La celebració dels 60 anys de l'Equip de Recerques Espeleològiques del CEC i la cova Simanya

El dinar commemoratiu del 60è aniversari de la fundació de l’Equip de Recerques Espeleològiques del Centre Excursionista de Catalunya ( ERE del CEC) va tenir lloc aquest diumenge 10 de febrer als peus del massís de Sant Llorenç del Munt. Al matí es va aprofitar per fer una visita col.lectiva i multitudinària a la cova Simanya, potser la més coneguda i més interessant de la muntanya. La tria del lloc era d’allò més significativa, tot espeleòleg català ha recorregut les seves galeries i per a molts excursionistes la seva visita ha estat com una iniciació subterrània. A part d’això, la cova guarda la història d’una visita del qui va ser iniciador de l’espeleologia catalana, en Norbert Font i Sagué, ara fa 117 anys, en els seus inicis fundacionals.

El mes d’abril de 1896 el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va rebre una carta del seu delegat a Paris Eduard-Alfred Martel, pare de l’espeleologia moderna, fundador de la Société de Spéléologie i de la revista Spelunca. Autor de llibres i multitud de publicacions, (L’any 1894 acabava de publicar la seva obra magna: “Les Abîmes”, que esdevindria el corpus conceptual de la nova ciencia espeleológica) les seves campanyes estivals arreu del món eren seguides amb un gran interès a tot Europa i, a Catalunya, algunes de les seves narracions van ser traduïdes al català i editades pel Centre Excursionista de Catalunya. Martel, en el seu escrit als amics del Centre Excursionista de Catalunya, anunciava el seu pas per Barcelona, el proper mes de setembre, per tal d’anar a explorar diverses coves de Mallorca, acompanyat del seu ajudant i col.laborador, en Louis Armand. El seu amic M.G. Vuiller, dibuixant i ilustrador del llibre “Voyage aux iles oubliées” (1893), li havia parlat tant de les meravelles subterrànies que guardava el subsòl de Mallorca, que va programar-hi una de les seves expedicions espeleològiques, el setembre d’aquell 1896. L’arxiduc Lluis Salvador d’Àustria, resident a Mallorca, mecenes i benefactor de la cultura de l’illa, el convidava a estar-se a les seves propietats de Miramar i a disposar dels serveis de guia i d’ajudants, encara que ell no hi seria ja que llavors es trobava navegant per les costes balcàniques sota el domini del seu cosí l’emperador d’Àustria i Hongria.

Martel en una de les seves arriscades exploracions, descens de l'avenc Gaping Gill a Anglaterra, 1895. El CEC es va mobilitzar per acollir el seu soci-delegat i convertir en un esdeveniment la visita d’una celebritat europea tan gran. El soci de Granollers, Dionís Puig, metereòleg afeccionat, amb algunes teories pròpies certament pintoresques, molt interessat en la captació d’aigües subterrànies per a l’agricultura, en una época de sequera com la que es vivía a Catalunya durant aquells anys de la darrera década del segle XIX, va convèncer la Junta Directiva del CEC de fer arribar a tots els racons de Catalunya un “Interrogatori” sobre fenòmens que podien ser interessants des del punt de vista de l’estudi de les coves i les aigües subterrànies. Ell mateix va redactar-lo amb un seguit de preguntes que havien d’orientar la naixent nova ciència de l’espeleologia a casa nostra. Durant la primavera de 1896 es va repartir el qüestionari que va arribar a delegats del CEC, rectors de parròquies i a erudits locals. Les respostes no van ser gaires i poca informació se’n va poder treure de tot plegat, però per primera vegada es disposava d’un material per a poder iniciar les exploracions subterrànies a Catalunya. El CEC va sugerir a Martel que a la tornada de Mallorca es reservés uns dies per a fer una excursió espeleológica per Catalunya. Un membre de la Junta, en Juli Vintró, jove estudiant afeccionat a la fotografia i la topografia, va comentar el tema amb un amic seu, el seminarista Norbert Font i Sagué que es va entusiasmar amb la idea d’acompanyar Martel per les coves de Catalunya. Explica Norbert Font que, tot esperant amb ànsia el moment de conèixer Martel, es va dedicar a llegir i rellegir la novel.la de Jules Verne “Viatge al centre de la Terra” i a programar alguna excursió per a poder triar a quins llocs els membres del CEC acompanyarien a Martel. La proposta era un itinerari de diversos dies per Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Sant Miquel del Fai, Cingles de Bertí, Aiguafreda, Ripoll, Bellver de Cerdanya i retorn a França. És així que, a finals d’estiu de 1896 va anar a Sant Llorenç del Munt, amb en Domènec Palet i Barba, bon coneixedor del massís, afeccionat a la geologia i polític republicà de Terrassa ( arribaria a ser diputat d’ERC a partir de 1931). En el transcurs d’aquella excursió van visitar la cova Simanya, molt coneguda a l’època, però les visites dels curiosos s’acabaven on s’acabava la llum que entra per l’ampli pòrtic que forma la seva entrada. Ell mateix ho explica, un any més tard, al Catàleg Espeleològic que anirà publicant al butlletí del CEC, com ampliació de les dades de l’Interrogatori i, per primera vegada, amb observacions i resultats d’excursions pròpies sota terra:

