els van fer anar a l’actual casa de can Torrents i s’hi presentaren 32, però era una emboscada, en comptes de la llibertat promesa van ser encadenats i portats a peu, lligats de dos en dos a Barcelona. Quan ho va saber mossen Albertí va anar immediatament a Barcelona a intercedir per ells: havia donat la seva paraula d’honor que no els passaria res i si havia mentit mai més podria dir missa. Va ser tan insistent que al final es va decidir no ajusticiar-los i van ser enviats a galeres. Molts d’ells moriren en aquells deu anys de càstig i captiveri . Magí Castells (fill de l’alcalde que va fer despenjar els caps dels germans Ferrer), en el seu manuscrit que es conserva a l’arxiu municipal, acaba dient: “después de esta hora en aban tans ne agafaban tans ne penjaban…” Segur que en això també va esmerçar molta dedicació en Josep Parellada de la Boïga.
Pleit contra Rafael Casanova.
Es ben conegut que Rafael Casanova, conseller en cap de la ciutat de Barcelona durant el setge, va ser ferit en la batalla de l’11 de setembre, portat a l’hospital de la Santa Creu i certificat com a mort, pogué escapolir-se i refugiar-se a Sant Boi a una casa familiar de la seva dona. L’actual can Barraquer, al carrer del Pont, ara museu de Sant Boi, no va ser hábitat permanentment per Rafael Casanova fins el 1737, quan es va retirar de la seva activitat d’advocat a Barcelona però la casa estava ocupada per uns masovers que la mantenien. L’any 1725, en un context de continuada repressió per les armes, càrregues tributàries i allotjaments forçosos de soldats a les cases de la vila, s’inicia un pleit contra el veí Rafael Casanova, propietari d’una casa que no ocupava i que podia servir per allotjar oficials de l’exèrcit d’ocupació. Davant la negativa de Casanova de cedir la seva propietat, se li interposa un pleit davant les autoritats militars. Al capdavant d’aquesta causa i com acusació hi trobem Josep Parellada de la Boïga que reclama que es decreti i mani que “de los cuartos que tiene dicho Dr Rafael Casanovas reservados y serrados se destinen parte para el alojamiento y decencia de algún oficial militar cada y quando se offresca”. Casanova argumenta que els lletrats i cavallers estaven exempts d’aquests allotjaments i no cedeix. La causa arriba a les més altes instàncies i al final es ressol amb certa ambigüitat, el mateix capità general argumenta que si que es pot obligar a l’allotjament quan estiguin plenes les cases del poble pla i realment sigui necessari, però no es vol forçar les coses en un moment que comencen a cedir les pressions dels allotjaments militars per la signatura de la Pau de Viena que fa afluixar les tensions i retorna propietats confiscades . Rafael Casanova s’instal.la finalment a Sant Boi l’any 1737, encara que els anys anteriors venia sovint a Sant Boi i fins i tot participava en afers col.lectius. Va morir i va ser enterrat l’any 1743 a l’església nova de Sant Baldiri que durant aquells anys de postguerra s’havia anat alçant a poca distància de la casa de Rafael Casanova, un nou temple edificat sota la direcció del rector de la parròquia, mossèn Francesc Albertí, el valedor dels carrasquets.
Una causa contra Josep Parellada de la Boïga.
Josep Parellada va tenir càrrecs polítics a Sant Boi durant vint anys de postguerra, del 1719 al 1739. Per la seva implicació en la repressió del nou règim borbònic va ser molt odiat. L’any 1743 mossèn Francesc Albertí, molt respectat per la població, va ser cessat com a rector de la parròquia i moltes veus assenyalaven Josep Parellada com qui havia mogut els fils per a la destitució d’un enemic personal. Per a molta gent l’hora de la venjança va arribar quan el 1744 es va poder portar Josep Parellada davant un tribunal militar acusat de diversos greuges derivats d’una vida luxuriosa. Els homes de Can Parellada tenien una ben merescuda fama de faldillers, el pare de’n Josep ja havia tingut problemes amb la cúria pels segrestament d’una noia de 17 anys amb qui es va casar i que va morir al cap d’un any. En Josep Parellada era acusat d’haver usat el seu càrrec de batlle per haver fet agafar un veí de Sant Boi, en Joan Pau Valls, que va haver de fugir, i poder instal.lar-se a casa seva i violar la seva dona Francesca. La part més sucosa del procés està al voltant de la seva amant Teresa, dona de Francesc Carbonell, veí del carrer l’Alou, amb qui mantingué una llarga relació i que entrava sovint a Can Parellada vestida d’home, amb el consentiment, de grat o per força, de la mateixa muller de'n Josep. Abans, Josep Parellada ja havia tingut relacions amb la mare de la Teresa i havia instal.lat a Barcelona una altra amant, la Francesca, dona que va prendre al seu marit Josep Julià. Molts testimonis acusatoris es presenten al procés judicial, fins i tot el d’un soldat picador de cavalls del regiment de cavalleria de Santiago hostatjat a casa d’uns veins dels Carbonell i que veia sovint tràfic de matalassos quan en Josep Parellada feia nit en aquella casa i aprofitava quan el marit marxava per sortir del matalàs i anar al llit de la Teresa. Finalment, en Josep Parellada i la Teresa van ser condemnats a ser desterrats de Sant Boi durant cinc anys. En Josep Parellada va pagar 150 lliures i es va lliurar del càstig, la Teresa com que no tenia aquests diners va haver de marxar però cinc anys després tornarà i seguirà vivint amb el seu marit.
En Josep Parellada de la Boïga va morir a Sant Boi l’any 1773, a l’edat de setanta-vuit anys. Casa seva, Can Parellada ja no existeix, va ser enderrocada l’any 1976. Molt a prop d’on va estar hi ha una altra masia anomenada també Can Parellada, construïda a finals del segle XIX, una, ja desapareguda era Can Parellada Vell i l’altra Can Parellada Nou que encara està dempeus. Però això és una altra història que mereix ser contada i ho farem amb motiu del proper 40è aniversari de l’aiguat i les inundacions de 1971.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)