Martel, i el seu ajudant Armand, finalment no van anar a la cova Simanya, havia estat més dies del compte a Mallorca, entusiasmat per les descobertes a la Cova del Drac, ja era 17 de setembre i no disposava de gaire temps per a tornar a Paris. Es va escurçar el seu itinerari espeleològic per Catalunya i només va poder a anar a la cova del Salnitre, a Montserrat i a la Cerdanya on va visitar la cova de la Fou de Bor amb el jove Norbert Font i Sagué i altres socis del CEC. El mateix Norbert Font va acompanyar després, Martel, fins la Tor de Querol on va agafar el tren que el tornaria cap a França. L’impacte d’aquella primera visita de Martel a Catalunya va ser molt gran i Norbert Font i Sagué va iniciar, amb l’ajut del geòleg i president del CEC Lluís Marià Vidal, la recerca espeleológica a casa nostra. Norbert Font, el nostre primer espeleòleg i més tard geòleg, va ser un pioner amb molta valentia però amb pocs ajuts personals. Les seves exploracions eren seguides amb un gran interés i les seves gestes publicades a les revistes de l’excursionisme científic i a la prensa. Va ser un gran propagandista i va aconseguir el fervor popular com a espeleòleg i geòleg, també en els ambients del catalanisme i com a capellà, administrador de la Casa de la Misericòrdia de Barcelona. Però ell mateix es queixava que la gent no el seguia més enllà de les sales de conferències i que no podria anar més enllà i més avall sense companys tan valents com ell que el seguissin sota terra. Com ja s’endevina la seva història, curta però fulgurant, mereix ser contada. Un altre dia.

A la fotografia, dalt de la mula en Norbert Font i Sagué en plena campanya espeleològica al massís de Garraf, any 1898

Històries del camí ral 11. La diada de Sant Antoni

Avui és Sant Antoni , Sant Antoni Abat, Sant Antoni del Porquet, o dels Burros… La diada és una festa senyalada d’hivern, dins la setmana dels Barbuts ( Sant Antoni, Sant Maure i Sant Pau Ermità) considerada la setmana més freda de l’any. Us recomano celebrar-ho amb una passejada per un sector de Barcelona, entre el barri del Raval i el mercat de Sant Antoni força evocador i molt lligat a la història de Sant Boi, de la seva pagesia i del Camí Ral . Quan Barcelona estava amurallada el portal de Sant Antoni o Porta de Cardona, era un lloc clau per a les comunicacions cap al Baix Llobregat , la Catalunya central, Tarragona i Lleida, a través del camí Ral que sortia de la ciutat per la plaça del Pedró i l’actual carrer de Sant Antoni, passava el portal i, per allà on hi ha ara el mercat ( en obres de restauració) i per l’actual avinguda Mistral s’adreçava cap al turó dels Enforcats ( avui plaça Espanya), on hi havia la Creu Coberta, i per la Bordeta seguía cap a la Provençana i Cornellà, on anava a buscar el riu per passar cap a Sant Boi.

El portal de Sant Antoni va ser demolit, juntament amb la muralla, al segle XIX, l’encreuament del carrer de Sant Antoni Abat, sortint del Raval, i la ronda Sant Antoni, al costat d’on hi ha un bar que es diu els Tres Tombs, marca el seu antic emplaçament. Lloc d’entrada i sortida de viatgers, a peu, en cavalleries , tartanes i diligències era un punt d’ebullició ciutadana, a la plaça del Pedró, on encara podem veure una balconada de l’antic hostal del Carme, amb una llinda gravada de 1701 i un blasó on es veu una ferradura. A la plaça s’hi feien contractacions de tota mena i aquest va ser un punt d’inici, el 7 de juny de 1640, de la revolta dels Segadors.

La foto mostra l'ambient, encara de carros i tartanes de la plaça en el llindar dels segles XIX i XX.

Just abans de sortir a la ronda de Sant Antoni, ens trobem amb uns arcs gòtics i un mur de l’antiga església de Sant Antoni Abat construïda al segle XV, amb unes “tau” representatives de Sant Antoni i els escuts del rei Alfons el Magnànim i la seva esposa Maria de Castella. Aquesta església i el convent dels antonians van ser cremats el 1909 durant la Setmana Tràgica i més tard també el 1936, quan la guerra. Fora de les restes que es poden veure al carrer, el seu espai l’ocupen les actuals Escoles Pies que baixen fins el carrer de la Cera.

El convent de Sant Antoni exercia un control sanitari dels viatgers que arribaven a Barcelona pel camí Ral i, des del segle XVIII era el lloc on els pagesos i traginers portaven a beneir els seus animals de tir per la diada de Sant Antoni. Un públic habitual i entusiasta de la festa era la població gitana que vivia als voltants ( encara ara el carrer de la Cera és un punt important per als gitanos barcelonins). Com a tractants de cavalls, rucs i mules, els gitanos participaven massivament dels tres Tombs i portaven a beneïr les seves cavalleries i diuen que ho feien amb grans crits i renecs cap els animals, perquè així, el Sant, els hi prestés més atenció. Les gitanes ballaven una dansa anomenada “ la xinxirinxina” que feia una mica d’angúnia als paios presents, perquè mentre ballaven acompanyaven la música amb un ritme marcat amb un petar les dents sorollosament i amb palmejades a la mandíbula.

El delta del Llobregat segons un gravat de 1718

Encartat al llibre de l’Albert Sánchez Piñol, “Victus”, hi ha un desplegable amb un gravat editat a Viena l’any 1718, que representa el setge de Barcelona de 1714, des de la perspectiva catalana i austracista. M’ha interessat extraordinàriament la representació que fa del delta del Llobregat i les muntanyes de la terminació oriental del Garraf. El dibuix, a vol d’ocell, per sobre de la serra de Collserola, enumera llocs i fets damunt el mapa, situa les diferents línies de l’exèrcit de les Dues Corones i la posició del vaixells que participaven en el setge marítim i dels que intentàven trencar el setge. Cal pensar que és una representació minuciosa del paisatge, ja que l’autor pren cura de situar els elements més importants i detallar fets i moviments de tropes sobre el terreny. Així, a la Creu Coberta, degudament assenyalada en el plànol, a tocar del camí ral que portava del portal de Sant Antoni de Barcelona al Llobregat, explica: “Cruz Cubierta y molinos de viento; Paraje en donde los Enemigos el dia de los Inocentes degollaron algunos Viejos, Niños y Niñas, que cortavan yerba para la Plaça.”. També assenyala, una mica més enllà del camí en direcció Sant Boi, el lloc de les “Set Bateries” emplaçament artiller que impedia el pas d’escamots de subministrament o sortides de la ciutat cap al sud. Com tots els gravats similars de l’època hi ha problemes d’escala i de perspectiva, evidents en les posicions relatives de Cornellà i Sant Boi. Sant Boi apareix al peu del Puig del Castell però en posició posterior i massa allunyada del riu. El riu, que és un element vertebrador del paisatge baixllobregatí apareix només com una línea i no es destaquen els estanys deltaics, potser només l’estany de Port, el de més grans dimensions, al redòs de Montjuic i prop de la gola del riu. Entre Sant Boi i Viladecans es dibuixa el grup muntanyós del Montbaig-Montpedrós i més al darrera la serra de Miramar i els relleus més marítims del Garraf. Les muntanyes apareixen pelades amb unes aliniacions paral.leles que deuen ser els marges de les vinyes. Al pla es veuen les masies disperses i aliniacions d’arbres que limiten l'espai agrícola cerealístic. Els camins també están perfilats per fileres d’arbres, es veu molt bé com el Camí Ral en el tros proper al riu i al pas de la barca de Sant Boi està flanquejat per una doble filera d’arbres, per a fer ombra a viatgers i pagesos que transitaven pel mig del pla del Llobregat. Una mirada més precisa ens permet veure el canvi de pendent entre els glacis de l’Hospitalet i Cornellà i la plana fluvial, esglaó que es pot observar si sortim de Barcelona per la ronda de Dalt, direcció cap al Llobregat i arribats a Sant Ildefons iniciem un brusc pendent cap al riu. Els gravats com aquest tenien a l’època un doble paper: un de quadre paisatgístic i l’altre de situar esdeveniments que, com és en aquest cas, no s’havien produit en el mateix moment però que permetien explicar una successió histórica. No és per tant una fotografía, una instantània, sinó que també té alguns elements d’auca. Com vam explicar en l’estudi sobre les fites de terme i els límits, a la Jornada d’Estudiosos de la Baronia d’Eramprunyà, que es va celebrar l’any passat a Castelldefels, no serà fins el segle XIX que podrem disposar de mapes amb perspectiva zenital, amb escala i altimetries . Sobre aquests nous mapes hi havia la possibilitat de prendre mesures de distàncies i superficies, a diferència dels anteriors, d’origen militar, aquests venien lligats a les necessitats cadastrals i a la recaptació d’impostos , però la cartografia mai no ha deixat de ser part de la geografia dels generals, un arma per a la guerra.

Fragment del gravat "Barcino magna parens", de 1716, imprès a la impremta de Joan Van Ghelen, a Viena, l'any 1718

Carst i Geoarqueologia al Garraf

El massís de Garraf ( entès en el seu conjunt de bloc estructural limitat per la mar, la vall del Llobregat i la depressió del Penedès) és objecte de continuades recerques des de fa uns anys. Són sobretot estudis de prehistòria, més que no pas de geologia o carstologia, que han donat resultats molt interessants que permeten, a poc a poc, anar coneixent i interpretant els dipòsits en cova o en morfologies superficials càrstiques, que són registres d'alt valor geocronològic i paleoambiental, preservats a l'interior de les cavitats del massís. Pel fet de treballar en les mateixes ubicacions i de tenir el mateix objecte de treball és evident que en la recerca sobre els registres sedimentaris quaternaris cal sumar les aportacions i les diferents maneres, metodològiques i conceptuals, des de la sedimentologia i la geologia i des de l'arqueologia. La geoarqueologia és la disciplina que beu de totes aquests fonts i que demanana un treball pluridisciplinar.

El carst de Garraf. Característiques físiques, significació evolutiva i implicacions ambientals Estratigrafia, micromorfologia i paleoambient de la cova de Can Sadurní ( Begues, Baix Llobregat) des dels ...

1714. Darrera notícia sobre Sant Boi a l'antic Dietari del Consell de cent de Barcelona

El Dietari del Consell de Cent de Barcelona és una minuciosa relació de fets que s’inicia el 1390 i acaba, amb la dissolució del Consell de Cent i de totes les institucions catalanes, el 1714. La darrera referència que fa de la vila de Sant Boi és aquesta: Gener 1714 Dijous a XI de dit En aquest dia lo enemich tingué tota la nit las milicias del siti davant del camp de la present Ciutat posat en arma, formant la gent dos columnas, y així estigué tota la nit, y de la Ciutat se’ls tirà dos o tres tirs d’artilleria a las dos de la matinada, y de dia no y hagué cosa particular en lo camp ni en la Ciutat. Aquest dia entraren en la present Ciutat 280 ovelles que los micalets havian anat a pèndrer envés Sant Boy, y a la matinada las entraven en la present Ciutat. Aquesta nota al Dietari parla d’una acció del miquelets o fusellers de muntanya, soldats experts en agosarats cops de mà, assalts i guerrilles, amb gran mobilitat pel territori i que tenien l’habilitat d’entrar i sortir de la ciutat assetjada, per a castigar les línies enemigues o per anar a sortir al pas de destacaments i avituallaments enemics en trànsit pel territori. Les operacions de fer entrar menjar a Barcelona van ser constants, per mar amb l’auxili de naus procedents de Mallorca que salvaven de nit el setge marítim, o per terra, com aquesta requisa d’ovelles a Sant Boi, amb la segura complicitat dels naturals del lloc, que havien de suportar el pes dels allotjaments i avituallaments de l’exèrcit d’ocupació, estès per les poblacions veïnes, darrera de les línies que preparaven l’assalt a la ciutat. El gener de 1714 la ciutat estava assetjada però el perímetre encara era permeable i les trinxeres, que pretenien acostar-se a les muralles i minarles, encara no estaven completades i faltaven mesos per a que vingués Berwick a fer-se càrrec de l’assalt definitiu. En aquells dies les forces combatents catalanes a l’exterior de Barcelona havien plantat cara a camp obert a les forces borbòniques que surtien de Martorell i les van derrotar. La repressió posterior, amb nous destacaments hispanofrancesos, va fer que molta gent es refugiés als castells mig ensorrats de Corbera i Castellví, que van sofrir un ferotge atac. Manuel Desvalls, des de Cardona, envià tropes per ajudar la insurgència baixllobregatina, dins un context de revolta general al país que pretenia fer afluixar el setge de Barcelona. El gravat és un plànol de Barcelona l'any 1706. Noteu el contorn amurallat i a l'angle superior de l'esquerra, el portal de Sant Antoni d'on sortien els camins cap el Llobregat

100 anys del descobriment de la tomba de Rafael Casanova a Sant Boi

L’any 1912, apareix el llibre de Josep Rafael Carreras i Bulena “Antoni de Villarroel, Rafel Casanova i Sebastià de Dalmau:heroics defensors de Barcelona en lo siti de 1713-1714”. En ell es donen dades inèdites sobre els personatges, en especial de Rafael Casanova, que situa en els darrers anys de sa vida a Sant Boi i indica el lloc on va ser enterrat a l’església de Sant Baldiri. La seva tomba havia quedat sota les rajoles que s’havien sobreposat al paviment antic i la seva ubicació a Sant Boi era desconeguda. A partir d’aquell moment Sant Boi es va significar amb aquella troballa i l’església va ser lloc de visites i d’homenatges, fins els nostres dies. L’autor del llibre és en Josep Rafael Carreras i Bulena ( 1860-1931), musicòleg barceloní, ara bastant desconegut però amb una obra interessantíssima, especialment de recuperació de la música del barroc a Catalunya i d’estudis sobre els oratoris. Destaca l’obra dedicada a la cort catalana de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió - Carlos d'Austria y Elisabeth de Brunswich Wolfenbüttel a Barcelona y Girona (musiques, festes, càrrechs palatins, defensa de l'emperador, religiostat d'aquests monarques)- editat el 1902. Carreras i Bulbena dedica també una part dels seus estudis a les cançons que es cantaven a Barcelona el 1705 en honor de l’arribada del rei. Entre elles una que va esdevenir un himne popular, basada en la melodía popular "El cant dels ocells", en què les distintes aus canten i celebren l’arribada de Carles III a la ciutat. També detalla les biografíes dels músics que el 1709 tenien vinculació amb la cort de Barcelona i descriu les festes i la música que el 1710 es va interpretar a Girona amb motiu de la visita que hi va fer Carles d’Àustria. Dóna referències de les diverses composicions que es van fer cantar a Barcelona amb motiu de les distintes victòries assolides. Documenta, igualment, que el 19 de novembre de 1711 s’interpretà a la catedral de Barcelona un Te Deum en acció de gràcies perquè Carles III havia estat nomenat emperador. Com a intel.lectual va ser un dil.letant, interessat en multitud de temes, més enllà de la música. Especialment tot allò que afecta el moment històric del 1700 català. L’any 1912 , publica l’estudi Antoni de Villarroel, Rafel Casanova i Sebastià de Dalmau:heroics defensors de Barcelona en lo siti de 1713-1714; i continua anys després amb de 1918 és Lo Gran General del Imperi Austríach Jaume Carreras, Comte de Carreras. (1918); El 26 de juny de 1920, data del seu ingrés a l’Acadèmia, publica el seu discurs Significación artística de Manuel Rincón de Astorga, autor de la mejor ópera representada en la antigua Lonja de Mar de Barcelona. El 1922 presenta dos treballs: La Academia desconfiada y sos acadèmics i Constitució y actes conservades de l’Acadèmia Desconfiada, anomenada també Escola y Acadèmia dels Desconfiats, etc. Devem per tant a un, avui poc conegut musicòleg el descobriment de la tomba de Rafael Casanova amagada durant molts anys sota les rajoles de l’església de Sant Baldiri, fins que ara fa 100 anys es va recuperar per a Sant Boi i per a tot Catalunya. Sembla mentida que l’ajuntament no hagi aprofitat aquest 11 de setembre per a conmemorar aquest centenari com es mereix; de fet Josep Rafael Carreras no té cap lloc de menció a Sant Boi. Sembla ser que tenim un consistori poc procliu a celebrar homenatges o commemoracions, ja ho vam veure, no fa gaire, amb el bicentenari de Llorenç Presas. Seria de lamentar tanta ignorància.

40 anys del descobriment del sistema espeleològic d'Arañonera

A finals d'agost i començaments de setembre de 1972, ara fa just 40 anys, es va descobrir el primer accés al complex subterrani d'Arañonera, a l'alta muntanya del Pirineu d'Aragó, a l'extrem oriental de la serra de Tendeñera. Allà vaig tenir el privilegi de poder participar d'una de les grans aventures de l'espeleologia catalana i mundial en aquell extens món subterrani de galeries recorregudes per un vent gèlid i tallades per pous profunds que ens van portar al riu subterrani i a poder sortir per la cova de Santa Elena, en els drets vessants del fons de la vall de l'Ara. He escrit en diverses ocasions sobre aquest sistema càrstic, en especial pel que fa els aspectes geològics, de constitució i d'evolució d'un fenomen de tanta complexitat, on s'han anat acumulant els efectes del pas del temps geològic. Els diferents processos geodinàmics s'han anat interferint, en especial a partir de les crisis climàtiques quaternàries que hi han deixat empremta, especialment en forma de sediments endocàrstics que, preservats de l'erosió externa, constitueixen un registre atapeït d'informacions geocronològiques i paleoambientals. Com un petit homenatge a tots els qui van ser protagonistes de la descoberta i exploració d'Arañonera, posaré a disposició dels lectors algunes de les meves publicacions sobre el carst d'Arañonera i començo per una història des d'un punt de vista molt personal que vaig escriure amb motiu del 20è aniversari de la descoberta de la grallera del Turbón, ara que en fa 40. Cervelló J.M. (1994). Arañonera, un viatge iniciàtic. Espeleòleg núm 40. ERE del CEC. Barcelona. Arañonera, un viatge iniciàtic

El sector oriental del massís de Tendeñera, damunt de la vall del riu Ara, des del cim del Taillon. L'any 2004 en el I Congrés Català d'Espeleologia, vaig presentar una comunicació molt sintètica sobre la geologia del carst d'Arañonera, aprofitant alguns escrits que vaig fer acompanyant les guies cartogràfiques dels mapes corresponents a las Sierras Interiores Aragonesas de l'editorial Alpina, en especial els de la serra de Tendeñera, valle de Tena, Vignemale-Bujaruelo i Monte Perdido-Ordesa, editades al llarg dels anys 90'. Hi ha un aspecte evolutiu comú d'aquests grans carsts pirinencs, polifàsics i que han viscut diverses condicions geodinàmiques durant el Neògen, que fa que la interpretació d'un sistema càrstic com el d'Arañonera no es pugui fer només a partir de les condicions d'alta muntanya supraforestal actuals. Evolució geològica dels grans sistemes càrstics pirinencs. Arañonera com exemple